Junqueras ja no plora

La posada en escena va ser la mateixa que la de les conferències TED: les lletres del hashtag #NOUPAIS ben grosses i en vermell damunt l’escenari. El conferenciant, Oriol Junqueras, vestit informalment i sense deixar de gesticular. A l’auditori, 2.000 persones fascinades amb les idees que brollen de la seva inspirada ment. A les primeres files hi havia els de sempre: els que veus cada dia a televisió o escoltes cada dia a la ràdio. Hi eren tots, no en faltava cap. Tots feien que sí amb el cap, amb la barbeta recolzada a les mans. Alguns tenien els ulls vidriosos –sobretot elles–. Davant de tots, amb un somriure paternal, el president del país era el primer que prenia notes de les paraules del TED Junqueras.

“Felicitat, felicitat”

Hi havia ahir al Palau de Congressos una clara diferència entre el públic militant d’ERC i els convidats. El públic militant d’Esquerra era informal, molta jovenalla, fins i tot la gent gran semblava que fos jove. Davant meu s’asseu una parella amb un nadó de dos mesos. Al costat, un noi porta una samarreta amb un cita de Miquel Martí i Pol: “I el que compta és l’esforç de cada dia...”. Missatge pietós, de convivències o de capellà que prepara el pessebre. Com la música que sona per megafonia, dolça com un xiclet: “Felicitat, felicitat, felicitat”, repeteix la cançó. Junqueras recorda que ell és catòlic practicant, i cita les paraules d’un canonge per demanar a l’independentisme que no cedeixi la bandera de la lluita contra la corrupció als qui no volen la independència, com si no hagués fet tard. Entre els convidats VIP hi ha el lobby dels tertulians, els actors de TV3, els famosos dels anuncis de l’ANC i gent que vesteix americana –arrugada, això, sí; hi ha poc empresari: polítics, directius de mitjans de comunicació i representants del Govern. El meu trio favorit, que alguna ment perversa ha col·locat junts, el formen Toni Albà, Miquel Calçada i Miquel Sellarès. El procés a les seves mans, seria digne d’una novel·la de Hunter S. Thompson.

La frontera entre un públic i l’altre es trenca pocs minuts abans de començar la conferència, quan en l'organització s’adonen que cal omplir la gran quantitat de buits que hi ha a les primeres files de convidats. Als del final de l’auditori, una vintena de persones que han endarrerit la tornada a casa per escoltar l’home que els empeny cap a Ítaca, els traslladen a la zona privilegiada.

El discurs de Junqueras em sorprèn perquè no és èpic. No esmenta el Valhalla català, tampoc no plora. El seu discurs és eminentment social, i no es perd en un memorial de greuges contra el Govern espanyol. No va fer com Mas, que en una de les seves darreres intervencions al Palau de Congressos va recordar que com a poble hem estat bones persones de manera continuada, durant mil anys: “Perquè si alguna cosa distingeix aquest país per sobre de qualsevol altre, i mirant també la nostra història, és mil anys de mentalitat i d’actitud de pau i treva”.

“Tots els independentistes són demòcrates”

Junqueras es concentra a plantejar les bondats de la independència. Aquest discurs només li juga una mala passada quan diu: “Tots els independentistes són demòcrates, però no tots els demòcrates són independentistes”. “Tots els independentistes són demòcrates”, és una frase útil per reforçar la propaganda que els independentistes tenen raó, però, estadísticament improbable.

Entre els convidats VIP, els únics que visiblement masteguen xiclet són Maurici Lucena i Joan Laporta. Artur Mas ni mastega xiclet ni mou un múscul, només el de la mà que pren notes. El descobreixo una vegada aplaudint, quan Junqueras defensa que els nostres fills puguin governar un país independent.

El líder d’ERC repeteix, per demostrar que el procés és una cosa conciliadora, que els que no volen la independència “tenen tot el dret” i “és ben legítim” que no la vulguin. Cada vegada que parla de l’unionisme afegeix el “dret” o el “legítim”, com per reforçar la tesi que independentisme és igual a democràcia.