Adéu, Torres-Dulce, adéu
La querella contra Mas, la lluita contra la corrupció i una reforma penal autoritària han conduit al comiat del fiscal
La marxa de Torres-Dulce de la Fiscalia General de l'Estat havia d'arribar tard o d'hora. La seva falta de connexió amb el Govern és com la d'aquelles parelles que no s'entén com han pogut ajuntar-se. Torres-Dulce, conservador, jurista fi, culte, de maneres suaus, és el prototip, per aquestes terres infreqüent, de l'alt funcionari públic, servidor fidel de l'Estat (no necessàriament del govern de torn) durant dècades.
Sense descartar l'absència de químiques personals entre ell i les diferents cúpules governatives (no només les de Justícia interfereixen en la marxa de la Fiscalia), són tres, al meu entendre, les causes, que han conduït al comiat de Torres-Dulce.
D'una banda, no compartia, i resulta difícil que un jurista pugui compartir-les, les línies mestres d'una reforma penal autoritària, sense justificació en la realitat que la motivi i d'una duresa extrema. Aquí tenim l'informe gens complaent del Consell Fiscal a la reforma del Govern, funcionarial en el to i contundent en el fons.
Un segon ordre de motius pivota sobre la lluita contra la corrupció. Si bé és cert que va descartar recórrer la sentència del jurat valencià que va absoldre Camps del delicte de suborn –acaba de prendre possessió del càrrec- i això va poder donar ínfules d'impunitat al partit actualment majoritari i al govern que encarna, la veritat és que no ha aixecat el peu de l'accelerador en les investigacions en marxa ni en les noves que s'han iniciat. Amb l'estentòria excepció del fiscal de Palma de Mallorca en la seva croada -sembla que més aviat personal- de salvar la infanta amb una obstinació que ja voldrien tots els que s'han vist indegudament asseguts a la banqueta com demostren les sentències absolutòries, la Fiscalia, sota el mandat de qui avui s'ha acomiadat, no ha flaquejat en la lluita que l'incumbeix i ha complert amb el seu mandat constitucional i legal.
Finalment, hi ha la querella, que tot apunta que no volia formular, però que finalment va haver d'ordenar que s'interposés, contra Mas, Ortega i Rigau pels fets del 9-N. No tan sols no la volia interposar, sinó que ell mateix va declarar, el cap de setmana abans que s'interposés, que el tema ja estava judicialitzat i que la iniciativa del Ministeri fiscal no era necessària. Això va haver de desairar la Vicepresidenta del Govern. Deuria donar per descomptat que, com va passar amb el Consell d'Estat i amb el Tribunal Constitucional, les seves manifestacions serien l'avançament literal de les resolucions d'aquests òrgans. Tampoc han de ser alienes al malestar oficial d'aquells dies les declaracions temeràries –i no per primera vegada- de Sánchez-Camacho. Recordeu que presumia de tenir contactes a la Fiscalia, fins i tot de disposar d'algun fiscal de confiança; això li permetia vaticinar amb certesa la immediata interposició de la querella, interposició que es va endarrerir encara una setmana, després de no poques i tibants reunions i un paper poc grat de la mateixa Fiscalia. Aquest sembla el calendari d'esdeveniments.
De tot això, el moment triat per presentar la renúncia no podia ser cap altre. Amb la deliberació per admetre o no les querelles i denúncies fixada per dilluns que ve 22, entre elles de la Fiscalia, contra Mas i diversos consellers de la Generalitat, el Fiscal, en cas de no ser admesa total o parcialment a tràmit, no podia presentar la dimissió; hauria de continuar i gestionar aquesta derrota aliena –potser pronosticada per ell mateix-. En això també ha estat oportunament elegant.
Pot haver-hi altres elements. Potser. No crec que entre ells hi hagi l'aparcament de la reforma processal que atorgava la instrucció de les causes penals als fiscals. El que sí que ha pesat és que Torres-Dulce, amb criteris jurídics a la mà, ha fet valer, no la seva independència, que li manca institucionalment, sinó la seva autonomia de criteri, ajustat a la seva interpretació de la legalitat. I ja se sap que, com va dir el savi, el que es mou no surt a la foto.
Joan J. Queralt és Catedràtic de Dret penal de la Universitat de Barcelona
Tu suscripción se está usando en otro dispositivo
¿Quieres añadir otro usuario a tu suscripción?
Si continúas leyendo en este dispositivo, no se podrá leer en el otro.
FlechaTu suscripción se está usando en otro dispositivo y solo puedes acceder a EL PAÍS desde un dispositivo a la vez.
Si quieres compartir tu cuenta, cambia tu suscripción a la modalidad Premium, así podrás añadir otro usuario. Cada uno accederá con su propia cuenta de email, lo que os permitirá personalizar vuestra experiencia en EL PAÍS.
En el caso de no saber quién está usando tu cuenta, te recomendamos cambiar tu contraseña aquí.
Si decides continuar compartiendo tu cuenta, este mensaje se mostrará en tu dispositivo y en el de la otra persona que está usando tu cuenta de forma indefinida, afectando a tu experiencia de lectura. Puedes consultar aquí los términos y condiciones de la suscripción digital.
