El revolucionari exquisit

Joan Manuel Tresserras és un home de raonament implacable i somriure tranquil·litzador; un marxista partidari de la ruptura amb l’Estat espanyol, sense pors teòriques ni pràctiques, ideòleg de capçalera d’Esquerra Republicana de Catalunya (ERC) i de l’Assemblea Nacional Catalana (ANC), adversari dels prínceps de Lampedusa i encara més dels seus nebots de camisa vermella amb objectius contemporitzadors. “No som davant d’una d’aquelles batalles que es lliuren perquè tot continuï igual”, adverteix, dirigint-se figuradament als candidats a interpretar Tancredi Falconeri. La doctrina del Gatopardo no és la seva guia pràctica per fer política. Tot el contrari, la seva revolució haurà de ser exquisida en la forma i radical en el fons. La seva ha de ser una guerra sense violència però mortal per als partits de la burgesia catalana i per al depredador Estat espanyol, els seus dos formidables adversaris als quals vol batre d’un sol cop. I ara mateix.

Les seves primeres intuïcions d’injustícia social atribuïble a les diferències de classe són prematures. Quan era intern als Salesians d’Horta, va prendre consciència política mentre feia els amics per a tota la vida. Amb ells va estudiar periodisme a la Universitat Autònoma, on es van fer sacristanistes de Manuel Sacristán i militants de les Plataformes Anticapitalistes abans que periodistes. En el seu cas, professor d’Història de la Comunicació a Espanya i Catalunya, obligació acadèmica que li va exigir llegir tants llibres d’història com manuals de la filosofia de Marx i dels pensadors de la seva escola; també de Lenin, encara que en el cas de Vladímir Ilitx només el va conèixer per negar-lo per sempre més. El marxisme va ser la seva via d’arribada a l’independentisme.

El contacte amb Francesc Espinet, Gil Matemala, Julià de Jòdar o Montserrat Tura dóna vida al Col·lectiu Comunista Català (CCC) i a la publicació KO, on aquells militants d’extrema esquerra obrerista desenvolupen l’equiparació teòrica del fet nacional i el fet de classe. Encara guarda com un tresor entre els seus llibres un exemplar de Fet nacional català i lluita de classes, un opuscle de referència i reverència, editat per ells mateixos el 1977. Als 22 anys, va adoptar una tesi que el va marcar per sempre més: el procés d’alliberament nacional hauria de tenir un contingut de classe, però no podria ser la burgesia, la impulsora tradicional de l’estat nació, atès que a Catalunya s’havia venut a l’Estat franquista per una promesa d’ordre i l’accés al mercat espanyol. “Quan no hi ha classe dirigent o ha estat satel·litzada per una hegemonia veïna, com és el nostre cas, no hi poden haver estructures d’Estat”, escrivia fa un parell d’anys en un dels seus articles setmanals a l’Ara.

Les seves primeres intuïcions d’injustícia social atribuïble a les diferències de classe són prematures

La Transició va ser una època decebedora, des la perspectiva del marxisme radical. Ell i els seus camarades no van compartir mai el pragmatisme i la moderació d’objectius de les forces majoritàries “imposades socialment per la por d’un hipotètic retorn al passat franquista”. Segons la seva pròpia descripció, en aquell moment, “l’independentisme era només un migrat testimonialisme grupuscular, molt allunyat de les posicions hegemòniques somiades, imprescindibles per a la revolta”. Haurien d’esperar un gir de la fortuna. Malgrat la supeditació a un canvi substancial de les circumstàncies, els calia estar preparats per poder aprofitar la seva arribada inevitable de la manera més favorable als seus interessos. La seva doctrina ensenya que disposar “d’una anàlisi correcta, d’un projecte i de la determinació necessària per materialitzar-lo són els factors imprescindibles per crear un destí inevitable”. I gràcies a l’estudi de la història sabia que l’habilitat en l’elecció d’escenaris favorables “és un dels signes distintius dels grans personatges que han excel·lit en els àmbits militars i polítics”. Només calia esperar, atès que era indiscutible que les condicions objectives de finals dels 70 no eren gens propícies a les seves aspiracions, ni ells tenien pràcticament cap influència per modificar-les.

