Forçats a abaixar la persiana

Els contractes de renda antiga per als locals comercials van desaparèixer oficialment l'1 de gener, data en què acabava la moratòria de 20 anys fixada a la Llei d'Arrendaments Urbans del 1994 que mantenia sense variació el preu dels lloguers antics, i només els permetia apujar la renda segons l'Índex de Preus de Consum.

El sector del comerç minorista ha denunciat que la finalització d'aquesta moratòria afecta més de 19.000 comerciants i posa en perill 519.000 llocs de treball a tot Espanya. L'associació d'autònoms UPTA ha calculat que s'acabaran entre 60.000 i 75.000 contractes de lloguer de renda antiga, un de cada deu.

Davant d'aquesta situació, organitzacions empresarials i de consumidors, sindicats, partits polítics i els mateixos comerciants han demanat al Govern que prorrogués cinc anys més els lloguers de renda antiga i així evitar centenars de tancaments de comerços que no podran fer front a l'alça dels lloguers.

La pujada prevista amb la nova normativa varia molt segons la ciutat i la zona. Però les rendes poden duplicar-se, triplicar-se o fins i tot saltar de 1.500 a 30.000 euros, que és el preu que s'arriba a demanar al carrer de Serrano de Madrid, un dels més comercials. Els establiments tradicionals de les grans ciutats són dels més afectats. A continuació s'exposen alguns exemples de comerciants perjudicats per la fi de la renda antiga.

BARCELONA

Entre violins i partitures gastats

Lluís Castelló no vol revelar el que pagava pel local de les Rambles que ha ocupat Musical Emporium durant els 114 últims anys i que van regentar primer el seu avi i després la seva tia. Només diu que el lloguer que li proposaven era inassumible en un negoci que, com tants d'altres, ha patit la crisi i la competència d'internet, per la qual cosa va plegar 6 de gener, incapaç d'assumir més despeses.

Ara aquest home de 81 anys, que “seguiria al peu del canó si no m'haguessin forçat a tancar”, diu que estar ocupadíssim catalogant els centenars de partitures —algunes centenàries i guardades en un espectacle de caixes que semblen llibres de pell que desborden les prestatgeries— i els instruments musicals que no han aconseguit vendre encara.

A la porta del local queda un rètol de l'Ajuntament de Barcelona per recordar que hi ha un “establiment emblemàtic” de la ciutat. “Això no ho trauran, no, serà com una làpida funerària”, diu, tot i que ell ja no ho veurà: “No penso passar mai més per aquí davant, em farà molt mal veure com obren una altra botiga de souvenirs”.

El dubte és si la musa Terpsícore continuarà flanquejant la porta d'aquesta botiga que va començar sent una editorial de música sacra i popular.

MADRID

Els peluixos i les nines de la Gran Via

Peluixos gegantes, cases de nines de somni i una llarga llista de joguines que no es troben a cap més botiga de Madrid. L'aparador del número 47 de la Gran Via fa 73 anys que conquereix els anhels de petits i grans. El 1942 la gent hi anava a veure els avions teledirigits que s'importaven des de Nuremberg. Ara els avis acompanyen els néts a triar les joguines.

Quatre generacions de la família Eznarriaga han treballat entre els peluixos que desapareixeran el 15 de gener. “Hem intentat negociar fins a l'últim moment, però ha estat impossible”, lamenta Susana Eznarriaga, propietària al costat dels seus tres germans i la seva mare de la botiga de joguines.

Els besavis d'Eznarriaga van fundar una botiga pionera que portava joguines d'Alemanya, França o Anglaterra. Les inquilines puntualitzen que elles no estaven pagant el que consideren una renda antiga. El lloguer els costa 10.000 euros al mes; el propietari els n'exigeix ara 50.000. I mentre esperen el tancament, evoquen la visita de Demi Moore, que col·lecciona nines antigues i va visitar Madrid expressament per conèixer la botiga.

VIGO

El Choco, un històric cafè de la nit de la ciutat

A mitjans del segle passat va sorgir en ple centre de Vigo un restaurant d'arquitectura eclèctica, abundant en art déco i racionalisme. Amb les seves escales que s'enrosquen, el seu cuidat mobiliari i una il·luminació sorprenent, era un escenari singular per a un restaurant clàssic, que es va inaugurar sota el nom de Choco. Després de més de mig segle d'activitat i diverses reinvencions, l'última per convertir-se en cafè-bar, el Choco, tot un clàssic de la ciutat, va celebrar aquesta Nit de Cap d'Any la seva última festa.

La propietat, ja sense inquilins a cap dels seus pisos, pertany a una promotora. Gairebé sense despeses en manteniment, el local, situat al carrer d'Alfonso XII, en ple Eixample de la primera meitat del segle passat, s'ha anat deteriorant. “Cada vegada que hi ha un temporal tenim problemes greus, però la pujada del lloguer ens impedeix continuar l'activitat”, diu José Lorenzo, fill dels fundadors del Choco i actual responsable de l'establiment.

