Una facilitat sorprenent per al periodisme

Joan Barril (Barcelona 1952) ha mort a l'Hospital Clínic de Barcelona després de dos mesos d'hospitalització, a causa d'una fallida multiorgànica complicada per una pneumònia. Periodista i escriptor, Barril era un dels personatges més coneguts del món dels mitjans catalans. Director del setmanari El Món i cap d'opinió del Diari de Barcelona, va destacar després especialment com a columnista i cronista a EL PAÍS, La Vanguardia i El Periódico de Catalunya i pels seus programes radiofònics com El Cafè de la República –que va continuar fent fins que el seu estat de salut l'hi va impedir–, a Catalunya Ràdio, i televisius com l'imaginatiu L’illa del tresor al Canal 33, en duo amb el seu gran amic, el director de teatre Joan Ollé, o Qwerty, consagrat a la literatura, a Barcelona TV.

Bon vivant –el delectaven els grans puros i la bona taula–, afable, home de molts amics i enorme personalitat, dotat d'una facilitat per a l'escriptura sorprenent i envejable (la seva característica principal) i la conversa, rei de les metàfores, Barril va tenir una carrera literària prolífica en la qual va aconseguir premis i impacte popular. Entre les seves obres destaquen la novel·la Un submarí a les estovalles, guanyadora el 1988 del Premi Pere Quart d'humor i sàtira i portada al cinema, i Parada obligatòria, amb la qual va aconseguir el Ramon Llull el 1998. Va guanyar també dues vegades el Premi Ciutat de Barcelona en la categoria de Periodisme. Fill d'un oficial de notaria –el seu pare, que li sobreviu, va estar amb ell fins a l'últim moment, agafant-li la mà (una de les imatges que més commovien en Joan era precisament la de les mans entrellaçades de pare i fill al principi i al final de la vida)– i una venedora de mercats ambulants, va heretar qualitats de tots dos: l'exactitud de l'un i la capacitat de l'altra de relacionar-se amb la gent. Va arribar al periodisme després d'intentar altres coses de jove, entre les quals muntar una formatgeria de renom a Barcelona.

Quan penso en Joan Barril em vénen dues imatges al cap. Una de fa molts anys, quan en Joan treballava a EL PAÍS, durant un dinar en un restaurant a la Barceloneta en el qual compartíem taula amb Agustí Fancelli, amb el qual l'unien tantes coses. En Joan, en aquell temps crític gastronòmic al diari amb un pseudònim femení, solia portar-me d'acompanyant en les seves excursions culinàries perquè sóc de paladar insensible i li encantava veure com reaccionaven (generalment malament) els maîtres quan després de no entendre res de la carta preguntava si em podien portar una truita molt feta. Havíem demanat diversos tipus d'arrossos i es van equivocar amb el meu; quan l'hi vaig fer saber al cambrer, va començar a retirar-lo però a l'acte en Joan i l'Agustí, cadascun amb una mà i sense deixar de sostenir la forquilla amb l'altra mentre observaven els seus plats respectius, sense aixecar la vista, van agafar la paella per retenir-la. “Deixi, deixi, que ja ens arreglarem”, va resoldre en Joan amb aquella cara de pilleria innocent que posava. En Joan i l'Agustí, quina gran parella d'amants de la vida.

L'altra imatge és de fa uns mesos. Al juliol, en Joan em va convidar al seu programa de Catalunya Ràdio El Cafè de la República per parlar de la Primera Guerra Mundial. Em va sorprendre trobar-lo decaigut, cosa que vaig atribuir a un atac de malenconia o d'avorriment, als quals era procliu. Es va animar amb la xerrada –encara que no és que les trinxeres siguin per aixecar-li l'esperit a ningú–. En el transcurs del programa vaig treure de la motxilla el típic casc alemany amb punxa de la Gran Guerra (pickelhaube) que portava per donar ambient i vaig veure com li brillaven els ulls. “Puc?”. Esclar, Joan (en realitat per a això l'havia portat). Se'l va posar i va continuar així, sense importar-li, al contrari, les mirades curioses, atònites i divertides dels transeünts (el programa es feia a l'estudi envidrat que dóna al carrer). Estava graciosíssim; no l'oblidaré mai, amb aquella cara característica que conjugava alhora la intel·ligència, la ironia, la bondat i un cert fastigueig vital.

