Un discurs per passar de puntetes

El discurs de Cap d’Any del president Mas no passarà a la història de l'oratòria pública ni marcarà un fita en l'esdevenir polític de Catalunya. Ha estat més aviat un discurs anodí i d'estar per casa, de passar de puntetes sobre el que realment preocupa el país. Més enllà d’expressar afecte per tots aquells que pateixen, que a Catalunya són molts, com ens indiquen les estadístiques de llars sense ingressos i nens amb els pares aturats, el president ha passat per sobre dels dos grans problemes que més preocupen la ciutadania.

En primer lloc, la crisi. Com desesperadament intenta fer Rajoy cada cop que té un micròfon a l’abast, també el president Mas s’ha aferrat a les dades de la macroeconomia que permeten fer una lectura optimista de la realitat. Estem sortint de la recessió, ha vingut a dir. I ho sustenta en el fet que, per primer cop des de l’inici de la crisi, fa set anys, tots els trimestres del 2014 han tingut creixement positiu i en tots ha baixat l’atur i s’ha creat ocupació. Però el creixement és tan lleu que no s’ha notat i, el que és pitjor, l’evolució de l'economia és incerta i les perspectives a què s’apunten més enllà dels Pirineus, molt inquietants.

La Generalitat afronta el nou any sense Pressupostos, el sistema sanitari públic segueix descapitalitzant-se, igual que l’educatiu, i les universitats perden oportunitats de competir en recerca, que és la més important inversió de futur. D’això, òbviament, no n'ha parlat. Cal agrair-li almenys la perspicàcia de no caure en el mateix error que va cometre Rajoy, la de donar la crisi per definitivament superada. Ha fet, efectivament, una lleugera menció al fet que encara no hi ha feina per a tothom i que les desigualtats socials no s’han reduït, com si ell no tingués res a veure amb les polítiques d’austeritat que estan provocant una davallada salarial sense precedents i oculta a les estadístiques, i una forta caiguda de les rendes mitjanes.

Just quan la corrupció s’ha enfilat al segon lloc dels problemes que més preocupen la ciutadania, presentar la Generalitat com a capdavantera de la regeneració democràtica i model de gestió i d’administració dels recursos públic és tirant curt una gosadia. Cap menció als escàndols que també a Catalunya han contribuït a fer que la ciutadania perdi la confiança en les institucions. Difícil oblidar que el discurs està, per la seva desgràcia, emparedat entre dues notícies que emmarquen on som en aquesta incòmoda qüestió. Un dia abans del discurs hem conegut que Lluís Prenafeta, qui va ser secretari general de Presidència i home fort de Jordi Pujol durant molts anys, i Macià Alavedra, el conseller més poderós i que més ha fet i desfet en matèria econòmica durant el pujolisme, s’enfronten a una petició fiscal de sis anys de presó per un tipus de corrupció que en res es diferencia del que es descriu al sumari del cas Gürtel a la resta d’Espanya. I d'aquí a unes setmanes, serà el mateix expresident Jordi Pujol, fundador de Convergència i el seu pare polític, qui haurà de comparèixer davant del jutge com a imputat. Tot això no sembla anar amb el president.

Però si en aquests dos punts hi ha hagut una certa impostura, en el tercer gran assumpte, el de la conjuntura política, el president ha estat, sobretot, eteri. Ara mateix, el que més interessa en l'àmbit de la política catalana durant el 2015 és si hi haurà eleccions anticipades o no. A part de renovar el seu compromís de fer avançar el procés i fer una nova apel·lació a la unitat de les forces sobiranistes, poca cosa més ha dit el president.

Un discurs, així doncs, que si té alguna significació no serà tant pel que ha dit com pel que ha eludit.