Cap a una reforma de la reforma

La reforma de la Llei de la Propietat Intel·lectual i la seva cara més destructiva –aquestes multasses d'entre 150.000 i 600.000 euros que l'autoritat competent pot imposar des d'ara mateix a tots aquells que facilitin o mitjancin en l'accés a continguts protegits per drets d'autor– escenifiquen, abans de res, una urgència: la d'estroncar l'hemorràgia de lladrocini que el món de la creació cultural està experimentant des de ja fa massa temps. Això es deu, bàsicament, al de sempre: una qüestió educativa. Ni les institucions polítiques ni les educatives –simplement les primeres ordenen el que fan les segones i així ens va– no s'han preocupat mai de debò d'engegar campanyes de mentalització escolar i universitària encaminades a alguna cosa tan senzilla com fer veure a la ciutadania (als més joves, però no només: aquí es baixa de tot gairebé tot Déu de tota edat i condició) que si unes sabatilles esportives o una dessuadora costen diners, una pel·lícula, una cançó, un videojoc o un llibre també, o haurien de. Si el cinema o la música o la literatura no costen res, en el pitjor dels casos ningú voldrà seguir intentant viure d'ells, més que res perquè serà una quimera. Imaginem-nos un sabater fent sabates només per amor a l'art de fer sabates, o un escriptor escrivint només per amor a l'art d'escriure, fins i tot un cineasta pensant i rodant una pel·lícula només per amor... al setè art.

Fins aquí, l'explicació de per què un país seriós necessita combatre la mort lenta de les seves indústries creatives, que no són una altra cosa que la suma de la feina dels seus creadors, el suport públic a la seva acció i la col·laboració del sector privat.

Però el que el Govern de Mariano Rajoy ha fet amb aquesta reforma de la Llei de la Propietat Intel·lectual  –segur que amb la inexorable/bona voluntat política que porten les urgències (per exemple, la de posar fi d'una vegada per sempre a l'estigma espanyol d'encapçalar les grans llistes del pirateig mundial, per a escarni dels països, perdó, seriosos)– s'assembla massa a un pegat, a un recautxutatge amb molta forma i, ara com ara, poc fons. La reforma no arriba com un producte de consens parlamentari, per més que des del Ministeri d'Educació, Cultura i Esports se segueixi dient que sí. L'oposició en bloc ha rebutjat i criticat des de fa molt temps l'esperit del nou text, aprovat exclusivament gràcies als vots de la majoria de Govern, amb el famèlic peatge de només nou esmenes transaccionals aprovades al Congrés.

A més, la nova llei (?) estableix un termini d'un any per fer canvis més profunds en el seu articulat. O sigui, que hi haurà una gran reforma de la petita reforma. S'ha de tenir present què passarà si els qui han previst reformar la reforma d'aquí a un any llavors ja no estan al timó del país per reformar, ja sigui aquesta reforma de la LPI o qualsevol altra cosa reformable. Però aquí ja entrem en l'àmbit de la cabina dels germans Marx.