Llarga estada d’un Miró inèdit a la Fundació Miró de Mallorca

Deu mesos durarà des d’ara fins l’octubre vinent, a la Fundació Pilar i Joan Miró a Mallorca, l’exhibició de la mostra La llum de la nit, amb 40 obres de Miró, una bona part (13 peces) no exhibida i en general manllevades dels hereus de l’artista, la Successió Miró o de les col·leccions privades del nét i la renéta.

Els símbols i codis mironians –dona-caps-astres-ocells– creixen en bona part de les peces. Destaca un espectacular tapís de gran format –El llargandaix de les plomes d'or– i un grup de 14 escultures de bronze en les quals l'autor “explora el poder evocador dels objectes”, segons els organitzadors. Pintar sobre paper de vidre de fuster fou un altre repte complert.

Els quadres inèdits de més pes són Personnages, del 1976, i Femme dans la nuit, del 1979. El conjunt de les peces fou gestat als anys seixanta-setanta del segle passat. Joan Miró morí el 1983 a Palma, després de viure gairebé quatre dècades a l’illa, a l’entorn del qual ara hi ha la fundació que va ésser la seva deixa per a la fundació, juntament amb les teles no signades que hi havia als tallers el moment de finir.

L’exposició ha estat creada pel poeta i curador Enrique Juncosa, és una de les propostes de pes en aquesta legislatura de les retallades del Govern de les Illes Balears. Neix de l’aliança dels polítics amb la família Miró, el suport de la Caixa i l'organització de l’Institut d’Estudis Baleàrics. Fins La llum de la nit ara ha girat al MACE, el Museu de Eivissa, i al claustre del Roser de Ciutadella de Menorca. Després de la gran mostra interinsular de Miquel Barceló del 2003, que girà per cada un dels territoris de l’arxipèlag, aquesta és la segona gran exhibició d'art arreu de la comunitat.

Miró va explorar sempre les possibilitats de suports i materials. Pintà damunt zinc, plàstic, lona, fusta o cartó. A vegades cremà part de les creacions i el negre-nit fou el color dominant. Els curadors, entre els quals ha col·laborat el nét Joan Punyet, entenen que “el món simbòlic de Miró és ambigu, encara que es manifesta a través d’aquestes imatges líriques que reten homenatge a la nit com a llindar del misteri poètic o artístic”.

El crític i amic del pintor, sir Roland Penrose, el va batiar “Senyor de la nit”, per la seva mitologia visual nocturna de visions i somnis, estels i les constel·lacions. També s’intueixen ocellots estranys i dones singulars. Durant la dècada del 1920 ja tractà aquesta iconografia, molt freqüent als anys trenta i quaranta. Els gestors del legat expliquen que la col·lecció presentada demostra el “caràcter profundament espiritual, a més de revolucionari pel que fa a la forma”, i casen les empremtes de Joan Miró en la biografia pictòrica posterior de Gorky, Pollock, de Kooning.

Miró era sempre un revolucionari i donava veu a les seves veus, segons Joan Punyet, que duu la veu dels hereus una vegada mort el seu germà Emi Fernández i, abans, David Fernández. Precisament a Eivissa, el pianista i amic dels néts morts, el francès Alain Planès, feu un concert en homenatge a Miró.