El quarter d’hivern ideal d’un activista polític i professor universitari és l’acadèmia. La Facultat de Ciències de la Informació de l’Autònoma va ser el refugi perfecte, per a ell i per al seu amic Enric Marin, còmplice permanent i indispensable de la seva trajectòria. En aquest període van escriure, a quatre mans, sobre materialisme i comunicació a El regne del subjecte i Cultura de masses i postmodernitat; van imaginar un espai de comunicació català i van fer alguna aparició esporàdica a la política, donant suport a la candidatura d’Herri Batasuna a les eleccions europees del 1987, encapçalada per Txema Montero. Un suport efímer. El sagnant atemptat d’ETA a Hipercor els va obligar a fer una denúncia expressa de la lluita armada, i tots dos van signar un article a EL PAÍS en què negaven la violència suposadament revolucionària com a instrument per fer política democràtica. Encara guarden les corresponents cartes amenaçadores dels que creien tot el contrari. El temps que li deixaven les classes i les estades a Sud-amèrica per impartir els màsters de rigor, el dedicava a la Crida i a Esprai, la revista de l’organització. A finals del 1992, en creure que el paper agitador de l’entitat havia fet el seu recorregut i que “la seva continuïtat només podia provocar la creació d’una alternativa espanyolista”, en va defensar la dissolució.

Tresserras reconeix la seva passió per la política però afirma que no ha tingut mai la vocació de convertir-se en un polític professional. Es veu a ell mateix com un professor dedicat a escriure, a la divulgació, potser formant part dels anomenats entorns intel·lectuals dels partits. De fet, durant molts anys no va tenir cap partit de referència; de fet, ni tan sols sabia veure en el panorama de la política catalana dels 80 i els 90 del segle passat una figura que mereixés la seva atenció. Ja en el segle actual, un dia va ser convidat a dinar amb Josep Lluís Carod-Rovira, aleshores secretari general d’ERC, a qui coneixia de vista, potser d’haver-s’hi discutit en alguna sessió de la Universitat d’Estiu a Prada. La trobada va tenir lloc a l’hotel de l’Autònoma, juntament amb altres pensadors de l’univers nacionalista i independentista. En sortir, va trucar a l’inseparable Marín, de viatge acadèmic, per comunicar-li la bona nova: “Enric, tenim líder”.

Tresserras reconeix la seva passió per la política però afirma que no ha tingut mai la vocació de convertir-se en un polític professiona

La revelació del que considera l’autor més important de la història del catalanisme – “és un gegant, per haver donat una perspectiva d’esquerres i un caràcter inclusiu al tradicional independentisme republicà” ha arribat a dir--, el va animar a participar, pràcticament dissenyar, l’operació de presentar Carod-Rovira como el tercer home. L’alternativa de la política catalana, en discòrdia entre el lideratge decadent de Jordi Pujol i la il·lusió dipositada en Pasqual Maragall com a successor manifest a la presidència de la Generalitat. La campanya va permetre el pacte del Tinell i es va truncar sobtadament per culpa d’un viatge imprudent a Perpinyà.

Però no es va fer militant d’ERC fins a l’any 2010, justament després de l’ensorrament electoral del partit, una davallada anunciada per la participació republicana en els dos governs tripartits. L’aliança de les esquerres catalanes va naufragar sense pal·liatius i de forma definitiva arran de la primera gran manifestació independentista convocada contra la sentència de l’Estatut, en què encara hi van participar els socialistes i el mateix president Montilla, però en què l’animadversió de molts sectors sobiranistes contra el PSC es va deixar sentir amb força. La reculada constitucionalista dels seus socis socialistes només podia acabar amb un desastre a les urnes i així va succeir, amb precisió mil·limètrica: ERC va perdre la meitat dels vots, tants com el PSC, i onze dels vint-i-un diputats que tenia, dos més que els socialistes.

“CiU va guanyar aquelles eleccions amb el programa d’ERC de feia deu anys, el concert econòmic”, recorda ara, com a resum final d’una etapa en què el seu protagonisme públic havia anat in crescendo, des la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals, al Consell Audiovisual de Catalunya per acabar com a conseller de Cultura. Ja n’havia tingut prou, de política activa, es va dir; però després de signar el carnet de militant republicà, es va passejar durant un any pels locals del partit explicant als seus companys que havien perdut les eleccions, cert, però havien guanyat la batalla conceptual, ergo, també eren guanyadors: “si el partit vencedor ho havia fet amb les nostres idees, la victòria era compartida”.

