Sing-Along, la nova frontera del cinema musical interactiu

Ja han quedat obsoletes les sales cinematogràfiques submergides en un silenci rigorós, els comentaris dels espectadors que tenim a prop que dilueixen els moments de clímax d'una pel·lícula i, el gran clàssic, els gemecs molestos quan cal tolerar el veí de butaca que parla per telèfon. Avui, l'arribada del Sing-Along, que després de l'èxit madrileny també ha començat a omplir els seients de la gran sala 5 de l'Aribau Multicines de Barcelona cada dissabte, es proposa transformar l'experiència cinematogràfica mitjançant un format que genera una insòlita interactivitat entre el que passa a la gran pantalla i els espectadors, que, per primera vegada, abandonen el paper d'assistents passius i es converteixen en veritables coestrelles de la pel·lícula. Tot això és gràcies a una amalgama de coreografies de grup i al karaoke, que animen el públic incitant-lo a ballar i cantar les melodies dels musicals més coneguts.

“Vam pensar de trobar noves fórmules perquè la gent tornés a mirar cinema al cinema. Més enllà dels incentius que una sala pot oferir, com una superpantalla i nous formats de so, actualment, al cap i a la fi, una pel·lícula la pots mirar a casa. És per això que el cinema ha d'aportar coses noves", va explicar Fernando De Luis-Orueta, director artístic de la Tropa Produce, els membres de la qual, tots periodistes de cinema i de teatre, han portat la primera proposta d'aquest gènere a Espanya. És un tipus de xou que probablement no convencerà a tothom. De fet, és possible que els puristes del cinema tradicional es quedin consternats, considerant la destrucció total de la quarta paret entre l'escenari i l'audiència que comporta el Sing-Along, que enfonsa els espectadors en l'anarquia més desenfrenada, ja que se senten legitimats per xisclar, per moure's i per jugar constantment.

Després de la inauguració de dissabte amb el clàssic The Rocky Horror Picture Show, aquesta setmana ha estat el torn de la popular cinta de Baz Luhrman, Moulin Rouge. Més enllà de la història turmentada entre l'estrella del local parisenc Nicole Kidman i l'escriptor romàntic Ewan McGregor, els veritables protagonistes de la nit han sigut l'entusiasme i la confusió amb què més de 800 espectadors han cantat, en veu alta i seguint els subtítols de karaoke dels mítics temes de la banda sonora que acompanya el musical del 2001, que es basa en La Traviata, de Giuseppe Verdi. Tot està sota la direcció d'un grup de tres animadors, que diversos moments de la pel·lícula han engrescat el públic perquè hi participés.

El cicle Sing-Along va fer la seva primera aparició el 1999 en el marc del Festival del Cinema Gai i Lèsbic de Londres, i va créixer fins a aglutinar, el 2001, més de 7.000 persones disfressades en una sola nit al palau Kenwood House de la capital britànica. Al cap de poc, la festa del cinema i del karaoke s'ha convertit en un innegable fenomen, i ha arribat a tenir programacions regulars als Estats Units i al Regne Unit i ha fer tours arreu del planeta, com a Oslo, Sydney, Estocolm, Dublín i Toronto.

“Els països que no tenen gaire tradició de musicals, també han acollit aquest format amb entusiasme”, va afirmar el director de La Tropa, que preveu per al dissabte 29 de novembre la projecció de l'exitosa comèdia musical espanyola dirigida per Emilio Martínez, El otro lado de la cama.