Txeques a l’Estat de dret
Prenafeta ha constatat que a la presó no fan el llit ni serveixen vi i que els centres policials són “autèntiques txeques”
Mentre els llums de Nadal es comencen a pansir, el fiscal del cas Pretoria ha fet públiques les seves peticions. Els convergents Lluís Prenafeta i Macià Alavedra comparteixen cartell de presumpta culpabilitat en una trama de corrupció urbanística de l'àrea metropolitana al costat dels socialistes Bartomeu Muñoz, exalcalde de Santa Coloma, i Luis Andrés García, Luigi, exdiputat del PSC. El ministeri públic reclama als acusats el pagament de multes i decomisos per valor de 93,7 milions d'euros. Demana a més a més penes de presó per tots ells que, en tres casos, són de sis anys i deu mesos i de vuit en el de Luigi, a qui es considera intermediari i aconseguidor dels negocis.
Les acusacions van des del tràfic d'influències i suborn al blanqueig de capitals. Els 71 folis d'Anticorrupció són un recorregut per l'entramat d'operacions, incloent dos clàssics —Andorra i les illes Caiman—, on els acusats intentaven presumptament d'esborrar rastres. Fins ara i a l'espera de la celebració de judici, el cas Pretoria havia deixat dues imatges: la irrupció de la guàrdia civil a l'Ajuntament de Santa Coloma de Gramenet i, sobretot, la corda de presos, camí de la sala de l'Audiència Nacional, encapçalada pels qui en un altre temps van ser la mà dreta de Jordi Pujol. Per descodificar aquestes instantànies no van faltar en el seu moment lectures polítiques sobre l'actuació escassament garantista del jutge Baltasar Garzón, ara ja apartat de la carrera judicial en la seva qualitat de primer condemnat pel cas Gürtel. L'operació Pretoria ha donat impuls literari al gènere quaderns de presó. Aquí hi ha el llibre El malson. Publicat el 2010 per Columna, aquest testimoniatge narra el despertar sobtat cap al pessimisme panglossià de l'expolític i home de negocis Lluís Prenafeta, qui, segons ha transcendit fa uns dies, va preguntar, al costat de l'exconseller de Governació i Economia Macià Alavedra, al personal penitenciari de Soto del Real per què no tenien fets els llits de la seva cel·la o quin era el motiu pel qual no se servia vi en els menjars.
El llibre de Prenafeta descrivia la caserna de la guàrdia civil de Sant Andreu de la Barca com alguna cosa similar a les cel·les de Sant Elies, en la Barcelona revolucionària. “És horrible. Una txeca. Un autèntic campament de txeques. Tenia la pressió disparada. Vaig preguntar: quan això s'acabi, on em portaran? ‘Estarà molt millor aquí amb nosaltres que allò on el portin després’. Era un lloc sinistre, On podia estar pitjor?", concloïa.
“Garzón fa por”, prosseguia més endavant el relat. “Tot en ell destil·la un aire estrany que no inspira confiança”. “Per què un magistrat com Garzón, que ha demostrat de manera reiterada que les causes se li escorren entre els dits, continua exercint?”, sentenciava.
“Garzón fa por”, prosseguia més endavant el relat. “Tot en ell destil·la un aire estrany que no inspira confiança”
“Això és un Estat de terror” que li recordava a Prenafeta l'actuació del fiscal italià Antonio Di Pietro que “va esprémer el sistema i el país”. “Aquell procés ho va derrocar tot”. La ploma acerada del que fos secretari general de la Presidència de la Generalitat trobava una explicació política a la seva persecució: “L'actuació de tots els elements de l'Audiència deixa en evidència l'escassa autonomia judicial de Catalunya. Constata de manera agra qui té el poder”.
El relat de Prenafeta té valor, ja que es tracta del testimoniatge d'un home liberal, impulsor del fòrum Catalunya Oberta, enemic de burocràcies i estatismes, i freqüentador de tribunals. El 1990 una investigació de la fiscalia el va portar a deixar de ser secretari general de la Presidència, càrrec que compatibilitzava amb la pertinença al consell d'administració d'Iberia, Compañía Anónima de Seguros. A més, el dimissionari estava estretament relacionat amb vuit societats, entre elles la firma Vilassar Internacional, filial de Tipel, pertanyent a la seva família. En aquell moment, Prenafeta va desenterrar el cas Banca Catalana per recordar al Govern socialista el mal rotllo que aquesta història d'“injúries i calúmnies” havia deixat entre CiU i PSOE.
La fiscalia general de l'Estat, encapçalada per Leopoldo Torres, va neutralitzar la iniciativa de Carlos Jiménez Villarejo, fiscal en cap del Tribunal Superior de Catalunya i exfiscal del cas Banca Catalana, i es va oposar a la presentació de la querella. Al final, el cas es va mantenir viu en els tribunals a causa d'una rencorosa querella de la Confederació Nacional del Treball (CNT). Però un jutge anomenat Lluís Pascual Estevill la va arxivar i al llarg de la instrucció va denegar les proves demandades per l'acusació per considerar-les supèrflues. Com a premi a la seva eficàcia, CiU va enviar Pascual Estevill de vocal al Consell General del Poder Judicial. Una carrera meteòrica que es va truncar en sec ja que el magistrat va acabar a la presó al costat de l'advocat Joan Piqué Vidal, antic defensor de Jordi Pujol en el cas Banca Catalana. Pascual Estevill va ser condemnat per extorsionar la flor i nata de la burgesia catalana. Oferia resolucions absolutòries que evitessin la presó a canvi de comissions substancioses amb càrrec a capitals evadits.
I és que el poder teixeix estranyes complicitats, inimaginables fins i tot en els pitjors malsons.
