Enrogiment al poble

Elogi del ruralisme, el poble com a paradís perdut, apoteosi del retorn a la infància. No són poques les produccions recents que s'han instal·lat en aquesta tessitura, sobretot comèdies europees, amb la francesa Benvinguts al nord com a referent, i aquí sembla voler arribar Dos a la carta, segon llargmetratge de ficció de Robert Bellsolà, que també l'escriu. Però el concepte de pel·lícula de Bellsolà està clarament esgotat des de fa temps: se suposa que, filmada en català i castellà, la versió que es va exhibir a la premsa era enterament en castellà, amb alguns dels protagonistes doblant-se a ells mateixos, i uns altres que per por davant el perill o per falta de temps no ho han fet, com Sergi López.

Un disbarat vocal que, això sí, va d'acord amb una història l'humor de la qual no va més enllà del d'un mal episodi d'una mala sèrie de televisió setmanal, d'aquestes en què els guionistes han d'elaborar gags a l'excessiva velocitat que imposen els ritmes de la petita pantalla, i en què només se salva el treball fotogràfic de Martín González Damonte, que li atorga una imatge d'una qualitat molt per sobre de la resta d'apartats tècnics i narratius. Fins i tot fa l'efecte que ni tan sols els seus mateixos responsables confien gaire en el ganxo comercial del producte en si i han d'apel·lar a aspectes col·laterals, com per exemple anunciar en els crèdits inicials els cameos (Santi Millán, Joan Roca, Carlos Núñez...), una figura que, per definició, hauria de contenir la sorpresa i que aquí troba una nova i lamentable concepció per anticipació.