Amb la jubilació de la primera generació, els fills dels fundadors van agafar-ne el control el 1999 per convertir-lo en un cafè clàssic de la nit de Vigo.

JEREZ

La barra on Urdangarin va menjar chicharrones

La desaparició dels contractes comercials de renda antiga obliga a tancar uns 12 negocis del nucli històric de Jerez, com l'emblemàtic bar Adeli, obert al carrer Consistorio, al costat de l'Ajuntament, des del 1959.

La barra d'aquest castís local ha estat durant dècades un bon termòmetre de la ciutat. “Des d'aquí he vist gairebé de tot”, rememora Juan Barragán en les seves últimes hores al capdavant de l'establiment. “Han passat tots els polítics; l'imputat senyor Urdangarin va prendre chicharrones i fins i tot Lola Flores es va canviar de roba a la rebotiga”, relata abatut.

L'exalcalde Pedro Pacheco va ser un dels habituals del mostrador. S'hi avançaven moltes de les notícies que més tard es donaven a conèixer amb més pompa a l'interior de l'Ajuntament.

“S'ha acabat l'Adeli, en quedaran les restes”, etziba Juan, que entén el dret dels propietaris, però no les formes. “He rebut un burofax que em notifica que l'1 de gener he de ser fora", es lamenta. "Ens quedem tres persones a l'atur: un treballador, la meva filla i jo després de més de 30 anys darrere d'aquest mostrador”.

MÀLAGA

Una botiga de discos amb pèrdues

Las sabateries que l'empresa familiar Parriego té a Màlaga i Burgos estan afectades pel final de la renda antiga. Sumen 13 treballadors: vuit al local del malagueny carrer Larios i cinc a l'establiment del carrer de la Moneda. “En tots dos casos, els propietaris ens han notificat que hem de desallotjar, no ens han donat la possibilitat de negociar el contracte”, explica Antonio Parriego, que dirigeix al costat del seu germà el negoci creat pel seu pare fa una mica més de mig segle, expandit també per Madrid i Almeria.

“Estem a l'espera”, afegeix amb preocupació, i al·ludeix al “desconeixement complet” que existeix en l'aplicació de la normativa d'actualització de preus. Mentrestant, continuaran atenent el públic i estan disposats a pledejar. “Seguirem oberts fins que ens facin fora”, assegura.

Sense dormir, diu que ha estat José Antonio Castañeda, gerent de la botiga de discos Candilejas de Màlaga, l'única que existeix de les seves característiques a la ciutat andalusa. Però després de consultar amb els advocats, s'agafen a una clàusula del contracte, signat l'any 1987, que els eximiria de l'actualització del lloguer d'aquest local del carrer Santa Lucía, en ple centre.

Segons Castañeda, continuaran amb la seva activitat, i apunta que si els propietaris hi estan en desacord, que acudeixin als tribunals. Si haguessin de renegociar l'arrendament (ara abonen gairebé 700 euros), estarien abocats al tancament de l'establiment, perquè la pujada se sumaria a les pèrdues dels últims anys per la situació de la indústria discogràfica. “Seguim perquè ens agrada, però a costa del nostre patrimoni personal”, conclou.

SEVILLA

Posant espelmes des del segle XIX

La històrica ferreteria Isaías Sáinz y Compañía va obrir el 1914 en un cèntric i vistós local darrere de l'Ajuntament de Sevilla. Un segle després, el negoci familiar plega perquè la Fundació CajaSol no els dóna opció per poder renegociar el seu lloguer de renda antiga. El seu propietari, Rafael Sáinz, només ha aconseguit una moratòria fins al 30 de juny i mentrestant busca un local alternatiu per poder seguir dirigint aquesta petita empresa de quatre persones.

“Les ferreteries se'n van anar als polígons, però nosaltres vam fer un gir al negoci per ser una referència a Sevilla”, comenta Sáinz. Al seu emblemàtic local que ara desapareix es poden trobar els estris més estranys i útils que queden fora de les grans cadenes i superfícies actuals. Motlles de rebosteria, ulleres per tallar cebes, penjadors per folrar, tot tipus de caixes forta, etcètera.

L'Antigua Cerería del Salvador, inaugurada el 1845, també tanca aquests dies després de vendre durant un segle i mig al centre de Sevilla tot tipus d'espelmes litúrgiques artesanes. L'empresa familiar està obligada a tancar les portes perquè l'amo del local, la residència dels germans de Sant Joan de Déu, vol ampliar el seu local a la cèntrica plaça del Salvador. Els seus clients són l'Església i les germanors de la capital andalusa, a més de floristeries i clients que busquen des de la cera pura per als passos de Setmana Santa fins als ciris per als natzarens. El seu propietari, Antonio López, de 36 anys, assegura que no ha tingut opció per actualitzar la renda de 500 euros al mes que abonava fins ara. Al costat de les espelmes que manté al magatzem (uns 70.000 ciris cada any), la botiga ven imatgeria, orfebreria i encens i fins i tot vi de consagrar.