Aprovaríeu el test d’‘espanyolitat’?

Feia 11 anys, sis mesos i 13 dies que treballava a Espanya quan Mohamed (nom fals), es va presentar al registre civil per sotmetre's a una prova d'integració per obtenir la nacionalitat espanyola. Aquest marroquí va saber respondre a preguntes que molts espanyols no encertarien, com el nom del llavors president navarrès, Miguel Sanz, però va en va fallar d'altres, com: “Quin personatge televisiu va tenir una relació amb un conegut torero” o “quin torero és conegut per la seva mort tràgica”, cosa que, segons el jutge que preguntava, demostrava poc grau d'integració en la societat espanyola. Va suspendre. Gairebé quatre anys després, l'Audiència Nacional acaba de donar-li la raó i la nacionalitat després d'un llarg procés de recursos. El tribunal considera que “difícilment es podria justificar” per aquests “errors anecdòtics” la seva “falta d'integració” i que, al contrari, les preguntes que sí va respondre correctament són “clarament indicadores d'una implicació en la realitat del país en què viu”.

Mohamed ha guanyat la batalla –l'Audiència Nacional fins i tot va imposar el pagament dels costos del procés a l'Administració–, però té por que alguna cosa pugui torçar-se encara, explica el seu advocat, Antonio Sánchez de Boado. El seu cas no és anecdòtic. El Govern espanyol tramita milers d'expedients a l'any –entre l'1 d'octubre del 2012 i el 8 de gener del 2015, després d'un pla per agilitar els més endarrerits, en va concedir 437.050 i en va denegar 21.075–. Però al contrari que altres països, com els EUA, a Espanya no hi ha un examen estàndard ni cap manual de preguntes per avaluar el grau d'integració dels immigrants que aspiren a la nacionalitat, cosa que ha provocat, segons reconeix el Ministeri de Justícia, el Consell General del Poder Judicial i la Fiscalia General de l'Estat, un “elevat grau de conflictivitat” i “discrecionalitat administrativa”. És a dir, que uns jutges preguntin pel nombre de comunitats autònomes, i d'altres, per personatges de les revistes del cor o escriptors del Segle d'Or.

Antonio Mbengani, nascut al Congo, també va suspendre la prova d'integració el 2010. Quan va sol·licitar la nacionalitat feia 20 anys que residia i treballava a Madrid –el Codi Civil n'exigeix 10, excepte per als refugiats (5) i els llatinoamericans, andorrans, filipins, portuguesos, sefardites o naturals de Guinea Equatorial (2)–. La seva dona és espanyola i els seus quatre fills, també. “El jutge em va preguntar quin esdeveniment important hi havia hagut a Espanya el 1934 i noms d'escriptors espanyols del segle XVI. I em va suspendre”, recorda. A més de l'extracte de la seva vida laboral a Espanya, com la resta d'immigrants que aspiren a la nacionalitat, Mbengani havia aportat al seu expedient una vistosa prova de la seva integració: una fotografia amb el llavors president del Govern espanyol, José Luis Rodríguez Zapatero. “Ens la vam fer el 2007 quan vaig ser un dels seleccionats per al programa Tengo una pregunta para usted. Però com que no sabia què havia passat a Espanya fa 80 anys el jutge va considerar que no estava integrat”.

Mbengani va aportar una foto amb Zapatero, però no va saber citar escriptors del XVI i va suspendre

Mbengani va recórrer en contra del suspens i també a ell li han donat la raó. El jutge que el va examinar és l'encarregat del registre a Getafe, José María Celemín, una llegenda entre els immigrants. “A mi també em va preguntar per escriptors espanyols del XVI i només se me'n va acudir un, Lope de Vega”, recorda Carlos Elías, peruà. “Em va tractar fatal. No em mirava a la cara. Va ser molt desagradable, semblava que el molestés que estigués allí. L'entrevista va durar dos minuts. En sortir vaig dir a una treballadora del registre el que m'havia passat i em va dir que no em preocupés, que aquestes preguntes no les sabien ni elles, que hi recorregués en contra i que segur que em donarien la raó. Però vaig tornar a casa indignat i després em vaig sentir malament durant un mes. Mai, en els set anys que feia que estava a Espanya, m'havien tractat així”. A Carlos Elías també li van concedir la nacionalitat després de recórrer. Com Vikas, d'origen indi, que es va presentar a l'examen quan feia deu anys que vivia a Espanya. “No m'havia passat pel cap que no me la donessin. Estava casat amb una espanyola, la meva filla havia nascut aquí, parlava perfectament l'idioma i tenia una bona feina”. Piedad, de Guinea Equatorial, va tenir més sort. “A mi no em van fer examen, em van fer una entrevista normal per preguntar-me, entre altres coses, per què volia ser espanyola. Però a la meva mare i a la meva germana sí que els va tocar el jutge Celemín i els va preguntar per la Constitució del 1812!”. El jutge Celemín ha rebutjat parlar amb aquest diari.

