Sabina no s’arronsa al Sant Jordi

El Palau Sant Jordi ha retrunyit aquesta nit amb 15.000 goles corejant un Sabina exultant. Ni pànic escènic ni res que s'hi assembli. El primer dels dos concerts del cantautor a Barcelona (aquest dimarts farà el segon) ha conclòs amb un èxit absolut. Sabina s'ha posat a la butxaca des de bon començament el públic que omplia el recinte –i entre el qual es veien molts barrets negres–. Amb Noches de boda i la gent dreta s'ha acabat el concert, noranta minuts d'intensitat que s'han allargat amb una bona tanda de bisos. Al Sant Jordi no hi ha hagut imprevistos: Sabina ha acabat el seu concert amb plena bogeria.

Joaquín Sabina tornava al Palau Sant Jordi després de cinc anys sense trepitjar un escenari barceloní en solitari; ho havia fet en companyia de Serrat però aquesta és una altra història, i els seus seguidors barcelonins han respòs a la crida esgotant les quinze mil localitats per al concert d'aquesta nit de dilluns. Èxit de venda que ha promogut una segona actuació que es durà a terme aquest dimarts i al mateix recinte.

Malgrat el ple absolut, l'entrada al recinte ha discorregut amb extrema rapidesa. L'aglomeració s'ha produït després a l'interior del poliesportiu perquè el fet que totes les entrades anessin enumerades no és gaire habitual i ha provocat desconcert. Públic ja maduret amb profusió de barrets negres de plàstic barat, cerveses a la mà i l'excitació de les grans ocasions a les fesomies.

La gira se sustenta totalment sobre camins coneguts, èxits segurs

Amb els quinze minuts de retard protocol·laris un enregistrament de Marlene Dietrich cantant Lili Marlene ha alertat el personal que omplia el Sant Jordi que alguna cosa estava a punt de passar. I aquesta cosa ha estat Joaquín Sabina guarnit amb el seu barret (podia ser d'altra manera?) i impol·lutament vestit d'un verd virolat emergint en un ampli escenari tancat amb una simple cortina vermella de fons sobre la qual hi havia estampada la signatura del cantautor. Ha obert foc amb Ahora que i immediatament ha atacat 19 días y 500 noches, deixant que el públic coregés les tornades, fet que ja no s'ha aturat en tota la vetllada. Al públic de Sabina li agrada tant cantar a ple pulmó com sentir-lo, i aquesta nova ocasió no ha estat l'excepció.

Amb aquest segon tema ja ha marcat el fil conductor d'aquesta nova gira celebrada per commemorar els quinze anys de l'edició del mític disc del mateix títol. “Va ser l'últim que vaig gravar amb l'energia de la joventut que m'havia durat fins als cinquanta anys”, ha comentat en un petit discurs que ha començat saludant en català i en què ha tornat a recordar l'ictus (“em penso que no m'ha deixat seqüeles encara que la meva nòvia diu que sí”), el seu canvi de bàndol (“vaig deixar els músics perquè hi havia molta droga i me'n vaig anar amb els poetes però allà hi ha molt d'alcohol". Després ha agraït totes les mostres d'afecte després del seu comentat incident madrileny. Malgrat la intensa calidesa demostrada pel públic la seva mirada s'ha mantingut fixa, desprenent seguretat i domini escènic, un domini total que el cantautor d'Úbeda ha anat demostrant al llarg de més de dues hores d'un concert sense cap vicissitud.

Al públic de Sabina li agrada tant cantar a ple pulmó com escoltar-lo

Envoltat dels seus sis fidels músics Sabina ha actuat en un escenari obert i despullat de qualsevol tramoia però amb tres grans pantalles de vídeo al fons. Realment no feia falta res més, només Sabina al centre de l'escenari ja ho omple tot i sap perfectament com tocar la fibra sensible als seguidors. Aquesta nit al Sant Jordi se'ls ha posat immediatament a la butxaca i ja no n'han sortit. Amb la veu ennassada i una mica trencada, com en els seus últims temps però perfectament conservada, molt millor que en visites anteriors, Sabina ha anat recuperant cançons clàssiques (Barbie superestar, Más de cien mentiras, Pero que hermosas eran, Noches de boda) i ha intercalat la seva personal versió de Bob Dylan (It ain't me, Babe convertida en Ese no soy yo).

Per demostrar la seva perpètua obertura de mires ha passat sense solució de continuïtat del rock a la balada, de la rumba als ritmes de l'estepa russa o a les raneres mexicanes i fins i tot han sonat guitarres portugueses. Tot un desplegament de colors i sensacions capaç de satisfer qualsevol públic tot i que no ha aportat cap novetat significativa. 500 nits para una crisis, títol que li ha donat a aquesta gira, se sustenta totalment sobre camins ja coneguts, èxits segurs.

Ha parlat menys que en altres ocasions però tot i així ha recordat, en la seva ensalada habitual, Javier Mascherano i Quico Pi de la Serra. Fins i tot ha deixat que el seu guitarrista, Jaime Asúa, cantés un tema (moment que ha aprofitat per treure's la jaqueta i canviar-se el barret negre per un panamà blanc) i que Pancho Barona inaugurés en solitari la tanda de bisos; en realitat tots els músics han tingut un paper destacat, sobretot el saxofonista Josemi Sagaste i els seus ja eterns companys Barona, Antonio García de Diego i Pedro Barceló ("alguns músics m'han durat més que les meves nòvies"). Una banda sòlida com poques i que persegueix Sabina fins i tot en els petits detalls.

Quan Sabina ha tornat a l'escenari hi ha hagut una explosió. El Sant Jordi ha retrunyit amb quinze mil goles corejant Princesa i Contigo, amb un Sabina exultant (ja amb jaqué i barret de copa). Amb el vuitè bis ha arribat la cirereta del pastís: Joan Manuel Serrat ha pujat a l'escenari per compartir Paraules d'amor en català amb un Sabina visiblement emocionat. I encara ha quedat temps perquè tots dos acabessin un concert pletòric cantant primer Pastillas para no soñar (bombo Serrat, platerets Sabina) i La canción de los buenos borrachos (a capella). Bogeria total.