El dinar de Nadal

La manera de donar a allò ordinari un altre sentit, i resulta evident fins a la banalitat veure els canvis que es realitzen a la ciutat, canvis temporals, no permanents i que per això mateix observem amb més indulgència, i també com a cert laboratori d'experiments que posen la ciutat al punt de mira i potser així la "veiem" més que no pas la resta de l'any. Però avui els volia parlar dels canvis que es produeixen a les cases a causa del dinar de Nadal. La casa també es transforma. El dinar de Nadal fa que la taula sigui el centre de la casa i deixi en segon pla la sala d'estar. La taula es modifica, creix, se li fan afegits, ocupa llocs difícils i s'hi aporten cadires foranes si és necessari, tot per poder fer seure més comensals que de costum. La casa convida. Tot aquest desgavell de taules diverses i cadires aportades a darrera hora finalment pren una unitat notable amb l'ajuda d'estovalles i coberts, plats i copes, i especialment la dels que hi seuen, que acaben per aconseguir que l'escena s'imposi al decorat.

No hi ha cosa que retrati més bé la casa que la taula i els comensals (i no hi ha dia que ho reculli més bé que el dia de Nadal), encara que és probable que els que s'ocupen del disseny de cases no ho reconeguin, i fins i tot podríem dir que, mentre que la sala d'estar és considerada moderna, el menjador és arcaic i no té el prestigi de la sala. Aquest dia la taula sembla acollir una representació teatral que es perllonga en una sobretaula llarguíssima que deixa en segon lloc la sovint vulgar, inútil i televisiva escenografia diària de la sala d'estar que incita a la gestualitat del "club". Aquesta representació teatral té, en certa part, el seu interès, que es representa un cop a l'any i sempre sorgeix el debat sobre si fer el mateix menú o canviar, sense adonar-nos que els que canviem som nosaltres. La casa, com el dinar de Nadal, és resistent als canvis, però miraculosament és diferent cada any.

L'excepcionalitat del lloc atorga a aquest dinar una atmòsfera especial

Sovint pensem que les modificacions de les cases vénen de la mà d'obres de reforma, amb els enderrocs previs corresponents, dirigides per professionals o no. Profundes modificacions que en un dia com aquest queden sota sospita en veure que, per una transformació festiva de la casa, no calen obres sinó més aviat un guió. El poder d'aquesta acció tan simple i previsible, reunir-se per dinar en un dia assenyalat, sembla molt superior al de les transformacions físiques de l'espai. Un cas semblant té lloc cada any a la Basílica dels Sants Màrtirs Just i Pastor en el dinar organitzat per la comunitat de Sant Egidi per a persones sense recursos. N'hi ha prou a veure la nau de l'església amb les llargues taules arrenglerades i guarnides per adonar-se d'una transformació subtil però molt expressiva. La nau ha passat de ser una aula a una sala. Qui pensi que això es deu a les taules, s'equivocarà.

El canvi és que les persones no interpreten el mateix paper en una o en l'altra: mentre que en una tots miren a un mateix lloc i segueixen la cerimònia amb els mateixos gestos, en l'altra estan els uns davant dels altres i comparteixen una taula. Els gestos a la taula són els mateixos, però no estan sincronitzats; d'altra manera semblaria una galera o una cadena de muntatge. La nau de l'església sembla ara prestar la seva arquitectura, la seva estatuària o les làmpades per fer aquest dinar més important; les taules, els comensals i la nau entren en ressonància. L'excepcionalitat del lloc atorga a aquest dinar una atmosfera especial. La diferència d'aquest dinar amb el de casa és que d'aquest es podria dir que és un acte públic, encara que d'un caràcter molt especial, perquè aquí l'obra teatral és col·lectiva. Aquest fet és el que ens porta a pensar en aquest dinar de Nadal quasi com una obra performativa que ens fa interrogar sobre el poder de les accions en la transformació de l'espai. Bon Nadal!