‘Rastres de sàndal’ vol trencar tòpics

Rastres de sàndal és una ficció que toca de peus a terra. Pretén mostrar una història factible, tot i que inventada. Comença amb la crua separació de dues germanes petites a l’Índia més pobra. La nena gran esdevindrà una estrella de Bollywood i no deixarà de buscar la seva germana fins a trobar-la a Barcelona, adoptada per una família de classe mitjana-alta. És una lluita per la recerca de la identitat, dels orígens, de la cultura. “És una història d’emocions i també rialles, perquè crec que els moments més dramàtics de la vida són còmics”, remarca Aina Clotet, protagonista de la pel·lícula junt amb l’estrella índia Nandita Das.

“Hem volgut trencar prejudicis”, diu Anna Soler-Pont, guionista i productora de la pel·lícula. El primer trencament és una reivindicació en tota regla: és una pel·lícula feta gairebé al 100% per dones. “Hem prioritzat la contractació de dones en totes les fases del rodatge i de la producció”, proclama la responsable, autora (juntament amb Asha Miró) del llibre en el qual es basa la pel·lícula. No és casualitat que l’hagi escrita ella mateixa, ni que la dirigeixi Maria Ripoll, ni que la directora de fotografia sigui Raquel Fernández, ni que la directora de so sigui Eva Valiño o que la directora d’art sigui Anna Pujol... O que escoltem les veus de Sílvia Pérez Cruz, o de les cantants índies Reewa Rathod i Anita Zengeza.

“Només el 10% de les pel·lícules en  cartellera tenen com a protagonistes dones que no siguin simples ‘barbies’ o parlin d’homes”, diu Anna Soler-Pont

Durant les tres setmanes de rodatge a Bombai, ara fa tot just un any, no va ser possible contractar treballadores locals... “Va ser impossible”, diu Soler-Pont. “Però tots els contractats, homes, al·lucinaven perquè no estan acostumats (lògicament) a treballar a les ordres de dones”. Les 14 persones de l’equip que es van traslladar a l’Índia, amb excepció del director de producció (Josep Amorós) i de l’actor Nabi Dakhli, eren dones. “Hi havia professionals amb més de 30 anys d’experiència patint perquè la Raquel, carregada amb la càmera tota l’estona, no caigués...”.

“Quan em pregunten per què he fet un equip tan femení em remeto a les estadístiques”, diu Soler-Pont. “Són minúscules”. I afegeix: “Només entre el 15% i el 20% de les pel·lícules estan escrites per dones; només entre un 10% i un 15% són dirigides per dones; només entre el 3% i el 7% són filmades per dones; només el 4% tenen una dona com a directora de so...”. I, el que crida més (potser) l’atenció, “només el 10% de les pel·lícules actualment en la cartellera tenen com a protagonistes dones que no siguin simples barbies o que ens expliquin històries d’homes”.

La productora de Rastres de sàndal subratlla que falten referents femenins vàlids a la gran pantalla. “Quins referents on es puguin mirar tindran les joves? Ens estem quedant sense! Aquí en proposem dos, dues germanes, que són dues autèntiques lluitadores i dos exemples a seguir”.

“Hi ha qui es pensa que a l’Índia tothom és pobre i, òbviament, no és cert”, diu Godeliv van der Brandt

La model Godeliv van der Brandt, que debuta com a actriu, fa una altra reivindicació, la del seu paper, una companya de feina de la Paula (Aina Clotet): “M’agrada que aquest personatge, una biòloga que treballa al Centre de Medicina Regenerativa de Barcelona de raça negra, sigui una persona totalment real”, diu l’actriu, crescuda a Benidorm i educada a la Universitat Oberta de Catalunya. “Hauria estat molt fàcil convertir el meu paper en el de la típica tia bona o el de la immigrant de torn”.

Un altre gran tòpic que combat Rastres de sàndal és sobre l’Índia: “Hi ha qui es pensa que a l’Índia tothom és pobre i, òbviament, no és cert”, afegeix. Bombai, on transcorre bona part de la pel·lícula, és la capital cinematogràfica de l’Índia; la potentíssima indústria de Bollywood roda més de mil pel·lícules a l’any. No hi falta la pobresa extrema, però tampoc les imatges d’uns barris moderns que podrien ser de qualsevol gran ciutat europea.

Un altre prejudici és el de la Barcelona de postal. “Aquí no sempre estem a la platja ni el cel és sempre blau, com diu el tòpic, per això presentem una ciutat sota un cel gris”, diu Soler-Pont. Tot i això, les imatges de la capital catalana podrien sortir en un documental turístic: els edificis senyorials del passeig de Gràcia, el Maremàgnum, la ciutat olímpica, la Rambla, el Park Güell... I, esclar, el Raval. Aquí es justifiquen les intencions de Soler-Pont. Clotet, la protagonista, ho descriu amb claredat: “Entro en un videoclub del Raval i descobreixo un nou món”, diu del seu personatge. La noia burgesa s’aboca a totes les altres cultures que amaga la seva ciutat. Dins d’aquest brou de cultures, per a ella estranyes, coneixerà l’amor i començarà el seu viatge interior en busca de la seva història.