Tribut de riure per a un pallasso mort

Expliquen que quan el famós pallasso Ramper, que tenia una vena depressiva, li va explicar tristíssim al seu col·lega Alady que preparava un número sensacional i últim, La mort de Ramper, en què tocaria el xilòfon, faria unes quantes bromes, pujaria al trapezi i es llançaria des de la cúpula del circ a les graderies, Alady li va contestar: “Serà formidable, matant-te cada nit durant 15 dies seguits et faràs milionari!”. Els pallassos tenen una forma particular d'afrontar la mort. Quan Monti (sense la cara pintada, Joan Montanyès) s'estava morint de càncer van anar a l'hospital a acomiadar-se d'ell tots els altres grans pallassos catalans vestits de clown. Com per trobar-te'ls a l'ascensor a la UCI.

Pallasso i mort, la gran carablanca, fan una estranya i torbadora parella. Un binomi que ens commou fins als ossos. Crear un espectacle de clowns entorn d'un pallasso mort és un veritable repte. Al voltant de dos ja resulta una pallassada nobilíssima. Això és el que és, en la més bella i generosa de les accepcions, Rhum,el gran, emotiu i divertidíssim homenatge a Monti que han orquestrat un grup de col·legues. El muntatge (que va guanyar dimarts passat el premi Zirkòlika al millor espectacle de pallassos) fa temporada aquest Nadal en un lloc tan procliu a les meravelles (“i alguna cagadeta”, bromegen en escena els pallassos) com el Teatre Lliure de Gràcia.

Entre el millor de la funció, el desopilatiu duel de carablanques

Quan Monti es va posar malalt tenia el projecte d'un espectacle sobre Enrico Jacinto (!) Sprocani (1904-1953), a la pista Rhum, un magnífic august que va fer parella amb Pipo i que era amic del mateix Jacques Tati. A Monti l’atreia —sense saber que prefigurava la seva pròpia— l'escena del comiat de Rhum al cementiri parisenc de Saint-Ouen, amb tots els grans pallassos de l'època en una grand parade acolorida al costat de la fossa.Rhum, l'espectacle, havia de ser un homenatge al Rhum pallasso i a l'ofici, però va resultar evident que Monti no el podria protagonitzar. Convertits en Rhum&Cia, cinc pallassos, sota la direcció de Martí Torras, van decidir perseverar en el projecte de Monti i reconvertir-lo a més en una celebració del mateix col·lega, que va morir el 2013.

El nou Rhum, que es va poder veure tres dies al festival Grec, coproductor, i està des d'ahir a la nit al Lliure de Gràcia fins al 4 de gener, fuig de sentimentalismes fàcils i ofereix un festiu rosari de números desopilatius, inclosos alguns de tan clàssics com el del mirall trencat o el tir a la diana, i altres destinats als nous gustos, com el dels cinc pallassos convertits en banyistes risibles d'un ballet aquàtic mentre un d'ells canta un rap. Els riures són sens dubte el millor tribut per a un pallasso mort. (“El meu riure està fet de llàgrimes”, deia el gran Grock —el pare del qual, per cert, va deixar la família per unir-se a un circ ambulant: a veure si no és per entristir-se—). I no obstant això, una enorme vena poètica i lírica recorre com un riu subterrani l'espectacle. Ja des del moment que a l'entrada de la sala et trobes un maniquí amb la roba de Monti. O en el preàmbul de la funció, amb l'august anunciant —en to tan sublim com Plutarc la mort de Pan— “Rhum é morto” i porta una capseta amb l'animeta del pallasso. “No és un espectacle trist, gens ni mica, el 90 % és de riure molt, amb un parell de moments emotius”, recalca el director.

Els cinc artistes són gent amb molta trajectòria i grans intèrprets

El fil argumental de Rhum és la necessitat del grup de pallassos, que malviuen en un magatzem, d'aconseguir un Rhum-Monti, un august imprescindible per al treball que suposadament els han ofert al mateix Lliure. A les hosts pallasses les dirigeix el senyor Arquetti (Joan Arquè), un esplèndid, reverberant carablanca, amb l'elegància de l'històric Antonet (!!), un altre pallasso mort, i, per cert, enterrat al cementiri de Barcelona. A Arquetti l’acompanyen els contraugustos Giuliani (Roger Julià), Peppino (Pep Julià) i Wilha (Guillem Albà), i el senyor Martines (Jordi Martínez, oncle de Monti), tota, gent amb molta trajectòria i grandíssims intèrprets que ofereixen un repertori sensacional de diferents tècniques de pallasso, tot un Equip A de clowns, com diu Arquetti.

Entre els moments que cal recordar, la impressionant aparició en una caixa de Martines com a vell carablanca polsós (Jordi Martínez va ser el primer carablanca de Monti) i el seu duel de carablanques amb Arquetti (“només en pot quedar un!”), després del qual el desvesteixen de la indumentària blanca i l’obliguen a ser l'august del grup. Quan assenyala que no pot fer de pallasso “perquè tinc el peu petit”, li donen les sabates gengants de Monti.

El moment més emotiu és quan el reticent august Martines, convertit en Rhum-Monti, dialoga amb un enregistrament de la veu del mateix Monti, el pallasso desaparegut transformat en un personatge semblant a l'espectre del pare de Hamlet. No està malament per ser un espectacle de pallassos!. En el que podia ser l'apoteosi de la transcendència salta la frase que ens retorna a la pista: “Tanto Monti Monti tanto”. Cal subratllar que entre les coses que diu Monti en off hi ha que els pallassos de debò no tenen res a veure amb els polítics, encara que aquests s’intercanviïn la paraula com a desqualificació.

L'espectacle, per a tots els públics, per descomptat, està ple de gamberrades, bufetades, bromes, repeticions, jocs de paraules (“una víctima prupiciatòria”, la cançó de “Llet i vi” —Let it be— mentre cuinen), entrades clàssiques, moments fellinians (la desfilada amb bombo, acordió i saxo —”Peppino, saxo, saxo dur!”—), música en directe i fins i tot una boníssima imitació de l'alcalde Xavier Trias a compte de la normativa de l'ocupació d'animals al circ.

El final, amb l'ombra de Monti, inconfusible amb el seu barretet, darrere d'una cortina tocant el saxofon a l'uníson amb la resta dels pallassos és simplement inoblidable. Més encara si saps que qui hi posa el cos és el maquinista del Lliure Sergi Martínez, cosí de Monti. Altre cop —no marxarem amb el cor encongit, que visqui el circ!—, es deixa pas a un epíleg humorístic, en què els clowns fan música amb infinitud d'objectes, inclosos dos pollastres de goma. Riures, riures. Amb el nas vermell posat. Així viuen i moren els pallassos.