Alemanya es resisteix a canviar el pas

Per primera vegada des del 1969, Alemanya tindrà, el 2015, un pressupost amb dèficit zero: es gastarà només el que ingressa, sense crear deute nou. Vol ser, així, un exemple per a la resta de l'eurozona, l'estendard d'una teoria que sosté que, com més s'ajusta la despesa, més confiança tenen els inversors i els consumidors i, com a conseqüència, més creixement. “Complim el que prometem”, exhibia amb orgull el ministre de Finances, Wolfgang Schäuble, en presentar els comptes de l'any vinent.

Tant és que l'economia alemanya es contragués un 0,1% entre l'abril i el juny, i que amb prou feines creixés un 0,1% entre el juliol i el setembre. La majoria dels analistes han revisat a la baixa les seves previsions per a la primera economia europea i alerten de les conseqüències que pot tenir per al conjunt de l'eurozona. Com a única resposta, Schäuble ha decidit engegar un pla d'inversions a Alemanya d'unes dimensions més que modestes: 10.000 milions d'euros fins al 2018, amb prou feines el 0,3% del PIB repartit en tres exercicis, “però sense endeutar-nos”, remata.

És el triomf del neoliberalisme a l'alemanya, o l'ordoliberalisme, un corrent de pensament econòmic fundat per un grup de polítics i economistes alemanys durant la dècada de 1930-1940 i el màxim defensor de la qual, actualment, és Hans Werner Sinn, el polèmic president de l'institut d'anàlisi econòmica Ifo. “El problema a Alemanya és que hi ha pocs keynesians”, sosté Michael Ehrke, el director de l'oficina a Madrid de la Friedrich-Ebert-Stiftung, una fundació vinculada al Partit Socialdemòcrata Alemany (SPD). Una tesi que crea suspicàcies entre els seus col·legues alemanys. “És clar que som keynesians!”, sostenen fonts oficials. “Si no, no hauríem trigat tant a tenir dèficit zero”, recalquen.

El 2015, el Govern alemany tindrà el primer dèficit zero des del  1969

A Alemanya hi ha una rara unanimitat pel que fa a la política econòmica. Hi ha poques diferències entre els grans partits, com demostra l'enorme coincidència de la gran coalició dels socialdemòcrates de l'SPD i els cristianodemòcrates de la CDU, al Govern. La falta d'ideologia és, precisament, el principal retret a la cancellera Angela Merkel dins del seu partit, però, a canvi, li proporciona molts rèdits electorals. “Les diferències amb l'esquerra afecten la política exterior, no l'economia”, admet Ehrke. Tampoc els sindicats ni la indústria mantenen posicions econòmiques gaire allunyades.

“Merkel està molt orientada cap al que volen els votants”, explica Josef Janning, analista sènior de l'European Council of Foreign Relations a Berlín. “El seu suport va més enllà del seu partit. La crisi ha espantat molt els ciutadans i ella ha evitat la catàstrofe, i s'ha convertit en una cancellera predictible. Això és molt important en un entorn d'escepticisme polític”, explica Janning.

A diferència de la majoria dels seus predecessors, Merkel fa gala del bon olfacte polític que té i no pren decisions que vagin en contra de l'opinió pública. Helmut Köhl, el seu mentor polític, va posar en risc el seu llegat en renunciar al gairebé sagrat deutsche mark i acceptar l'euro i la unió monetària. El socialdemòcrata Gerhard Schröder es va jugar la reelecció el 2003 quan va aprovar una dura reforma de l'Estat del benestar que ara, no obstant això, és exhibida amb orgull pels que llavors eren els seus adversaris. “La manera de liderar de Merkel passa per moderar el debat i tenir en compte les diferents sensibilitats. És el seu estil dins i fora d'Alemanya”, recalca Janning.

La gran coalició de l'SPD i la CDU fa pinya amb les receptes fiscals

La combinació d'aquesta manera d'exercir el lideratge i el convenciment que només aquesta política econòmica permetrà sortir de la crisi expliquen la manera com Alemania exerceix la seva posició de primera economia europea. Els records dels anhels imperialistes del passat encara pesen massa en la memòria col·lectiva. La majoria dels alemanys rebutja que el seu Govern se situï al capdavant del projecte europeu, i Merkel no farà res que no agradi als seus votants.

“Per això intentem exercir aquest lideratge de bracet de París, no en solitari. És per això que és tan preocupant la situació econòmica de França”, admeten fonts oficials. Berlín tem que França segueixi ajornant unes reformes que creu que són ineludibles en el mercat laboral, les pensions i el sector públic, i que algun imprevist, com ara un repunt de les tensions geopolítiques a Ucraïna, precipiti un altre episodi de crisi. El que fa més por a Alemanya és que els mercats comencin a demostrar la mateixa desconfiança cap a França que van mostrar en plena crisi amb els Estats de la perifèria.

És per aquest motiu, per suavitzar aquests ajustos, que Alemanya ara defensa el pla d'inversions de la Comissió Juncker per a tota la UE. De fet, és el principal punt de debat del grup d'experts que els Governs de tots dos països han nomenat per dissenyar una estratègia de reformes per a Europa i que encapçalen Jean Pisani Ferry, director de Planificació Econòmica del Govern de França, i Henrik Enderlein, un reconegut economista alemany. Els seus equips es reuneixen cada setmana i presentaran les seves conclusions l'1 de desembre. “Amb una mica de sort, el pla d'inversions europeu aconseguirà avançar el 2015 i haurem concretat alguna cosa el 2016”, apunten amb cert escepticisme des de la indústria alemanya.

Berlín tem que la falta de reformes a França precipiti una nova crisi

El conducció de la crisi sota aquesta òptica ha propiciat un canvi inesperat en les tradicionals aliances de la UE. En imposar reformes i ajustos durs en el pitjor moment de la crisi, cada Govern de l'euro s'ha convertit en un dur fiscalitzador de les polítiques dels seus veïns. “Consens és molt dir, però sens dubte el vell esquema d'aliances entre el nord i el sud ha quedat enrere”, subratllen des d'un dels ministeris econòmics germans.