Els límits de l’autogestió

A la meitat de l’exposició hi ha un peça d’art altament simbòlica. És un caganer. De color de plata, el personatge representa la figura icònica, individual, de l’home que fa la seva sense preocupar-se per res. Però resulta que aquest homenet està posat sobre una enorme tifa que li triplica la mida i que l’emmarca com si fos el seu món: és el símbol de la depredació humana. Una caca són totes les caques. No vaig aconseguir trobar la firma de l’artista, però el que donava a la peça un significat extraordinari era que està ubicada entre les dues parts de l’exposició Catalunya ciutat(s), al Museu Marítim de Barcelona, dedicada a l’esforç noucentista de planificació territorial i l’evolució de la cosa. El caganer està just entre aquesta planificació, racional i sensata, i el desarrollismo franquista. Entre la raó i l’instint, per entendre’ns.

La Mancomunitat, que és la que proposa el regional planning –i l’anomenen en anglès perquè aquí no s’estilava–, vol superar la cesura entre la Catalunya urbana i el país rural, i ho fa portant la civilització al camp: telèfon, carretera, biblioteca. Es planifica molt més: el tren, les zones de conreu, el paisatge, les àrees de creixement, en fi. El que aquesta generació dirigent tenia al cap és un país equilibrat. És una delícia veure els plànols d’una construcció monumental de Barcelona –amb aquell estil retòric que va presidir l’Exposició del 29– i la delicadesa amb què Rubió i Tudurí endreça el territori. Però és que mentrestant la Mancomunitat estava posant ordre i jerarquia en la cultura, estava renovant l’educació –aquí són dibuixades les petites escoles populars– i creant un sistema eficient de salut. Tot això és a l’exposició de manera tàcita, a través dels papers, que també són somnis. I aleshores apareix el caganer.

El desarrollismo franquista, que ve després d’aquesta pulsió individual simbòlica, és un desastre. No hi ha planificació sinó cobdícia: guanyar diners explotant la riquesa natural, el paisatge, la costa. Construint una àrea metropolitana desmesurada que envia a rodar tots els equilibris. Construint a tot arreu. Segueix l’exposició amb un retorn a la sensatesa, de la mà de la sensibilitat ambiental que apareix amb la democràcia. No és que tot s’hagi fet bé, però com a mínim hi ha consciència dels excessos, inclosos els urbans. I finalment culmina el recorregut amb la proposta actual de naturalitzar les ciutats –jardins, horts, corredors– i respectar el territori, que és gairebé la mateixa proposta que feia la Catalunya noucentista: urbanitzar el camp i ruralitzar la ciutat. El que és grotesc és que aquesta actitud s’il·lustra amb el projecte de la Fundació El Bulli, que es construirà en un parc natural gràcies a una llei feta a mida. És a dir, que torna posar el glamur del projecte, que sens dubte té interès, per damunt de les decisions assenyades que protegien aquell espai natural.

Amb la reflexió que imposa aquesta exposició, modesta en el format però interessant en el contingut, me’n vaig a fer un tomb per Can Batlló, la fàbrica agònica que van ocupar parcialment els veïns de la Bordeta fa uns tres anys. Can Batlló ja té la seva planificació, acollirà equipaments, espais públics, pisos i més. Ara m’interessa sobretot veure com ha evolucionat la presència dels veïns. L’hort s’ha traslladat i és més gran, i la resta –un bar, un taller, una biblioteca de llibres llegits– està igual. Comprenc que l’autogestió té uns límits: pràcticament qualsevol espai gestionat per la gent acaba en això, un hort, un lloc de reunió. Els horts han copat el pla Buits de l’Ajuntament, que cedeix espais a la gestió dels veïns. Can Batlló té avui un aire cansat, hi ha joves que xerren, hi ha persones que duen moltes batalles al sarró. L’espai és sensat però no és atractiu.

Quin és el problema del disseny urbà de despatx? Els veïns aporten un intangible interessantíssim: aporten als seus projectes valors col·lectius. Saben el que volen i ho volen en nom de la comunitat, però els resultats són molt pobres. Els tècnics municipals, al seu torn, saben el que es fan, donen resultats excel·lents, dissenyen amb gust, però els costa d’aportar els valors col·lectius, perquè no estan pensant en aquesta dimensió. Si es combinessin les dues pulsions, el disseny urbà seria espectacular. Recursos, tècnica, saber fer més valors: tot es resumeix en una paraula, que és participació. Fins fa poc els tècnics dissenyaven sols, que vol dir que aplicaven els seus propis valors, que eren correctes però imposats. Hi ha molta plaça banal a Barcelona, molt espai silenciós, molt disseny diví. Tinc la certesa que, a partir d’ara, les ciutats es dissenyaran en nom dels ciutadans, amb els ciutadans, per als ciutadans.