Cristina de Borbó ja sap que la llei és igual per a tots

El rei Joan Carles va pronunciar en el seu discurs de Nadal del 2011 una frase que molts esperaven sentir: “La llei és igual per a tots, i l'exemplaritat ha de ser una meta per als càrrecs públics. Afortunadament, vivim en un Estat de dret, i qualsevol actuació censurable haurà de ser jutjada i sancionada conforme a la llei”.

Tres anys després, la seva filla Cristina de Borbó s'asseurà al banc dels acusats per dos delictes fiscals pels negocis il·legals del seu marit, Iñaki Urdangarin, dels quals es va beneficiar la Infanta a través d'Aizoon, l'empresa la propietat de la qual compartia al 50% amb el seu marit.

Quan Joan Carles va pronunciar aquesta frase, la seva filla encara no estava imputada en el cas Nóos, un procés judicial que posava sota sospita la institució monàrquica.

Iñaki Urdangarin i el seu soci Diego Torres van muntar a finals del 2003 un negoci, l'Institut Nóos, basat en el tràfic d'influències –administracions públiques els adjudicaven a dit contractes per organitzar esdeveniments sense cap control sobre el preu fixat ni sobre les despeses reals d'aquests actes–. Nóos es presentava davant els governs del PP com una entitat sense ànim de lucre, i en la seva junta directiva hi havia, juntament amb Torres i Urdangarin, la infanta Cristina i el seu secretari, Carlos García Revenga.

Amb aquestes credencials, Nóos va organitzar entre el 2004 i el 2006 cinc esdeveniments –dos per a Balears i tres per a la Comunitat Valenciana–, pels quals va cobrar gairebé sis milions d'euros, tot i que les despeses reals d'organització no van superar el 20% del total, segons la investigació. El 80% restant va anar a parar a empreses amb ànim de lucre creades per Urdangarin i Torres, que facturaven serveis inexistents a l'Institut Nóos per a l'organització d'esdeveniments, segons les conclusions del jutge i el fiscal del cas.

Entre les societats que es van beneficiar del desviament de diners públics hi havia Aizoon, l'empresa familiar creada per Urdangarin i Cristina de Borbó.

El jutge i el fiscal van entendre el 2012 que Cristina de Borbó no havia participat en les decisions que prenia l'Institut Nóos, ja que encara que formava part de la seva junta directiva mai va assistir a les seves reunions i, per tant, desconeixia les pràctiques corruptes del seu marit, Iñaki Urdangarin, i del soci Diego Torres.

Alertat el 2006 per una pregunta parlamentària dels socialistes de Balears sobre els contractes adjudicats a dit a l'Institut Nóos, el rei Joan Carles va aconseguir que el seu gendre deixés el negoci. A partir d'aquest moment, els governs de Balears i la Comunitat Valenciana també van deixar d'organitzar aquest tipus d'esdeveniments pagats amb diners públics.

Urdangarin va canviar llavors la seva manera de guanyar-se la vida i va passar a formar part de gairebé una desena de consells d'administració de diferents empreses, una feina gràcies a la qual aconseguia ingressar centenars de milers d'euros l'any. Però en lloc de declarar aquestes rendes a Hisenda a l'IRPF, ho feia a través de la seva empresa Aizoon, mitjançant l'impost de societats. Així s'estalviava molts diners en impostos, desgravant-se, a més, per diferents despeses de la seva empresa que no corresponien a la seva activitat.

Analitzat el cas, l'Agència Tributària va considerar que aquesta societat era una tapadora creada per Urdangarin per defraudar el fisc.

Quan el jutge José Castro va ordenar aixecar el vel sobre Aizoon, una pràctica jurídica consistent a deduir que les conseqüències dels actes jurídics d'una entitat mercantil es poden estendre als administradors d'aquesta, el nom de Cristina de Borbó, fins llavors fora del procés judicial, va ser inclòs l'abril del 2013 entre la llista d'imputats.

Cristina de Borbó havia utilitzat els diners que Urdangarin ingressava a Aizoon per a despeses particulars

Castro havia vist en la conducta de la Infanta, administradora d'Aizoon amb el seu marit, prou indicis d'un delicte de blanqueig de capitals i dos delictes fiscals més pels quals s'havia de jutjar. Cristina de Borbó havia utilitzat els diners que Urdangarin ingressava a Aizoon per a despeses particulars.

El fiscal anticorrupció, Pedro Horrach, va entendre que la Infanta no era responsable de les operacions del seu marit ni coneixia les pràctiques il·legals d'Urdangarin per defraudar el fisc. L'Agència Tributària i l'Advocacia de l'Estat van compartir aquesta tesi i van informar contra la imputació de la infanta en les seves conclusions sobre l'empresa Aizoon.

El jutge Castro es va trobar amb el rebuig de l'Audiència Provincial de Palma a la primera imputació de la Infanta, però va entrar per la porta oberta que van deixar els tres magistrats d'aquesta institució judicial per investigar Cristina de Borbó per delictes fiscals i va acabar imputant de nou a principis del 2014 la filla del rei Joan Carles.

A Espanya resulta controvertit jutjar algú per un delicte del qual no l'acusa ni el perjudicat directe ni el fiscal

Aquesta segona imputació, a la qual només dóna suport l'acusació popular de Manos Limpias, asseurà Cristina de Borbó al banc dels acusats amb el seu marit, el soci d'aquest i excàrrecs públics dels Governs de Balears, la Comunitat Valenciana i l'Ajuntament de Madrid.

A Espanya resulta controvertit jutjar algú per un delicte del qual no l'acusa ni el perjudicat directe del delicte (acusació particular) ni el ministeri fiscal. El Tribunal Suprem va dictar dues sentències contradictòries en aquest sentit relacionades amb el cas Botín (arxivada la causa perquè només demanava condemna l'acusació popular) i el cas Atutxa (condemnat després de l'única petició de l'acusació popular).

El Tribunal Constitucional es va pronunciar sobre aquesta controvèrsia sense aclarir quin és el criteri a seguir, ja que va argumentar que el cas Botín i el cas Atutxa eren diferents i, per tant, no es podien jutjar de la mateixa manera.

El desenllaç definitiu d'aquesta última polèmica judicial abans que Cristina de Borbó sigui examinada en judici oral correspondrà al tribunal encarregat de la vista. “Contra aquesta resolució”, va escriure el jutge José Castro, “no es pot recórrer, però es poden reproduir davant l'òrgan d'enjudiciament les peticions no ateses”.

La llei, com va dir el rei Joan Carles en el seu discurs de Nadal del 2011, és igual per a tots. La seva filla ja ho sap.