“Molts polítics són una estafa perquè pocs diuen allò que pensen”

La crispació política que es viu en els darrers temps rep cada setmana un bon antídot en forma de sàtira: el programa televisiu de TV3 Polònia. Ara l’equip del Minoria Absoluta fa el salt al teatre amb un tema que aixeca passions: el procés sobiranista. Els personatges més entranyables del Polònia han aterrat al teatre Poliorama per muntar un vodevil al voltant de la declaració d’independència. Bruno Oro (Barcelona, 1978) és un d'ells. L'actor que més vegades ha fet d'Artur Mas assenyala que l’Ángel Acebes és el seu personatge preferit. I confessa: "Segueixo més l’actualitat pels guions del Polònia que no pas per les notícies".

Pregunta. Qui actua més, els polítics o els actors?

Resposta. Crec que actuen més els polítics. Molts polítics són una estafa perquè pocs diuen allò que pensen. Actuar és falsejar les emocions i el discurs. Als actors ens paguen per a això i estem obligats a fer-ho, però els polítics no, així que jo crec que són ells els que actuen més.

P. Els falta humor als polítics?

R. Sí, el perfil del polític no és el d'una persona amb sentit de l’humor, tot i que hi ha excepcions. El perfil del polític més habitual és el d’algú gris i amb poca tirada a riure’s de si mateix.

El perfil del polític més habitual és el d’algú gris i amb poca tirada a riure’s de si mateix

P. La política i la societat millorarien amb una mica més d’humor?

Jo crec que millorarien amb una mica més d’humilitat. Però amb l’humor també, perquè de fet l’humor sobre un mateix no deixa de ser un senyal d’humilitat. Però en la política no abunda la humilitat i, per tant, l’humor escasseja.

P. Tal com s’estan precipitant els esdeveniments, creus que és el teatre el que supera la ficció o és la realitat la que supera la ficció?

R. El que ens estem trobant és que la realitat supera la ficció. Quan vam començar a assajar fa dos mesos patíem perquè alguna de les situacions polítiques anés en detriment de l’obra. Ens havíem arribat a preguntar, què passa si d’aquí dos mesos en Mas ja no és president, o ha de dimitir perquè ha sortit un escàndol? Però per sort l’actualitat ens ha tractat molt bé i hi ha coses a l’obra que semblen escrites ahir. Per exemple la conferència que en Mas va fer al Fòrum. Això ha fet créixer el polític i li ha fet donar més valor, i això ens ha anat molt bé també.

P. Us veieu obligats a seguir molt el dia a dia i adaptar el guió?

R. No, l’obra funciona independentment. Sí que hi ha un parell d’escenes on és susceptible canviar alguna frase en funció de l’actualitat.

P. Entre els programes de televisió –el Polònia i el Cracòvia–, ara l’obra de teatre, a més de La Família irreal l’any passat... no temeu el risc que es pensi que hi ha una saturació de la gent del Minoria Absoluta, i que es digui allò de ‘són a tot arreu’ o ‘sempre són els mateixos’?

La música em serveix per desconnectar i suposa un moment de retir espiritual per mi

R. [S’ho pensa uns segons] Home, quan estàs fent productes d’èxit, potser sí que hi ha algú que ho pot pensar, perquè és cert, ara tenim molts fronts oberts. Però tampoc hem de demanar perdó. El teatre s’omple cada vespre i el programa de televisió és líder d’audiència. Però tampoc hem de ser innocents i sabem que això algun dia s’acabarà. Però ara és un moment en què tot ha convergit perquè faci aquest boom. I a més la gent ve aquí a fer catarsi d’un procés que està sent llarg i feixuc, apassionant per a alguns però també cansat per a d’altres.

P. És el monotema.

R. Exacte, i per això a aquest monotema és bo treure-li una mica d'importància. Tenim una allau d’informació sobre el procés, que fa anys que dura, i l’obra suposa una descongestió i fa que la gent el banalitzi, i de tant en tant ja va bé banalitzar-lo. I la gent ho agraeix, tant els del sí com els del no. Aquí ve tothom i sigui del bàndol que sigui riuen perquè diuen ‘ja era hora poder riure d’això’. Hi ha un excés de patriotisme i nosaltres en això som una bona medecina perquè relativitzem aquest patriotisme. La feina de l’humor és tan important com la desintoxicació. El bufons de la cort són necessaris. I la gent que ve es troba els líders polítics que estima i que odia i els veu ben retratats, però alhora crus i també tendres.

P. Què penses quan hi ha aquestes reaccions de caires reaccionaris en contra de les vostres paròdies, com les de la Casa Reial fa uns anys o la recent polèmica pel gag d'El hundimiento?

R. El Polònia ja no necessita crítiques ni provocacions, perquè durant els 10 anys del programa ja hi ha hagut crítiques per part de l’Església, de la Casa Reial, d’alguns polítics... Però quan hi són, benvingudes siguin. Això vol dir que el programa està viu i provoca, i que estem fent les coses bé. El pitjor és que no es parli de tu i la reacció dolenta també té el seu punt positiu perquè després aquesta gent lamenta haver posat el crit al cel.

