Juan Marsé, entre el caliu de la memòria i el fàstic del present

“Potser un primer batec, no conscient, està en la imatge del meu avi matern fent-me avions de paper amb fulls de diari; però la primera espurna va ser la fotografia de sis adolescents jueus descalços i esparracats, asseguts a la punta d'una vorera al gueto de Varsòvia”. Aquesta instantània va provocar una altra fuetada a la memòria de Juan Marsé, de la primera postguerra i de quan era nen: “Al carrer Camèlies, a prop d'on vivia, hi havia un centre d'ajuda social on donaven un got de llet gratis a les criatures; fins allà baixaven xavals de les barraques del Carmel, descalços, tinyosos, amb sarna entre els dits de les mans, i crosta als seus caps pelats… Eren unes colles temibles, uns pocavergonyes, però eren ben lliures i jo els envejava això”.

D'aquestes fragments de realitat molt polits acaba de néixer Noticias felices en aviones de papel (Lumen), novel·la breu que ampliarà l'elenc d'imatges i personatges mítics de l'autor de Rabos de lagartija (2000): al Jan Julivert (Un dia volveré), a Teresa Serrat i el Pijoaparte (Últimes tardes con Teresa) o al Teniente Bravo (que dóna nom al llibre de relats) potser s'hi afegeixi la imatge de l'anciana polonesa Hana Pawli, exballarina del Paral·lel, jueva que va fugir del gueto de Varsòvia com a parella d'un oficial alemany, llançant des de la balconada avions de paper (de vegades, també, iogurts i fruita caducada…) amb notícies bones de diaris a la Barcelona dels anys 80. I això davant la mirada de Bruno, el noi de quinze anys del pis de baix fastiguejat que la seva mare l'enviï a veure què necessita la boja veïna...

No creo en això de la novel·la de no-ficció o la ficció real; no ho veig, no m'interessa en absolut... són modes.

La fotografia és la portada d'un llibre que havia de servir de documentació per a un capítol de la novel·la en què treballa Marsé (“ja tinc 100 pàgines bastant acabades d'unes 250”) i que “va créixer”. Podria semblar que el tema de l'obra és la impossibilitat de desfer-se de la memòria, leitmotiv volgut a la seva trajectòria (“el maleït agulló de la nostra memòria”, escriu), però no va gaire lluny del seu catàleg: “L'eix és l'aprenentatge de la solidaritat i la comprensió en l'aventura del coneixement d'un adolescent ressentit amb el món dels adults, poruc i desconcertat davant el testimoni espectral d'un passat horrible que perviu en la memòria ferida d'una anciana”, fixa Marsé.

El llibre, amb il·lustracions de María Hergueta (“sempre em costa aquesta translació: ja em passava en veure els rostres dels personatges il·lustrats de les novel·les de l'oest que jo imaginava diferents en llegir”) acaba amb la reproducció de la foto dels nens de Varsòvia, en el que podria semblar aquest poti-poti realitat-ficció tan vigent en la literatura actual. “Cap llibre meu havia portat una imatge real: però no crec en això de la novel·la de no-ficció o la ficció real, no ho veig, no m'interessa en absolut; són modes… La quantitat de fets reals que pot contenir una novel·la meva només m'interessa a mi; una novel·la ha de ser un tot: mentre sigui creïble per al lector n'hi ha prou”.

Sóc cada vegada més exigent, no em conformo amb la frase que escric”

L'incomoda que l'actualitat aparegui a la ficció, però costa no veure a Noticias felices… alguna coça o lament sobre els dies actuals: el “país cridaner i malparlat” de què es queixa la vella Pawli (“Senyora Pauli” per als veïns), la gent que no vol veure la realitat, (“fa vergonya mirar”, constata l'anciana), una visió de certa misèria, de postguerra allargada que fa pensar en la pobresa d'avui… “El fet conscient i metòdic de buscar vincles entre ahir i avui no hi és; el que diu Pawli va primer en funció del personatge; si després aconsegueixo que a les meves novel·les hi hagi ressonàncies de la realitat, millor, però primer va la novel·la, la ficció; perquè l'actualitat sigui material novel·lesc en mi necessito que passi molt de temps”.

