Indult sense escàndol

En un país com Espanya, on als tribunals s'acumulen i dilaten durant anys casos que generen indignació social i tenen conseqüències polítiques i institucionals, no deixen de causar estupor resolucions com la que ordena l'entrada a presó d'una jove mare per no haver pagat una multa de 1.440 euros referent a un delicte comès fa sis anys.

No es tracta d'aplicar un sentimentalisme fàcil al funcionament de la justícia, però sí d'emprar el sentit comú. Malgrat les imatges pràcticament diàries de polítics i famosos que ingressen o surten de la presó, l'entrada al penal no és un fet menor en la vida de cap ciutadà. Perquè una dona hagi de fer-ho acompanyada de la seva filla de dos mesos i deixar a fora una altra menor a càrrec de tercers haurien de produir-se circumstàncies irremissibiles i no una concatenació de situacions desfavorables acompanyades d'una resolució judicial com a mínim molt interpretativa.

Que Sara González va cometre un delicte quan va utilitzar targetes de crèdit alienes que va trobar al carrer és inqüestionable, com ho és el fet que tingués dues malalties psicològiques. Però González va ser condemnada en els termes que estableix la llei i va seguir els procediments marcats. Va ser mal informada pels seus advocats de l'obligació de pagar una multa, de manera que ara, amb la vida refeta, guarida de les seves malalties i sense haver tornat a delinquir, l'administració de justícia l'obliga a ingressar a la presó. Ella, seguint estrictament la llei, demana la suspensió cautelar del cas perquè vol sol·licitar un indult. Però el jutjat al·lega que "previsiblement" no se li concedirà davant “el descrèdit existent en la societat davant l'atorgament d'indults a penats”. És un eufemisme. No són els indults “a penats”, sinó a cert tipus de penats les relacions dels quals amb el Govern posen l'indult sota sospita. No és el cas de González. El seu possible indult no desacreditarà ningú. Al contrari.