Qüestió d’ideologia

A la universitat acumulem tants vicis com en gairebé tots els altres àmbits de l'Estat. Però tenen poc a veure amb el compliment d'horaris de despatx. El rebombori que ha suscitat el cas Errejón va d'allò més bé per incrementar una mica més el descrèdit de la funció pública, com si no n'hi hagués prou amb el missatge repetit a tothora, a tort i a dret, per a major esglai, que la universitat pública a Espanya és un llast per a la modernització i l'exquisida excel·lència del país. Segons sembla, el problema continua estant en uns plans de reformes que milloraran la competitivitat, la docència i la investigació perquè finalment siguem institucions de primer nivell, entrem en els rànquings on ens ronsegen mèrits i fins i tot puguem començar a recollir premis Nobel. Tots tenim grandíssimes idees per millorar-la i quan ens deixen endossem els deu manaments de la bona universitat perquè perdi la pell deshidratada i desnodrida, a la vora la ruïna, que és avui.

Si alguna vegada s'ha sentit la temptació d'ocupar el temps a llegir les ja abundants anàlisis de les mancances i possibilitats de la institució, alguns ens hem abandonat al descoratjament. Requereix un nivell de professionalització molt alt per entendre bé què necessita un sistema tan enrevessat i amb tantes variants interiors, amb tantes necessitats diverses, amb modalitats de docència i investigació tan escassament reductibles a qualsevol uniformitat: què té a veure el que fa un bioquímic amb el que fa un jurista o el que fa un intèrpret de Plató.

El problema continua estant en uns plans de reformes que milloraran la competitivitat, la docència i la investigació perquè finalment siguem institucions de primer nivell

Els estudis humanístics avui requereixen menys ajuda econòmica que abans perquè la disponibilitat física o digital de gran part dels nostres instruments de treball és infinitament més alta que abans, quan era necessari pagar bitllets i estades i dietes en arxius o biblioteques, i sovint excursions perllongades a altres països, no ja per aprendre la manera de fer les coses allà, sinó per accedir a una bibliografia bàsica que era allà i no pas aquí. Però, al mateix temps, la investigació humanística que aprofita intel·ligentment les noves tecnologies necessita un considerable finançament si vol treure profit del potencial que ofereixen per a projectes o enfocaments que abans eren inimaginables: enquestes de lectura sofisticades, selectives o genèriques, útils no per a prospeccions de mercat sinó per entendre la cultura literària d'una societat, per exemple, o l'ús que es fa de les biblioteques públiques, o la circulació real dels llibres o la incidència de la crítica literària en els gustos dels lectors.

La paradoxa desconcertant és que l'etapa més lluminosa de l'Espanya contemporània (fins a la guerra civil) va identificar en la universitat un agent actiu de modernització, respectat i protegit públicament, mentre que en la nostra democràcia amb prou feines ha aconseguit generar una altra imatge que la de la desestabilització política, la mobilització ideològica i ara ja, directament, la font culpable dels dinamiters del sistema de la Transició. Precisament per això, el debat públic sí que pot apel·lar a alguns elements de caràcter ideològic, entre els quals n'hi ha dos.

Per sota de les avaries tècniques del sistema, el substrat més danyat és ètic i, per tant, també ideològic

Un país raquític en tradició científica necessita col·locar com a objectiu vital la compensació del desfasament històric i fomentar sense reserves la mentalitat contrària: l'enfortiment sostingut i prioritari de la universitat pública. I dic pública amb plenitud de sentit: perquè és Estat i l'Estat avui, encara, és la millor garantia perquè a les cases on els llibres són escassos i on les converses no giren entorn de Bach i Mozart, o on ningú no ha sentit mai el nom de Jackson Pollock, tinguin la possibilitat de saber que existeixen i fins i tot poder buscar-los a Google espontàniament en estones ximples. És un principi purament ideològic i una exigència política perquè constitueix el cor d'una socialdemocràcia efectiva.

Per sota de les avaries tècniques del sistema, el substrat més danyat és ètic i, per tant, també ideològic. Flaqueja la convicció que l'única manera d'augmentar la qualitat i la solvència d'aquest aparell de l'Estat és el combat contra la mentalitat funcionarial, contra la rebaixa de l'exigència, contra la passivitat davant l'excés consentit, contra el cinisme com a refugi excels, contra la derogació genèrica com a sortida brillant i jocosa, contra la indolència com a rutina intel·lectual, contra la prepotència professoral com a blindatge defensiu davant la imaginació i l'heterodòxia dels nois que estudien (i pensen).

Però la temptació de dir que aquesta és la veritable clau ens posa també en un atzucac i, a més, en un parany: fingeix que fins que no arribi la nova reforma no hi ha res a fer. No és veritat. Però tampoc és veritat el contrari. Sense un Estat que cregui en la universitat pública com a eina de la seva dignitat civil, la universitat continuarà massa poblada de rondinaires espuris i funcionaris castissos, tots dos fonts poderoses i molt públiques d'un descrèdit directament destinat a beneficiar la universitat privada, per descomptat neta de tota ideologia.

Jordi Gràcia és professor i assagista.