Es movia entre les taules a la manera antiga dels vells periodistes a la recerca d'idees

Hi ha moltíssimes persones, grans professionals, sèniors, que van ser caps i companys seus, que poden parlar més i més bé de Joan Barril. Jo només puc aportar la gran admiració i l'enorme afecte de qui va treballar un temps al seu costat, aprenent molt, a la redacció d'EL PAÍS, on va desembarcar ja com a cronista i columnista de renom, i el testimoniatge de qui l'ha anat veient després intermitentment al llarg de la vida, tenint-se sempre, modestament i de vegades massa calladament, pel seu amic.

En Joan ha tingut molts avatars, sempre amb èxit. Ha estat periodista de fama, novel·lista popular i premiat, radiofonista cèlebre. Ha tingut pes a les principals redaccions del país tant pels seus coneixements i virtuts professionals com per la seva poderosa personalitat i la seva capacitat d'empatia. Es movia entre les taules a la manera antiga dels vells periodistes a la recerca d'idees, parant l'orella, preguntant, comentant, atrapant aquí i allà materials per construir els seus textos impecables, sempre amb la seva característica malenconia dolça, carregant el pes en el sentiment. “A veure, de què podríem escriure avui?”, preguntava a tort i a dret. L'altre dia un antic documentalista d'EL PAÍS recordava com Barril havia confeccionat una columna sensacionalment emotiva a partir de la breu conversa que van tenir sobre la mort del seu gat. D'experiències semblants, n'hem tingut tots els que hem estat alguna vegada al seu voltant. Catalitzava magistralment. Transformava una anècdota, un petit esdeveniment, una experiència, una frase en material de primera. Tenia un olfacte extraordinari per saber què podia convertir-se en una cosa que emocionés el lector: aquest era el seu objectiu principal. I tenia els recursos. La seva facilitat per a l'escriptura era proverbial. Tenia el do de saber ajuntar bé les paraules, que és una de les qualitats essencials de l'ofici.

La imatge d'en Joan mastegant el seu puro (es podia fumar!), assegut damunt la teva taula, buscant conversa amb aquell somriure afalagador i perspicaç de gat de Cheshire, és de les que perduren en la memòria. Quin home! Li encantava acompanyar els reporters allà on anessin a la recerca d'informació: al Parlament, a una roda de premsa, a la presentació d'un llibre, i si podia ser a un dinar. A la vella redacció d'EL PAÍS a la Zona Franca anàvem de vegades fins a la capçalera de pista de l'aeroport del Prat per veure passar per damunt els avions mentre aterraven, espectacle que ell saludava amb l'entusiasme d'un nen. Generós, rialler –encara que a mi sempre em semblava detectar alguna cosa vulnerable i tristoia en la seva bonhomia–, en Joan tenia els defectes de les grans persones. Un ego considerable i alhora molt fràgil, la mandra del que obté l'excel·lència amb poc esforç, la falta de metes clares de qui ho ha aconseguit gairebé tot. D'un catalanisme amigable i assenyat, era un lector compulsiu, i pianista autodidacte. Un amic de fa temps, de joventut i militàncies seixanteres, el recordava com “el millor de tots nosaltres” i com la versió amable de la resistència al final de la dictadura franquista. En Joan podia reunir trets de Lukács i Martí i Pol, l'orgull i la sensatesa, l'intel·lecte i la passió, l'anhel de la sublimitat i els pecadets d'estovalles. En fi, tot el que s'ha dit sobre ell no pot explicar quant i quant el trobarem a faltar. És difícil escriure l'obituari d'algú que sens dubte ho faria moltíssim millor.