El missatge traslladat als republicans en aquella circumstància difícil no era només una estratagema per reanimar-los moralment, responia a la seva hipòtesi de treball: “en pocs mesos, la independència deixaria de ser una profecia per convertir-se en una alternativa política”. Malgrat que encara governés en solitari CiU, entestat en la reclamació del pacte fiscal, el seu optimisme natural, contagiós, el feia veure els símptomes de la remuntada en l’aparició en escena d’Oriol Junqueras, amb la seva versió republicana de la teologia de l’alliberament, “l’esquerra humil, compromesa amb la gent, la renovació del discurs ètic de l’esquerra”, i en la sortida –“exemplar”- de l’escenari de la vella guàrdia formada per Puigcercós i Ridao. Finalment, potser seria una realitat allò que havia escrit l’any 1992 a la revista El Viejo Topo: “ hi ha un independentisme català tranquil, democràtic, progressista, culte i solidari... que engloba sectors de formació i tradició diversa i va exercint cada vegada més de nucli hegemònic”. Vint anys després, va donar per bona aquella descripció voluntarista, considerant arribada la conjuntura ideal entre actors polítics i condicions socials.

Esperar no té cap sentit, perquè les possibilitats no milloraran espontàniament, perquè comporta donar temps als adversaris

ERC estava assumint, al seu parer, la representació de la nova classe hegemònica, aquella que s’havia de formar inexcusablement per fer possible la creació d’unes estructures d’estat, impossibles de construir fins aleshores per la dimissió nacional de la burgesia: “L’Esquerra de sempre, proletària, pagesa, menestral i treballadora s’ampliava amb emprenedors, professionals, artistes, intel·lectuals i empresaris progressistes per acabar d’una vegada per totes amb els dubtes dels suposats representants del seny català, encara majoritaris al Parlament”. A aquells que insisteixen a dir-li "no som prou forts, no ens podem permetre més derrotes", el militant republicà i marxista els respon: “no fem altra cosa que acumular derrotes. Cada dia. Evitar la derrota no vol dir rendir-se abans de la batalla, sinó aglutinar la gent i actuar amb astúcia i audàcia”.

Quan a la primavera del 2012 neix l’Assemblea Nacional Catalana, hereva de les consultes municipals pel dret a decidir, es reafirma encara més en la seva tesi, ja que considera aquesta organització “com una proposta nascuda directament de les classes populars ja hegemòniques, com un desbordament de la política institucional”; en definitiva, com una reencarnació de l’Assemblea de Catalunya en una versió massiva. La fortuna havia girat en la direcció apropiada, segurament incentivada per una crisi econòmica que amenaçava seriosament l’estat de benestar, però, ben guiat per aquella nova majoria, llargament esperada per Tresserras, el destí apuntava manifest.

Abans de la primera de les grans manifestacions dels darrers Onze de Setembre, aquest professor universitari ja convertit en catedràtic i ideòleg de referència del independentisme, va apuntar a Vilaweb la seva tesi d’avançar decididament cap a l’emancipació nacional. “Esperar no té cap sentit, perquè les possibilitats no milloraran espontàniament, perquè comporta donar temps als adversaris i perquè les expectatives d’avui poden convertir-se demà en frustració i en sensació de fracàs si els canvis no arriben”.

En aquells moments, amb el govern d’Artur Mas en dificultats per aprovar els pressupostos del 2013, l’opció d’unes eleccions anticipades de caràcter plebiscitari ja van treure el nas com a fórmula per dirimir democràticament si existia o no una majoria social partidària d’exercir el dret a decidir de forma immediata. ERC i el seu intel·lectual més procliu al desafiament de l’estat, ja apostaven pels comicis. La seva seguretat en la força d’aquest nou lideratge social, surava de forma entusiasta en la seva anàlisi d’aquella conjuntura: “més enllà de la capacitat d’obstrucció, d’intoxicació i manipulació de l’estat, els serveis d’intel·ligència i la xarxa mediàtica addicta, només CiU i l’aparell del PSC poden frenar l’onada social popular que veu com una sola cosa la reivindicació de profundes transformacions socials i del sistema polític i el reconeixement definitiu de les llibertats nacionals”. La independència és en el centre del debat, tot i la contundència i l’abast de la crisi, perquè “conté la clau de volta de totes les oportunitats, perquè és la plataforma que ha de fer possible totes les altres transformacions i aspiracions”, afirmava, tot aventurant un calendari urgent: decidir sense esperar el 2014.

Un mesos després, Artur Mas –“l’efímer president que havia laminat l’estat de benestar”, segons la seva descripció--, va reaccionar a l’èxit d’aquella primera manifestació enterrant el pacte fiscal i convocant unes eleccions anticipades per consumar la seva mutació i liderar el dret a decidir. Llavors, la seva prospecció de futur no podia dissimular la satisfacció per veure a tocar la concreció de les condicions objectives fixades feia tants anys per fer viable l’emancipació del poble de Catalunya.

