El públic ovaciona un ‘Rei Lear’ vibrant i commovedor

Una ovació merescudíssima amb el públic dempeus va agrair ahir a la nit l'esforçadíssim i commovedor Rei Lear del Teatre Lliure encapçalat per Núria Espert. Els 25 intèrprets, entre actors i músics, van sortir a saludar diverses vegades, tots junts, reis, ducs, cavallers, missatgers i soldats, units en una cadena, a la qual es va sumar el director, Lluís Pasqual. I és que, com ja havia assenyalat abans de l'estrena Núria Espert, un luxe al capdavant del repartiment, aquest Rei Lear és, com en realitat ho és l'obra, un muntatge molt coral, en què tothom —i el conjunt és esplèndid, de categoria— s'hi deixa la pell escena rere escena. Per descomptat, al centre hi ha Lear, el gran Lear, i el seu error de pare amb les seves tres filles, detonant de la tragèdia, però no són menors les històries del comte de Gloster, errat també amb els seus dos fills, del bastard ambiciós Edmund i la seva galanteria cínica de les dues filles grans de Lear, o la del fidel Kent. Tota l'obra és com un gran collage sobre l'amor, l'amor paterno-filial especialment, però també el que senten el bufó i Kent pel rei, i el viciós de Goneril i Regan per Edmund.

Per aquest intensíssim Rei Lear de Pasqual s'hi transita com per sobre de carbons encesos, d'escena dolorosa en escena dolorosa, alleujat l'espectador amb fragments d'humor (va haver-hi riures), i reconfortat anímicament a estones per la immensa humanitat que destil·len els personatges.

Fragments d'humor alleugen la intensitat dolorosa de l'obra

És difícil no sentir-se al caire del defalliment emocional en escenes com en la que Gloster (Jordi Bosch), al qual han arrencat els ulls, plora davant la bogeria del rei, pare errat al costat de pare errat, i aquest li diu: “Si voleu plorar per la meva sort preneu els meus ulls”, o quan Lear-Espert entra en cadira de rodes, amb sabatilles, com si hagués sofert un ictus i Cordèlia (Andrea Ros) es llança als seus peus i el besa, i el rei recupera la consciència i li diu: “Sóc un vell insensat, tinc 80 anys, et demano que oblidis i perdonis”. O quan —i Núria Espert reconeix que és una de les seves rèpliques preferides— diu a la seva filla petita aquella frase tan bonica (poc abans de morir tots dos): “Riurem contemplant les daurades papallones i prendrem sobre nosaltres el misteri de les coses com si fóssim espies dels déus”.

Pasqual, en una intel·ligentíssima lectura de Shakespeare, ha dosificat els moments de dolor gairebé insuportable (el Rei Lear és una de les obres més doloroses que s'han escrit mai, i tot el que pot sortir malament surt malament: amb prou feines queda ningú viu i, els pocs que sí, en surten terriblement tocats), potenciant els jocs escènics que permet la peça: les lluites d'espases, l'entrada del rei vestit de militar amb els seus sorollosos cavallers armats d'escopetes que recorda el retorn d'una cacera de Juan Carlos I o les rèpliques cíniques de Regan (estupenda Laura Conejero). Cal destacar sobretot en aquest sentit la magnífica feina de Teresa Lozano com a bufó, aquesta criatura misteriosa (desapareix de sobte sense explicació; Núria Espert creu que Shakespeare el va eliminar a la babalà, perquè s'estava menjant l'obra), cínica, grollera i alhora tendra, innocent i entranyable que acompanya Lear. El duo Lozano-Espert proporciona alguns dels millors moments de l'espectacle, amb el rei deixant que el bufó li digui el que ningú s'atreveix a dir-li i els dos indefensos davant els elements. Lozano està increïble amb la seva disfressa de clown i la bossa de plàstic al cap per protegir-se de la pluja com un clochard beckettià. I Pasqual li regala un moment genial convertint-li en rap la seva famosa i enigmàtica cançó de comiat. El públic la va premiar amb un aplaudiment en acabar la seva intervenció.

És impossible a rajaploma assenyalar totes les coses molt destacables de l'espectacle, que deixa en evidència el bo de Harold Bloom en allò que el Rei Lear és millor llegir-lo. Quina escena més commovedora la de la tempesta! I com n'és, d'impressionant, la de la tortura de Gloster, d'un isabelinisme passat per Abu Ghraib. Ramon Madaula com a Kent és un suport de luxe per a Espert en la seva maratoniana, exemplar, travessia de Lear, Julio Manrique es lliura a fons en la bogeria fingida d'Edgard-Tom i David Selvas condueix molt bé aquesta altra obra paral·lela que és la intriga del brivall Edmund, escapat d'una peça de Marlowe (“Els homes són allò que els temps dicten”).

I Shakespeare, esclar, brilla sota l'aigua clara de la posada en escena, en cada perla del text. “Hi ha alguna llei a la naturalesa que pugui explicar el cor?”.

És difícil no sentir-se moltes vegades a la vora del defalliment emocional