Mas imposa el seu joc

Artur Mas ha tornat a sortir-se amb la seva: imposa el seu joc sobre Esquerra Republicana i les entitats sobiranistes, que volien anar de seguida a les urnes per convertir les eleccions anticipades en segona volta del procés del 9 de novembre i presentar-les com un referèndum sobre la independència. Hi haurà avançament electoral, però després de les municipals i en el moment en què el mapa polític espanyol s'estigui movent. D'aquí al 27 de setembre passaran tantes coses que caldrà veure com estarà l'esperit plebiscitari que animava el sobiranisme fins al 9-N; i què passarà amb el cas Pujol, tan nociu per a Mas, i amb les tasques de la comissió d'investigació del Parlament.

La discòrdia entre els sobiranistes dels dos últims mesos, per la qual Mas ha demanat fins i tot disculpes, ha estat l'element amb què ha pressionat els seus socis d'Esquerra i els seus amics de l'anomenada societat civil perquè cedissin en les seves pretensions. Una nova representació pública de divisió era el mateix que donar per acabat el procés. Mas ha jugat amb la destrucció mútua assegurada, a l'estil de la bomba nuclear en la guerra freda.

Sota aquesta amenaça, segueix el pacte de legislatura; Esquerra s'empassa els pressupostos –arranjats per a les exigències d'una nova conjuntura en la qual reapareix l'eix dreta/esquerra–; ressusciten les famoses estructures d'Estat que cal construir a corre-cuita en poc més de vuit mesos; i, sobretot, onegen valentes les banderes patriòtiques dels simbolismes més alts. La campanya començarà l'11 de setembre, una altra celebració gloriosa de la Diada, i la consulta serà el 27 de setembre, aniversari de la firma del decret de convocatòria de la consulta. Aquests motius de vocació historicista serien en altres circumstàncies arguments sòlids per recomanar no celebrar eleccions ni campanyes perquè són dies carregats de significat, fins i tot partidista; però ara el president intenta fer-se el valent amb aquests motius.

No s'ha tancat el marge perquè tornin a créixer els desacords, notables durant aquests dos mesos sense gaire debat sobre la independència i de silenci dels que s'hi oposen. Les llistes seran separades, amb programa comú independentista. Falta veure quin paper tindran les personalitats amb les quals Convergència pretenia dissoldre les seves sigles ara maleïdes, encara que ho presentés com una concessió. Aquest era un dels majors motius de divisió; es va evaporar quan Esquerra va cedir davant de Convergència.

El cansament ciutadà és enorme, fins i tot entre el sobiranisme més militant. Mas demana vuit mesos més, sobretot perquè és evident que ara es presentaria a les urnes sense balanç, amb les mans buides, o plenes de xerrameca. És dubtós que en vuit mesos aconsegueixi omplir el sarró del seu balanç, però com a mínim té marge per seguir amb el regateig diabòlic del seu joc tàctic, acreditat ja per la seva eficàcia per mantenir-se flotant, i per la buidor de resultats i visió estratègica.