La recomposició de l’espai sobiranista, amb Esquerra recuperant els vots i els diputats perduts dos anys abans, a expenses de la davallada parlamentària de Convergència i Unió, li va permetre interpretar que “s’havia consumat el desplaçament de l’hegemonia de les classes tradicionals per un nou bloc històric, format bàsicament pels sectors socials que volia representar ERC, des la renovació impulsada per Junqueras”, que s’havia confirmat, també, “la inexistència d’un projecte nacional català per part de l’estat espanyol, així com la manca d’iniciativa de les classes dirigents autòctones subordinades a l’estat” i, sobretot, subratllar “l’evidència que els partits anaven a remolc de la societat mobilitzada”.

Catalunya no serà un estat nació tradicional, perquè les elits, la burgesia, no són els motors del canv

El pas dels mesos el van fer reafirmar en la seves hipòtesis més entusiastes. Al seu entendre, el rebuig sistemàtic de l’estat a la materialització del dret a decidir en format de consulta consultiva, fixat pel 9 de novembre del 2014 “implica la liquidació de la fórmula autonòmica i per extensió de la tercera via defensora del diàleg amb el govern de Madrid”. Sense alternativa efectiva, doncs, el sobiranisme només podia avançar, inexorablement. En una intervenció a la seu central d’Òmnium Cultural exalta “el caràcter revolucionari del Procés i la responsabilitat dels catalans de ser originals atès que allò que estem protagonitzant no té precedents a Europa”.

“Catalunya no serà un estat nació tradicional, perquè les elits, la burgesia, no són els motors del canvi; malgrat que actuïn com si tinguessin poder, ja no en tenen, han perdut credibilitat tot i mantenir encara certa influència. Arriben tard o no volen ser-hi. Qui té la força són les classes populars i això és un fenomen nou”. Amb descripcions d’aquest tipus, és converteix en el teòric per excel·lència del caràcter revolucionari del pla independentista. Introdueix el concepte de la doble revolució catalana, la nacional i la social, només viable amb la ruptura política amb l’Estat, amb el desafiament a la legalitat esgrimida pel govern del PP i la majoria de partits espanyols per impedir el referèndum, també dit consulta participativa.

La legalitat no és altra cosa, en la seva opinió, que una coartada de la vella dominació de l’oligarquia espanyola. “A Europa no hi ha cap moviment que qüestioni tan d’arrel la legitimitat del seu estat com ho estem fent a Catalunya”, declara a Catalunya Plural uns dies abans de la multitudinària V de la Via Catalana a Barcelona. I remata: “L’estat espanyol ha disposat de les plusvàlues generades aquí amb la complicitat de la burgesia catalana i els partits (alguns suposadament d’esquerres) que han assistit impassibles a aquesta flagrant forma d’opressió i explotació”.

Tresserras, el marxista persistent, que s’explica i gesticula com un professor educat i apassionat, està on fire des de l’estiu, que feia 300 anys de l’assetjament de la Barcelona austriacista per part dels partidaris de la casa dels Borbó. Ja parla de la República catalana, que “serà mestissa com ho és la nostra tradició” i d’una nova nació que “no serà feta en cap cas a mida de les minories tribals que voldrien un país de barretina”. Les velles creences revifen triomfants en el seu discurs. “Allà on hi ha un estat fort, com Espanya, que exerceix la dominació amb mà de ferro, el canvi és molt difícil. Per contra, a Catalunya, si trenquem amb aquest estat, les portes de la revolució social se’ns obren de bat a bat”.

Crec que sí, la gent desobeirà l’estat de l’espoli i de la negació del dret a votar

Un sol esforç “tot i que haurà de ser monumental”, per obtenir dos objectius d’ambició extraordinària. I evitant el xoc de trens preconitzat per moltes veus, però no pas per la seva. “Vull que el tren català de la revolució democràtica no s’hagi d’aturar, ni faci marxa enrere, davant l’amenaça d’un estat que ens nega i limita les llibertats elementals”, va respondre un dia al socialista Miquel Iceta, que alertava dels perills de tal eventualitat.

“El segment central de la societat catalana, aquell que conforma la classe treballadora entesa en el sentit més ampli, els que s’han de guanyar la vida, ha perdut la por i ha pres consciència que no hi haurà país, ni nació si no la fan ells mateixos. I això no ho pot aturar ningú”. La seva afirmació categòrica està dirigida, segurament, als que encara tenen dubtes de la viabilitat del pla però especialment a l’esquerra tradicional, hereva del leninisme, el vell adversari que aspira a l’ocupació del palau d’hivern per part d’una minoria dirigent. “Aquesta és una revolució de radicalitat democràtica, la transformació social no vindrà de guanyar una quota de poder a l’estat sinó de trencar amb ell. La ruptura amb el vell ordre és la nostra única oportunitat”. La inclusió en el nucli mateix de la reivindicació sobiranista -i en les campanyes de l’ANC i Òmnium- de l’exigència d’una profunda regeneració democràtica i de la transformació del sistema econòmic i social, n’és per ell l’expressió tangible, “la prova del nou que la rebel·lió pacífica dels catalans partidaris de la secessió pot prosperar”.

