L’hora de Felip VI

El Rei ha aprovat amb nota els primers sis mesos de mandat, en els quals ha dibuixat una nova Monarquia basada en la transparència, l'exemplaritat i la utilitat. Des del 19 de juny, en què va pronunciar el discurs de proclamació, ha anat pujant el to de les seves intervencions fins a concloure la Nit de Nadal amb un missatge potent i directe en el qual va fixar les seves prioritats com a cap d'Estat: la regeneració política i la lluita contra la corrupció, la defensa de l'Estat del benestar i la unitat de l'Espanya diversa. Va suggerir, a més, la possibilitat d'actualitzar el marc de convivència entre els espanyols, com ja va assenyalar el seu pare, el rei Joan Carles, el 2013.

Som conscients que les funcions que atribueix la Constitució al Rei són molt limitades: ho recull bé l'expressió que assegura que el Rei regna, però no governa. No obstant això, regnar pot significar molt en una Monarquia parlamentària que atorga al Rei les funcions de cap d'Estat, símbol de la seva unitat i permanència i àrbitre i moderador de la vida política (Títol II, article 56), a més de representar internacionalment l'Estat i ser el cap de les Forces Armades.

En el cas de Catalunya, el rei Felip pot jugar un paper destacat sense sobrepassar els límits que marquen la seva funció constitucional. Fa uns anys que ho està fent com a Príncep de Girona, especialment des que va empitjorar el procés independentista. Els viatges continus a Catalunya (pràcticament cada mes), el tarannà obert i la crida al diàleg i al consens haurien de ser tinguts en compte pel Govern de Mariano Rajoy, que podria recórrer amb més confiança la seva funció mediadora en aquest assumpte. No seria la primera vegada que passa a Espanya: Felipe González, sent president del Govern, va demanar diverses vegades al rei Joan Carles que intervingués en qüestions diverses.

Espanya necessita que Felip VI exerceixi de Rei dins del marc constitucional. A més de vetllar per la unitat de l'Estat i de continuar representant Espanya en un moment en què bona falta li fa, podria impulsar aquest procés regeneracionista pel qual cal “tallar d'arrel i sense contemplacions la corrupció”, com ell mateix va dir en el missatge de Nadal. Encara que per a això ha d'estar lliure de càrregues i, desgraciadament, el processament de la seva germana Cristina de Borbó és un llast que li resta credibilitat mentre ella romangui en el sisè lloc en la línia de successió a la Corona espanyola.

No n'hi ha prou amb dir que la renúncia és decisió personal de la Infanta; caldrà buscar solucions per a la Infanta Cristina al més aviat possible, perquè el prestigi de la Corona és també el de tots els espanyols. La Constitució diposita la sobirania en mans del poble, i són els espanyols —els representants legítims del Congrés— els que han de decidir qui ocupen la línia de successió. No és una cosa que, a hores d'ara, es pot deixar al caprici d'una persona amb l'orgull ferit i que menyspreï les decisions judicials. Per resoldre aquest i altres assumptes que puguin sorgir en el futur i dotar al Rei del marc legal que faciliti el treball que li reclamem, no hi ha una altra fórmula que l'aprovació d'un Estatut de la Corona. Al ritme que es desenvolupen els esdeveniments a l'Espanya actual, aquesta és una missió urgent que els partits polítics haurien d'escometre sense demora.