El director general dels Registres i del Notariat, Francisco Javier Gómez Gálligo, admet que “és probable que un espanyol no sàpiga respondre a moltes de les preguntes que es fan” als immigrants que sol·liciten la nacionalitat, però no li sembla injust: “El que vol ser espanyol ha de demostrar uns coneixements sobre la història del país”. Per Gómez Gálligo el mecanisme dels recursos –primer a la seva oficina i després per la via contenciosoadministrativa– estableix prou garanties per corregir qualsevol acte de discrecionalitat.

Al director general dels Registres i del Notariat no li agrada la idea d'un test estàndard: “Tothom s'aprendria les respostes!”. Insisteix que “Espanya és un país acollidor” i creu que el que és prioritari és que el sistema “sigui completament telemàtic, que els notaris s'encarreguin del tràmit i els jutges, només dels recursos”, i que els immigrants paguin “una taxa de sosteniment del servei”, entorn dels 75 euros, com s'ha fixat per als sefardites. “Als EUA el procés els costa 8.000 dòlars. A Europa voreja els 700-900 euros. I aquí, és gratuït. És un acudit”.

El Govern espanyol, que planeja rebre 120.000 sol·licituds de nacionalitat aquest any, ha anunciat un examen homogeni. Després d'examinar, a petició del Ministeri de Justícia, el text del projecte de reial decret sobre el reglament per adquirir-la, el poder judicial va posar-hi diversos obstacles. El CGPJ celebra que el text doni un any de termini per resoldre els expedients –ara són tres de mitjana, segons el seu informe–, però lamenta que el Ministeri no determini, tampoc en aquest projecte, “els elements essencials” que haurien de tenir aquestes proves d'avaluació ni detalli "els coneixements d'idioma, institucions, realitat política, social i fets rellevants per a la cultura espanyola als quals poden referir-se”.

El text del Govern espanyol es limita a dir que el ministre de Justícia queda facultat per regular aquesta prova, “que dissenyarà i administrarà l'Institut Cervantes”. Al Poder Judicial també el sorprèn que sigui aquest organisme, “que té com a finalitat la promoció de l'ús de l'espanyol a l'exterior” el que assumeixi aquestes competències i recomana, en tot cas, “modificar la seva llei reguladora per incorporar” aquestes noves funcions.

Precisament va ser preparant-se per al test per obtenir la nacionalitat canadenca com se li va acudir fa 10 anys a Dennis Kornev, d'origen rus, la idea de muntar un negoci de cursos en línia destinats a preparar estrangers per superar aquestes proves.“Era en una sala envoltat de xinesos que no s'assabentaven de res”, recorda. Avui, la seva empresa, Net-factor.com, està present en una dotzena de països. “Cada any tenim uns 30.000 usuaris. A Espanya en són molt pocs, uns 500, i al Quebec en són prop de 6.000. A Espanya ingresso uns 15.000 per exercici, la majoria per la venda de llibres que recopilen preguntes que han fet els jutges, i al Quebec, 107.000 euros. Per nosaltres és molt més fàcil quan el país té un manual de qüestions que els aspirants a la nacionalitat han de saber, és a dir, quan les coses estan clares i podem preparar els clients, com qualsevol altra acadèmia”, afirma.

“Als EUA hi ha un manual amb 100 preguntes; a Alemanya, un de 300. A Dinamarca poden preguntar-te noms de princeses i de quines han mort. Al Canadà només pots presentar-te dues vegades. Holanda posa vídeos i pregunta sobre què faries davant d'una situació determinada, per exemple, en veure dos homes fent-se un petó al carrer... Però aquestes proves canvien molt”, assenyala Kornev, llicenciat en Polítiques. “Són una arma populista. Quan arriba un govern de dretes les endureix i quan arriba un d'esquerres, les fa més fàcils".