Retrat d’un amic

“La ciutat que estimava el nostre amic segueix sent la mateixa”. Te’l trobaves a qualsevol lloc, a prop del plaer de viure; et portava, per exemple, a esmorzar perquè sí (tot ho feia perquè sí: per viure) a un restaurant revellit, perquè hi veiessis menjar (perquè hi veiéssim menjar) els seus grans amics; una vegada, amb Fabià Estapé, no només va voler que mengéssim i parléssim, sinó que conspiréssim perquè aquell home venerable dels números esdevingués, amb nosaltres, un addicte a la rialla de la literatura. Al final el vam dur a la residència on va viure finalment el veterà economista, i com ell, en Joan, que no volia que el seu amic es quedés sol, el va deixar acompanyat per una ampolla del millor whisky.

Ara es produirà aquesta altra sensació. “La tristesa que ens inspira la ciutat cada vegada que hi tornem consisteix a sentir-nos com a casa i sentir, alhora, que ja no tenim motius per ser a casa nostra…”. Això mateix sentirem; aquest mateix matí, quan Jacinto Antón m’ha confirmat la notícia, que havia mort aquest bon periodista, era un home que et volia fer feliç amb tots els detalls, ja vaig tenir aquesta sensació a Barcelona, la ciutat que estimava; després vaig llegir Joan Ollé, i vaig notar com pesa l'absència dels amics morts que han omplert les vides dels altres; això no s'observa només en el propi aspecte, en els ulls dels altres, es veu també en aquesta ciutat que estimava, de manera que aquesta boira cansada de la ciutat del dissabte sembla la reverberació malenconiosa d'un dia qualsevol d'aquells dies laborables que sempre tenien raó, segons Gil de Biedma, o va ser Ángel González?, es va escriure de nit en tot cas…

“La nostra ciutat, d'altra banda, és malenconiosa per naturalesa…”. De vegades ell marxava amb ella, des d'ella, cap a la ciutat on visc; t’avisava per sorpresa, et convidava a xampany, et parlava d'un projecte (Barril i Barral, l'editorial amb Malcolm Otero Barral, el nét d'en Carlos) i t'ho deia com si fer-ho no costés gens, com si fos un més dels sospirs del puro que fumava. A la cambrera l'atreia amb els ulls i un cop senzill de dits sobre el vidre de la copa, i ella tornava amb xampany, i aleshores en Joan brindava, potser, per la lluentor dels ulls. Després t'enviava una carta manuscrita en què t’agraïa el temps; en l'era dels malhumorats, ell també somreia per carta. En una d'aquelles cartes ja ha havia fet els llibres, els passejava, passejava Iñaki Gabilondo i les seves lliçons de periodisme, que el mateix Barril (i Barral) van recollir i van refer amb la finor elegant de l'edició a què van sotmetre tots els seus altres llibres.

I totes aquestes coses, com les emissions de ràdio, com les columnes, com els perfils, com tot el que va fer en aquesta terra, a la ciutat que estimava, a la ciutat que viatjava amb ell, ho va fer per amistat i pel goig de viure. Li vaig dir a en Jacinto (quan vaig saber per ell que el que havia llegit a Internet era cert, que en Joan havia mort) que aquest amic era com un nen elegant, que feia feliços els altres amb tots els detalls. Amb tots els detalls; en això era com Déu, ell era a tot arreu perquè deixava al darrere el perfum barril dels seus detalls.

Després sortia a la ciutat que estimava, com si la ciutat fos ell. I ho és. “Ara ens adonem que la nostra ciutat és com l'amic que hem perdut i que tant se l'estimava; és com era ell, treballadora…, disposada a fer el gandul i a somiar”. Com era ell. “No he dit a ningú que vaig estar a punt de plorar”, va escriure José Hierro.

No sabem plorar, però plorar és menys que recordar l'amic a la ciutat que estimava. “El nostre amic vivia a la ciutat com un adolescent, i així va viure fins al final. Els seus dies eren, com els dels adolescents, llarguíssims, i estaven plens de temps”. Ara la ciutat és més adolescent i està més sola, s’ha apagat la brillantor d'aquells ulls de Joan Barril. S’han acabat? El record els fa reviure.

Les frases entre cometes són traducció del text Retrato de un amigo, escrit per Natalia Ginzburg sobre Cesare Pavese. Publicat a Las pequeñas virtudes (Acantilado).