Pere Pesseta, el paper de l'home bo

L'autoritat i la confiança emanaven d'en Pere Pesseta, de la seva presència i del passat: mans grosses com llibres oberts i mirada simpàtica d'ulls gairebé blaus sobre uns pòmuls de color rosa. Gargamellejava perquè vestia el seu criteri des del dubte i amb una experiència de pocs fracassos.

L’amo, en Pere Pesseta –nom de rondalla per a una persona real–, era una font de poder que ajustava herències, fracassos en negocis, repartiments de finques i llegats. També orientava en els testaments. Era un consultor sense títol ni despatx oficial, un mediador acreditat al seu poble perquè la seva cèntrica casa era el destí de molta gent.

En una comunitat rural i de negocis antics, amb velles querelles i moltes memòries minades per rancúnies no curades, sempre hi va haver persones necessitades d'un parer aliè, superior. L'home bo figurava en l'estructura del poder local però no en l'àmbit jurídic administratiu.

El prestigi social flota, s'acredita en les veus i els fets, en els ressons del boca-orella. Els conflictes esquivats o tancats pel consens i el consol, també són presents en la biografia d'en Pere, pagès propietari, llaurador que no va rubricar mai els seus pactes sobre paper.

Pere Pesseta era un consultor sense títol ni despatx oficial

Amb prou feines sabia signar i no havia viatjat més enllà del litoral de l'illa però la seva veu va marcar part de l'organització de propietats entre els límits del terme, va dictar vendes i particions de finques, cases i l'organització de noves parcel·les. Les seves solucions van quedar escrites en el cadastre, els registres de la propietat i en protocols notarials. Així mateix, aquesta funció de mediador i componedor va tenir reflex en els llibres d'actes matrimonials.

En Pere, la segona meitat del segle XX, sense cabells, nas i orelles engrandides en la seva vellesa, quan no evacuava consells i bones paraules anava sempre amb presses. Alt, amb gambada de gegant creuava carrers i caminava per les escales del poble, camí de l'església i de l'Ajuntament on va ser regidor.

Mai deixava de saludar amb escarafalls i el saludaven des de lluny. No era un senyor pel seu domini territorial, les possessions agrícoles i immobles ni recordava el cacic arcaic. Va poder ser un xaman tribal, un cap de clan, un mercader entre passions. Notaris, capellans, guàrdies civils, municipals i alcaldes reconeixien la seva font d'autoritat, que era paral·lela.

Va transmetre un cosmos mental, interpretava velles cultures i dominava claus secretes sobre les reaccions locals que havia acumulat. En Pere Pesseta, un sobrenom que no va triar sinó que li va atorgar la comunitat per l'afecte que tenia al paper moneda. Una vegada va tacar la seva trajectòria: es va quedar amb el corral que el seu veí que ja havia negociat.

Ell no exigia una minuta per la feina de casa sinó que acumulava les factures sense cobrar, especulava amb els favors que oferia, manejava la informació de finques en permuta i debilitats econòmiques. Dominava un flux de necessitats i podia taxar ofertes. Fixava el preu de finques i ponderava el valor de les collites de bon principi. El mercat agrícola passava pels seus ulls i càlculs.

Llaurador, viticultor i cellerer de cups, cap dels gremis, confraries, cambres pageses, en la verema, tenia les mans negres, adobades i tenyides pels tanins del raïm i la rapa en tràfecs i neteges.

Va poder ser un xaman tribal, un cap de clan, un mercader entre passions

Una vegada van morir dos obrers que netejaven sense prendre mesures la seva premsa, el primer va caure i el segon que es va llançar a rescatar-lo. L'accident va afectar l'aspecte d'en Pere però la seva beateria i afabilitat van mitigar la reacció adversa, impossible sense drets laborals en una dictadura.

Va tancar pactes impossibles entre gent moguda per rancúnies veïnals, pels bolets, un animal a la finca de l'altre o els fruits d'un arbre fronterer. També va determinar indemnitzacions pels danys causats per gossos que “feien sang” en els ramats, pactava pagaments i quitacions de deutes per joc, a les cartes, la "muntanya" que va dissoldre fortunes, patrimonis i matrimonis.

La seqüència que il·lustra l'home bo, una espècie de sen savi, un patriarca, és la de la descoberta de fites pels límits en disputa. Dos propietaris dempeus, un testimoni per bàndol, i al mig en Pere amb la seva aixada. Tots callen, busquen el lloc on canvien els cultius o els solcs. En Pere pica a terra, despulla la pell de Mallorca i troba el testimoni enterrat que fixa la frontera entre propietats. “És aquí”. Encaixa la mà als enfrontats. “Au, anem".