Encara que sí, la situació actual és “molt cansada”. I aflora en el Marsé ciutadà. “Estic fins als nassos, saturat; sospito que la imatge que dóna Espanya al món és per plorar; el nostre politicastre corrupte de cada dia salta als mitjans, puntual i somrient, alguns amb una retòrica excusatòria tan basta i risible com insultant; d'altres embolicant-se en la bandera en la qual prèviament s'han pixat, com Jordi Pujol i senyora, encara que són ovacionats; és fantàstic…”. Però “el pitjor, el més desvergonyit” diu, quan se'ls sent parlar, “com al president de Extremadura, Monago”, és comprovar “fins a quin punt són burros, incompetents, mentiders i buits, d'una insolvència verbal i una imbecilitat ostentosament insultant… ‘Que un bast babau com aquest ens hagi estafat!’, pensa un; com ens hem de treure de sobre la ximpleria i la insidiosa estupidesa dels nostres dirigents?”.

Si Pawli podria ser un personatge a recordar (“és una mica Frankenstein de dones que vaig conèixer; per exemple, la seva manera de caminar és la de la portera que hi havia a casa; crec que es reforça el realisme d'un personatge si el construeixes de detalls que facin pensar el lector”), Marsé també creu que ha assassinat un personatge amb molt joc en la figura de Raciocinio, el pare de Bruno que, com molts progenitors de la seva literatura, va i ve per la vida del fill. “És un irresponsable; és un pare que no en sap ni pot ni vol ser-ho”. Viu i ha sortit d'una comuna de hippies dels anys 70, amb els quals Marsé, esclar, ironitza, “com qualsevol altre moviment, o creença o congregació o fe salvadora o com s'anomeni el que els unia… Aquells hippies em feien una impressió d'ingenuïtat, d'una bonhomia voluntariosa i perseverant que, tot i això, no duia enlloc… “No és cap referent autobiogràfic, si bé no és totalment inventat”, corre a matisar, potser pensant en la biografia que ha escrit José María Cuenca sobre ell i que podria aparèixer a principis de l'any que ve a Anagrama. “No, no hi haurà més girs dickensians”, diu recordant l'episodi de la seva adopció en un taxi. “Detalls sobre la meva família biològica que jo mai em vaig preocupar a seguir”, tanca.

Ni independentista, ni catalanista, ni espanyolista... queda clar?”

Amb “menys verbositat”, com ja passava a Caligrafía de los sueños, (“concentro més l'escriptura: sóc cada vegada més exigent, no em conformo amb la frase que escric”) el jove de Noticias felices… s'acaba inventant el seu pare, o sent fill de si mateix, un altre fil conductor narratiu de l'escriptor; Bruno rebutja el món dels adults i es nega a alimentar el passat familiar, el lamenta. Marsé no està en aquesta fase: “No se m'acudia rebutjar el passat; em pot estimular o no, però el passat és la matèria de la qual ens nodrim: per a un escriptor, el passat mai acaba de passar”.

Hi ha un cert aire mentolat a l'atapeït despatx del terriblement constipat Marsé. Entre una navalla considerable, un dibuix de Batman d'uns dels seus néts, figuretes de Betty Boop, imatges anticlericals, la seva històrica foto en samarreta de tirants al taller de joieria, un llibre sobre el paper de les dones a la novel·la negra i un paper que reprodueix una cita (“La cura és l'única convicció moral de l'escriptor”), admet l'escriptor que comenta que per força alguns somnis han volat, d'alguna manera com diu el Bruno atacant el seu pare: “Em cago en els somnis que volen…”. Per força. “Sóc bastant pessimista amb el que està passant; el meu somni és acabar una novel·la que estigui bé; i segur que el que ja no somio és en un bon govern per a aquest país”.

Apareix el “franctirador fronterer, la posició idònia de l'escriptor” que, diu, és l'única cosa que pot ser qui és més “un simple narrador i no un intel·lectual que exerceix com a tal”. Catalunya-Espanya: sobiranisme, confederació, independència? “N'estic fart: un servidor no és nacionalista, ni independentista, ni sobiranista, ni espanyolista, ni catalanista, ni baturrista, ni feminista, ni ciclista, ni lampista, ni golfista, ni saxofonista… Queda clar?”. I ja més literari, es refugia en una variant de la resposta que ofereix Stephen Dedalus al Retrat de l'artista adolescent de Joyce: “M'estàs parlant de nacionalitat, de sobirania, de llengua, de religió. Doncs bé, aquestes són les xarxes de les quals estic intentant escapar-me”.