Coses sobre les quals no sé escriure

El setembre del 2012 vaig passar tres setmanes a Egipte que es van acabar de manera precipitada. Participava en un programa amb agents culturals d'Alexandria i del Caire quan dos senyors molt amables es van reunir amb mi i amb un traductor franco-libanès per dir-nos que valia més que ens trobéssim a casa. Se suspenia la trobada al consolat francès, encerclat i protegit després de la publicació de les caricatures de Mahoma al Charlie Hebdo. Tal com ens van dir, un cotxe de l'ambaixada francesa ens va acompanyar a l'aeroport i un senyor molt corpulent es va quedar fins que vam passar el control de passaports i seguretat.

El sentiment de desconcert i desolació entre molts joves egipcis després de l'ascens al poder dels Germans Musulmans era evident. “Per això hem enderrocat Mubarak…”, murmuraven amb el mateix estupor amb el qual van observar mesos més tard el cop d'Estat d'Al-Sisi o que es preguntaven a si mateixos què nassos feien manifestant-se en contra dels islamistes i pot ser que a favor de, qui sap, un altre Mubarak.

Si no et fas les preguntes correctes el més probable és que sempre et responguis estupideses, però és que en moltes ocasions prendre partit és complicat: no és que no es vegi res positiu, és que ni tan sols hi ha mal menor. Un, que apel·laria a la justícia i a l'ètica, s'acaba veient a si mateix com un cirurgià a qui han canviat el quiròfan per una ferreteria.

A més, les preguntes correctes, de vegades, no tenen resposta, potser perquè som més a prop del dependent de ferreteria que del cirurgià. Quan activistes culturals egipcis, ateus, progressistes o moderats em van enviar fa un any i mig la portada del Charlie Hebdo no vaig saber què dir. Costa molt escriure una resposta decent. La portada –la podeu trobar a Internet– deia que l'Alcorà era una merda perquè no podia aturar les bales. I es referia a la matança de Rabaa, en la qual l'Exèrcit va dissoldre les protestes de suport als Germans Musulmans. Van morir entre sis-centes i mil persones, ja sabeu que costa parlar amb exactitud. Respondre amb el dret a la llibertat d'expressió seria la clau si fos tan fàcil, però imagineu-vos la massacre i els riures i com de difícil és separar la broma de l'escarn i la sàtira de la humiliació. A mi em costa; si a vosaltres no, dec ser jo.

Recordo els voltants de la matança Rabaa perquè la Universitat Ain Shams, que va ser la que em va convidar, és relativament a prop. I, per descomptat, recordo els voltants de la matança del Charlie Hebdo perquè encara són més a prop, perquè els seus carrers propers condueixen a llocs dels quals participo i que sento comuns. Però reduir l'assumpte a la llibertat d'expressió em sembla trampós. Això és només una centèsima part del que està en joc, ha costat dotze morts i el joc de les preguntes ens situa una altra vegada en la línia de la història que se'ns deia que havíem superat.

També recordo les rodalies de la mesquita de Rabaa perquè s'hi va produir una discussió entre estudiants que em va treure quinze anys de damunt. Parlaven de Samir Amin, un filòsof francoegipci que proposava, entre moltes altres coses, la desconnexió del sistema capitalista per part d'alguns països. Dic quinze anys perquè a Barcelona aquest llibre va fer fortuna en alguns cercles radicals a finals del segle passat. Com es pot oblidar gent que trobava el més normal del món que l'Iran es desconnectés, per exemple, d'Internet, perquè el seu desenvolupament com a país no tingués influències capitalistes? Sí, hem vist i hem sentit moltes barbaritats, per això costa tant escriure.

Acabo l'article i si no passo d'una simple captatio benevolentiae és perquè no sé com encaixar el desastre del Charlie Hebdo sense caure en el més fàcil, dir que jo també sóc Charlie Hebdo. El mínim denominador comú de condemnar les seves morts se'ns suposa, però després, el meu altre jo –el que em recorda que algun dia em llegiré i em miraré en aquest mirall que és l'hemeroteca– murmura que si sóc Charlie, també sóc el Caire. I que pot ser que sigui una mica l'Aràbia Saudita i Qatar després de cremar gasoil i querosè a mansalva. Que em puc escandalitzar dels que encapçalen la manifestació a París però que prefereixo despullar-me abans que exploti el meu avió. Covard? D'acord.

Ja sé que us acabo de descriure la rebotiga de l'article i que vosaltres pagueu per l'aparador. L'aparador és molt exigent, la mercaderia és tan a prop que se li veuen tots els errors. La garantia continua sent de dos anys en tot el que es compra i el mínim per veure si un article encara es manté en peus o cal reclamar la devolució de l'import. Aguanten dos anys, els articles? No ho sé.

La sàtira està molt bé. M'apunto si existeix el risc zero i puc quedar com un rei posant-me al costat dels bons. Però dubto que sigui tan fàcil, el dolor és global i complex i la humiliació, també. Hi ha portades que diuen que el Charlie Hebdo també és una merda perquè tampoc atura les bales. En fi, que els temps retrocedeixen tant que sembla mentida.

Francesc Serés és escriptor