Viure la història en directe
Catalunya ha viscut el 2014 una experiència d'urgència històrica
L'actualitat ha volgut que en aquest torrent continu d'impactes que són els mitjans de comunicació experimentem, una vegada més, l'estranya sensació de viure i també protagonitzar la història en directe. Mentre a les pantalles se succeïen les imatges de l'atemptat gihadista al setmanari francès Charlie Hebdo i la persecució angoixant d'uns terroristes disposats a morir matant, a Catalunya les forces polítiques sobiranistes es debatien en un dilema hamletià: com gestionar la sortida del Tricentenari. Tot s'havia dissenyat perquè el 2014 es convertís en un punt i apart en la història de Catalunya, de manera que les pantalles es debatien divendres entre donar prioritat al desenllaç de la tragèdia francesa o al desenllaç del pols sobiranista, que de moment es consumeix en una feroç pugna interna per l'hegemonia.
Tot i que d'abast i signe completament diferents, el repte gihadista i l'anomenat desafiament català tenen alguna cosa en comú: en tots dos casos la història actua com a nutrient de l'acció política, com una palanca d'una determinada manera de viure el present i afrontar el futur. Les dues són, a més, realitats presentades en el relat dominant com a rèmores d'un passat que cal superar, quan en realitat no són un conflicte de passat sinó de futur.
El fonamentalisme gihadista és vist com un ressorgiment estrany i anacrònic de paràmetres polítics i culturals medievals que Occident considera superats. És certament una deriva molt retrògrada de l'islamisme. Però en el context en què neix i creix, el radicalisme islamista és sobretot una impugnació del present que té, a més, un tret molt contemporani: el de ser un fenomen global i local alhora. En l'àmbit global és una reacció al model de dominació que ha permès a Occident imposar els seus interessos i una visió del món que ara se li discuteix. Però té també, com hem vist a França, una expressió local conseqüència del fracàs d'un model socioeconòmic que deixa en la marginalitat i sense expectatives amplis sectors de població musulmana d'origen immigrant.
El repte gihadista i el català tenen alguna cosa en comú: en tots dos la història actua com a nutrient de l'acció política, com una palanca d'una determinada manera de viure el present i afrontar el futur
El problema català també s'ha vist a Espanya com una rèmora empipadora del passat que torna una i altra vegada, per a desesperació dels qui, des dels centres neuràlgics de l'Estat, pretenen una unitat nacional que no s'ha completat mai. La idea de reminiscència d'un passat mal resolt ha portat al poder central a encarar el conflicte català al llarg del segle XX unes vegades amb polítiques de convivència, esperant que el temps acabi per dissoldre'l, i altres de furiosa repressió, amb la idea de posar fi al problema d'una vegada per sempre. Però el passat torna sempre per nodrir una història que es fa des del present, no per tornar enrere, sinó per modular el futur. També ara. També a Catalunya. El cas d'Escòcia ha demostrat que la teoria de la rèmora històrica no explica bé el que passa. Després de segles d'integració voluntària i favorable al Regne Unit, Escòcia planteja ara la secessió no perquè reivindiqui un passat gloriós, sinó perquè vol un futur diferent. Com a Catalunya.
L'historiador Luis Enrique Ruiz-Domènech, especialista en història medieval, acaba de publicar un llibre interessant, Sucesión o secesión, en què es pregunta com hem arribat a aquesta situació “confosa i torbadora” en què molts ciutadans de Catalunya veuen la independència com l'horitzó més desitjable. Ruiz-Domènech analitza el conflicte català des de la historiografia del present, seguint el testimoni del que considera el seu mestre, l'historiador Marc Bloch. El medievalista francès va escriure entre el 1940 i el 1942 la més precisa i demolidora anàlisi històrica sobre les causes del desastre que acabava de viure França davant les tropes alemanyes. A L'estranya derrota Bloch va aplicar la metodologia de la història per analitzar un present del qual havia estat testimoni i també protagonista com a oficial de l'exèrcit vençut. Combatia en la resistència quan va ser atrapat i afusellat per la Gestapo el 1944. El llibre es va publicar el 1946 i va tenir un gran impacte perquè, com ell mateix va apuntar, significava una "revolució intel·lectual".
És erroni creure que el conflicte català és només una rèmora del passat
D'aleshores ençà, molts historiadors han treballat, com ara Ruiz-Domènech, sota la premissa que “el present està condicionat tant pel passat proper com pel futur immediat”. Però si s'utilitza la història per construir el futur, cal fer-ho amb rigor metodològic. El contrari és falsejar la història i falsejar el present. Al llarg del 2014 Catalunya ha viscut l'experiència d'una urgència històrica. I ha trobat, en opinió de l'historiador, la pitjor de les respostes: la frivolitat d'un president i un Govern que no volen debatre i que es neguen a admetre que el que es planteja és un problema d'identitat.
Bloch va veure molt clar que el triomf d'Alemanya sobre França el 1940 havia estat sobretot una victòria intel·lectual: “Els alemanys han lliurat una guerra marcada per la velocitat, una guerra d'avui, mentre nosaltres hem intentat lliurar una guerra d'ahir, o d'abans-d'ahir”, va escriure. Convé precisar molt bé quin tipus de guerres es lliuren en el present. Seria un gran error creure que s'està lliurant una guerra del passat quan el que es planteja és una guerra pel futur. I això és tan vàlid per al repte gihadista com per al conflicte català.