Tresserras imagina un estat transformador, des del mateix instant de la seva concepció. Ho descriu en poques paraules: Catalunya ha de crear un estat, és clar, però no un estat nació com van fer en el seu moment les classes dominants europees, una simple adaptació de les velles estructures monàrquiques gràcies a la legitimitat democràtica; l’estat català haurà de ser diferent. “L’arquitectura institucional no ha de ser dominant, ha d’estar pensada per protegir els drets i les llibertats dels ciutadans, les nacionals i les individuals”. En els seus articles, dirigits a crear les condicions d’opinió favorables a aquestes tesis, ho escriu sovint: “Disposar de les estructures d’estat fonamentals és d’una urgència extrema perquè no tenir-les ens afebleix decisivament. I, sobretot, les persones en situació més precària necessiten sense dilacions un nou escenari polític, l’obtenció de recursos i la posada en marxa de mesures socials ambicioses”.

En la seva radicalitat argumental de fons, a Catalunya no es pot ser marxista i espanyolista: sense combatre l’Estat espanyol no hi haurà igualtat social, o sigui, que no entén les reticències d’alguns vells camarades a participar en la gran marxa de l’emancipació; el que sí que comprèn és la predisposició –diu que palpable- dels immigrants amenaçats per la il·legalització a defensar el nou estat: “A la nova república, tots tindrem els papers el mateix dia”.

No veu cap altre camí per arribar a aquest dia, un cop obtingut el mandat democràtic dels catalans, que no sigui el desafiament rupturista. Un procés sostingut de participació ─“tantes eleccions i referèndums com calguin per completar l’etapa constituent sense dèficit democràtic”─, que tanqui el cicle endegat per molts a l’estiu del 2010; i per alguns, pocs, a primer curs de periodisme, fa més de trenta anys. “Ja no hi ha d’haver més simulacres. Ja no valdrà més fer veure que som, però acceptar no ser; o comportar-nos com si fóssim una cosa diferent de la que som. Etapa closa”.

A les files sobiranistes resulta evident que no tothom està d’acord amb un trencament institucional. Alguns hi veuen una amenaça per a la viabilitat de la negociació posterior a la declaració d’independència, quan es plantegi la recuperació dels actius materials i econòmics que administra l’Estat espanyol. Però en la seva opinió, aquesta negociació no depèn tant de la via elegida, com de la garantia que representa el bilió del deute espanyol. “Sempre tindrem quatre opcions, en funció de la predisposició negociadora global de l’altra part: assumir el 24% que presumiblement ens reclamarà l’estat; aplicar els acords de Dayton, que suposaria quedar-se un 8-9% d’aquest deute, corresponent a la mitjana d’inversió real feta per Madrid en aquests darrers anys; sotmetre’ns a un arbitratge internacional; o marxar sense acceptar cap percentatge, sense cap mena d’acord, expropiant les propietat públiques que l’Estat té a Catalunya i fent un reconeixement universal de respecte de les obligacions econòmiques contretes per l’Estat que afecten el nostre territori”.

No demostra cap mena de por d'enfrontar la inevitable etapa de desobediència civil i fiscal, previsible en una proclamació de la independència no reconeguda pel Govern central, des del qual, probablement, se seguirà reclamant els ingressos a la seva hisenda de les obligacions d’empreses i particulars de Catalunya, sota amenaça de reclamació legal. Ans el contrari, s’intueix una emoció llargament reprimida per viure un episodi d’aquestes connotacions revolucionàries. A la pregunta de si creu que la gran mobilització independentista es materialitzarà en desobediència ciutadana de suport al nou estat, la resposta de Tresserras és coherent amb la seva anàlisi global: “Crec que sí, la gent desobeirà l’estat de l’espoli i de la negació del dret a votar”. Des d’aquesta lògica, no es pot imaginar cap altra reacció ciutadana que no sigui l’obediència estricta a la voluntat majoritària que s’hagi configurat a les urnes. “A la nova república, la identitat serà lliure, però els drets i deures seran iguals per tothom. O sigui, des l’endemà mateix, s’haurà de pagar aquí”.