El besamà del president

La darrera vegada que vaig ser a l'auditori del Fòrum de Barcelona va ser a finals del 2013 en un míting d'Oriol Junqueras. Va ser una intervenció per projectar-lo com a líder de la independència, també amb representants del món civil, una conferència de la qual em quedarà a la memòria el seu somni del paradís catalanovíking: “Veig el meu pare i la meva mare. Les meves germanes i germans. I tots els avantpassats des de l'origen dels temps. Veig els meus fills, veig els meus néts i tots els seus descendents fins a la fi dels temps i sabré ocupar el meu lloc sota els Arcs del Valhalla... adaptat al nostre cas, sabrem ocupar el nostre lloc davant les urnes”. Un any més tard, amb menys èpica però més solemnitat de botiguer, Artur Mas va fer ahir el mateix: proposar-se com a líder d'un procés que sembla inacabable.

Sabatilles Munich vs. dinar de Sant Esteve

De l'auditori emanava una mena de solemnitat de dinar de Sant Esteve. A l'acte de Junqueras el públic vestia més informal, hi havia més jovent, més sabatilles esportives —Vamcat, Vialis i moltes Munich—, més camises de quadres i americanes d'esport, evolució d’Antoni Miró. Junqueras parlava mentre caminava entre el públic extasiat, com un telepredicador. Amb Mas la cosa era ben diferent. La posada en escena era sòbria i alhora mística: a l'enorme escenari només hi eren ell, una senyera i un intèrpret per al públic amb deficiència auditiva. A l'escenari tot era ben fosc excepte l'atri de Mas i el peu de la bandera, que eren d'un gris clar, com el de la Game Boy. De fet, l'atri —una L invertida— i el peu de la bandera —un cub— encaixaven perfectament, com dues peces de Tetris.

Entre el públic hi havia molt jubilat amb la roba dels diumenges, molta senyora enjoiada i molt oficinista de consell comarcal. També hi era present la militància del procés, els afins i els que volen confiar en Mas tot i ser d'esquerres. Hi veig l'actor Manel Lucas, l'editor Eduard Voltas, l'escriptor Miquel de Palol, el periodista Antonio Baños o l'alcalde de Lleida, Àngel Ros —tot i que no sé si aquest últim compta com a esquerra. Els d'esquerres no es van quedar al besamà final, potser amb excepció de Toni Comín, que en els sis mesos que fa que és independentista s'ha bellugat prou bé, com un relacions públiques de Pacha a Eivissa. Comín no fa cua per besar el president, però el veig a les primeres files, a tocar del conseller Mascarell. José Antich, exdirector de La Vanguardia i actualment una mena d'oracle polític d'El Món a Rac1, sí que es queda a prop del president fins que acaben de passar els admiradors. Mitja hora de cua d'aduladors i Antich es mira el president de prop mentre xerra amistosament amb la guàrdia de corps de Mas, sobretot amb Jordi Vilajoana i Xavier Trias.

Felicitació de l’Oficina Antifrau

Qui sí que saluda Mas és el director de l’Oficina Antifrau, Daniel de Alfonso. Li dóna la mà enèrgicament i li diu que “ha fet un bon discurs, ben construït”. De Alfonso em precisa que ha assistit a l'auditori perquè es tracta d'un acte del president de la Generalitat, com si fos una obligació del càrrec.

Hi ha moltes senyores que el petonegen amb amor. Una de les últimes a fer-ho és una coneguda meva, sòcia del Reial Club de Polo. La dona arrossega el marit, que saluda Mas amb poques paraules i timidesa. A ella li cau la bava. Per a l'ocasió porta un penjoll amb el mapa de Catalunya banyat de plata. La independència qualla a tots els barris i el president ahir va demanar més temps, fins i tot més anys, perquè encara qualli més.

PORTADA D'ELPAIS.CAT