Quan això acabi crec que em vindrà de gust fer un canvi radical, potser fer un drama, cinema o música

P. Penses que han fet el ridícul?

R. Sí, perquè no hi ha res més naïf i més pur que el riure. El riure contagia a tothom i quan algú critica o reacciona contra el riure està reaccionant contra l’instint més humà i més genuí.

P. De tots els personatges que representes, quin és el teu preferit?

R. L’Ángel Acebes, perquè era un personatge molt agraït de fer. Era un personatge molt boig, molt apassionat i gairebé esquizofrènic. I era molt divertit fer-lo sobretot en aquell moment, durant el govern d’Aznar, que a tots ens ha marcat, per bé o per mal, però tots recordem aquells anys.

P. Com aconsegueixes desconnectar dels personatges quan arribes a casa?

R. Jo estic molt vinculat a la música i la practico sovint. Toco el piano des de fa molts anys i componc. I ara he començat a tocar el saxo. La música em serveix per desconnectar i suposa un moment de retir espiritual per a mi. També s’ha de dir que la gent potser pensa que ens emportem els personatges a casa, però això no és cert. Cal pensar que jo particularment ja fa 10 anys que faig d’Artur Mas.

P. I segueixes l’actualitat política després d’actuar?

R. La veritat és que no tinc televisió i llegeixo els diaris amb moderació. El cert és que segueixo més l’actualitat pels guions del Polònia que no pas per les notícies. Excepte en ocasions importants, com el 9-N o una entrevista del Jordi Évole al Mas o a en Junqueras; això sí que crec que als actors ens toca fer-ho, són com uns deures que hem de fer.

P. I després de tant de temps, tens por d’un encasellament?

R. No perquè, per sort, vaig fent altres coses com la música i el teatre. I això s’acabarà algun dia i la memòria televisiva és molt curta i la gent oblida ràpid.

P. Abans de fer el salt a la televisió la teva carrera estava molt centrada en el teatre i havies fet diverses obres amb la Clara Segura. Trobaves a faltar el teatre?

Hi ha un excés de patriotisme en el procés i nosaltres som una bona medicina per relativitzar-lo

R. Trobo a faltar el teatre, per això aquí gaudeixo molt. Tot i que sigui un musical, és una comèdia i això és el que jo domino. I quan fa temps que no faig teatre, és com un mono, el trobo a faltar. També trobo a faltar la Clara Segura, i aviat tornarem a estar junts perquè per mi és com una germana espiritual d’escena.

P. Què és el que més trobes a faltar del teatre quan n'estàs allunyat?

R. Saber que cada dia el públic és nou, que cada dia hi ha un impuls o una diversió diferent, un dia tens febre o estàs eufòric, o un dia vénen a veure’t la família o els amics... I al cap i a la fi és el teatre el que et dóna l’ofici, la televisió et dóna fama i reconeixement, però les taules o el que et fa sentir realitzat és el teatre, és aquí on un actor es fa, dia rere nit, aguantant el personatge, donant-li vida...

P. Què t’agradaria fer quan això s’acabi?

R. Crec que em vindrà de gust fer un canvi radical, potser fer un drama, o potser cinema o música. Hamlet m’encantaria, o fer un Txèkhov o un Beckett o un Ionesco... El teatre és una capsa oberta que no s’acaba mai.

P. Quina relació teniu amb els polítics?

R. Cap ni una. Si algun dia me’ls trobo i parlem, la relació és cordial. Però fa tants anys que estem dins del seu món, encara que sigui en la ficció, que no poden evitar sentir una relació d’amor i odi, perquè som els seus bufons, però d’alguna manera també els ajudem a ser més populars i a entrar dins de les cases.

P. Llavors dónes per bona aquella frase de fa un temps que deia que un polític no és ningú si no té un personatge a Polònia?

Quan critiquen el programa ens ho prenem bé perquè vol dir que està viu i provoca i que estem fent les coses bé

R. És cert. Això passa.

P. Has conegut algun dels teus personatges?

R. Sí, vaig conèixer el Joan Herrera, que va ser molt simpàtic. Vam coincidir en una cursa de natació. He conegut el Joan Puigcercós... i de fet a molts perquè tots han passat pel programa. També amb l’Artur Mas hem coincidit diverses vegades i sempre ha sigut molt cordial amb mi.

P. I et va dir alguna cosa?

R. L’últim cop va ser poc després del gag del Mas Style i el va comentar amb humor i ja està.

P. Algú s’ha enfadat amb vosaltres algun cop?

R. Hem vist comportaments que eren freds i distants, i també m’he trobat amb algú que m’ha girat la cara.

P. I tu què els demanaries als polítics?

R. Jo els demanaria els tòpics: que siguin més honestos, més transparents... però això està tan gastat que ja cansa, però és el que em ve de casa perquè els meus pares eren una mica hippies.