Ambigüitat europea

Quan la política econòmica de l'euro semblava orientada en la direcció suggerida a mitja veu per Jean-Claude Juncker (flexibilitat en el compliment de les obligacions d'estabilitat, expansió monetària i un pla d'inversió moderat a tres anys per intentar un tractament de xoc en la demanda europea), la Comissió Europea acaba de recordar a set països (França, Bèlgica, Espanya, Itàlia, Malta, Àustria i Portugal) que les seves condicions financeres els posen en risc d'incomplir l'objectiu de dèficit el 2015.

En el cas d'Espanya, aquest risc és clar. Un càlcul fàcil demostraria que per complir el dèficit pactat per al 2015, el Govern hauria d'aplicar un ajust addicional d'uns 23.000 milions. Si es té en compte que Mariano Rajoy ha engegat una rebaixa (també moderada) de l'IRPF, es comprendrà que l'incompliment és probable.

La qüestió important no és de compliment, sinó d'indefinició. Si s'accepta que les economies europees tenen un greu problema d'estancament —o de creixement pobre sense creació d'ocupació— més una amenaça deflacionista, l'èmfasi no pot posar-se en l'objectiu de dèficit, encara que Espanya l'incompleixi i França hagi plantejat un pols polític per mantenir el seu pressupost. L'esforç de Brussel·les hauria de concentrar-se en la política monetària expansiva i en el pla d'inversions de Juncker.

És a dir, es tracta, una vegada més, que el BCE es decideixi a comprar deute públic, com li acaba de recomanar l'OCDE, i que el pla de Juncker s'apliqui immediatament i amb més inversió. Les economies europees necessiten un projecte millor i més dotat que el proposat pel president de la Comissió, i menys pedaços de contracció pressupostària. Per aquesta raó, Juncker, en la mesura de les seves possibilitats (escasses), hauria d'eliminar l'ambigüitat vigent en la definició econòmica europea.