Sense por del canvi

El 36è aniversari de la Constitució és una bona oportunitat de felicitar-se pels assentats fonaments sobre els quals està construït l'edifici de les institucions. No obstant això, hi ha parts del mateix edifici que necessiten reformes, incompatibles amb la pretensió de mantenir la Constitució gravada en marbre. La confiança dels espanyols s'ha vist danyada per la manera en què els poders polítics han administrat el llegat dels constituents, i això exigeix una demostració de força democràtica com la que suposaria ser capaç de reformar la màxima llei.

Que el partit governant s'hi oposi és un greu obstacle per a la modernització necessària. El Govern espanyol al·lega que no pot avalar la creació de la subcomissió parlamentària proposada pel PSOE mentre aquest partit no precisi què pretén. Però ningú no ha de confondre el procediment amb el contingut. El Parlament ha de ser el camí per a la reforma, el marc on han de discutir-se, acceptar-se o rebutjar-se els projectes, buscar consensos o constatar desacords.

Des del Govern s'han sentit elogis a la manera en què es va canviar l'article 135 de la Constitució, fruit d'un pacte entre l'anterior cap de l'Executiu, José Luis Rodríguez Zapatero, i el llavors cap de l'oposició, Mariano Rajoy. Alterar parts de la Constitució per compte i risc de dos dirigents —comptant amb la disciplina dels seus respectius grups parlamentaris— va ser un procediment excepcional en un moment també excepcional, però els conciliàbuls no poden convertir-se en el procediment per fer possibles altres reformes.

Quant al fons de l'assumpte, no són temps per a la por ni per a la superficialitat. Cal buscar un camí per als ciutadans de Catalunya que es resisteixen a seguir l'aventura independentista, però que tampoc estan d'acord amb l'statu quo. Els valors de la sobirania nacional i de la unitat de la nació (articles 1 i 2) són compartits per una gran majoria dels espanyols, i per descomptat per aquest diari. Però no creiem que hagin de servir de pretext per no abordar el títol VIII de la Constitució. Es tracta de redistribuir el poder, la qual cosa explica moltes de les resistències. Una vegada establertes clarament les competències del Govern, les comunitats (o parts de la federació) tindrien la seva pròpia responsabilitat i capacitat normativa i fiscal.

Aquest camí pot servir també per aclarir altres problemes detectats en el funcionament de l'Estat autonòmic. Tot això ha de completar-se amb la reforma federal del Senat —i per què no instal·lar-lo a Barcelona?—. El que manca completament de sentit és mantenir el Senat tal com està, limitat a una Cambra inútil de “segona lectura” de textos legals.

Tampoc es tracta d'obrir un procés constituent, com proposen els dirigents de Podem després de desqualificar, amb infantil lleugeresa, el que anomenen “règim del 78”. Hi ha altres suggeriments més dignes d'estudi: l'Estat federal i el reforç de la protecció dels drets socials, proposats pel PSOE, o les reformes electorals i l'eliminació de la preferència de l'home sobre la dona en la successió a la Corona, suggerits des d'àmbits acadèmics i observadors de la vida política.

L'avantatge d'una reforma constitucional és que obliga els partits a un cert grau de consens: un valor que cal actualitzar com a instrument de les grans decisions en una democràcia. La direcció del PP sembla creure inútil o irreal la possibilitat d'arribar a acords, però no és possible compartir aquesta mentalitat, en el fons derrotista. Encara que reformar la Constitució no és la panacea de tots els mals, estar disposat a fer-ho és la manera de començar a desmantellar les parts anquilosades de l'entramat polític i a regenerar de debò la democràcia.