Obama es bolca en la política exterior

Com altres presidents abans que ell, Barack Obama aprofitarà els dos últims anys a la Casa Blanca per bolcar-se en la política exterior. Després de mesos en què la primera potència va anar a remolc de crisis imprevistes a Europa i Pròxim Orient, Obama intenta reprendre la seva agenda. La relació amb la Xina, els acords comercials i mediambientals i la possibilitat d'un pacte nuclear amb l'Iran poden definir el seu llegat.

La derrota del Partit Demòcrata d'Obama en les eleccions legislatives del 4 de novembre va obrir un nou capítol en la seva presidència. Li queden dos anys a la Casa Blanca. Temps per preocupar-se pel llegat: el lloc que ocuparà en els llibres d'història, l'obsessió de tots els presidents dels Estats Units quan s'apropa el dia d'abandonar el poder.

En la política interna, la prioritat d'Obama és consolidar els èxits dels primers anys —la reforma sanitària i la recuperació econòmica— i ampliar-los, per exemple, amb mesures per regularitzar temporalment milions d'immigrants indocumentats. Però afronta un problema: després de la victòria en les legislatives, el Partit Republicà controla el Senat, a més de la Cambra de Representants. El marge per actuar sense l'acord del Congrés és escàs. La política exterior és diferent. Permet als presidents una major llibertat d'acció. Al cap i a la fi ell és el comandant en cap dels exèrcits, l'home que té a les seves mans anar o no a la guerra o prémer el botó nuclear.

La Casa Blanca afronta ara la difícil negociació nuclear amb l'Iran

Els últims anys de la presidència solen ser de paràlisi en el front intern, però rarament ho són en la política exterior. Ronald Reagan va signar acords de reducció d'armament amb l'URSS i va contribuir a crear les condicions per a la caiguda del comunisme. Bill Clinton va començar la guerra de Kosovo. George W. Bush va ordenar l'augment de tropes a l'Iraq, que van estabilitzar el país durant uns quants anys.

El pas per Àsia i el Pacífic, programat després de les eleccions legislatives, ha ofert a Obama un respir. A Washington era el líder humiliat per la victòria republicana. A Àsia, malgrat els titubejos en la política exterior nord-americana, conserva encara alguna cosa de l'aura que al seu país va perdre fa temps.

“Diria que ha estat una setmana bastant bona”, va dir ahir a Brisbane (Austràlia), última etapa de la gira. Si en la política interior l'objectiu és consolidar el llegat, en la política exterior és reconstruir el projecte amb el qual Obama va arribar a la Casa Blanca el 2009: reprendre els fils perduts en els anys de les revoltes àrabs i la inestabilitat a Pròxim Orient.

Un d'aquests fils és l'anomenat gir a Àsia, una estratègia que respon a la convicció que és allà, i no a Europa ni a Pròxim Orient, on està en joc l'hegemonia dels Estats Units. El pivot a Àsia havia de permetre afrontar la realitat d'una Xina ascendent als mercats mundials i més agressiva a la seva zona d'influència al Pacífic.

“El reequilibri cap a Àsia està viu i sa. De vegades ha desaparegut dels titulars, però no ha escapat en cap moment del radar del president ni dels encarregats de dissenyar la política nord-americana”, respon Jeremy Bash, director de la consultora Beacon Strategies i excap de gabinet de Leon Panetta, secretari de Defensa entre 2011 i 2013. Bash parlava després de participar fa uns dies en un col·loqui al Centre d'Estudis Internacionals i Estratègics, un laboratori d'idees de Washington, sobre la política exterior a partir del 2017, quan arribi a la Casa Blanca el successor d'Obama. Kori Schake, que el 2008 va assessorar el candidat presidencial republicà John McCain, va dir que, si els Estats Units tenen una “gran estratègia” des del final de la guerra freda, una estratègia compartida pels quatre presidents des de llavors, consisteix a garantir que existeix una Xina pròspera i democràtica.

El cap d'Estat té més marge per actuar a fora que al seu país

Aquesta setmana, Obama ha aconseguit un acord ambiciós amb la Xina per reduir les emissions que provoquen el canvi climàtic, a més d'acords comercials amb la mateixa Xina i amb l'Índia. En les cimeres a la Xina i Austràlia, el president dels EUA ha preferit parlar de l'ebola o de l'escalfament del planeta que exhibir, com altres líders occidentals, l'enfrontament amb el president rus, Vladímir Putin, o agitar una retòrica agressiva enfront de la Xina.

El gir a Àsia és també un intent de trencar amb més d'una dècada en què la política exterior s'ha confós amb la política de defensa. Diplomàcia i guerra —contra el terrorisme, contra els talibans, contra Sadam Hussein— semblaven sinònims. Això no ha acabat, com demostra la intervenció contra l'Estat Islàmic a l'Iraq i Síria. Però els acords a Àsia sobre comerç o canvi climàtic representen l'apoteosi de l'anomenat poder tou (soft power) o intel·ligent, més d'acord amb el tarannà que va portar Obama a la victòria el 2008: la idea que les bombes no sempre són el millor mitjà per defensar els interessos dels EUA.

Un altre argument de l'Obama de 2008 torna ara: el que defensava trencar el tabú de parlar amb els enemics. S'escolta l'argument en les veus que demanen un acostament a Cuba. Però sobretot es reflecteix en les negociacions per frenar el programa nuclear de l'Iran.

La data límit és el 24 de novembre, encara que les negociacions podrien allargar-se. Un acord que, a més d'allunyar l'Iran de la bomba atòmica, facilitaria normalitzar les relacions entre els EUA i Teheran, trencades des de la revolució del 1979 i redefiniria els equilibris de poder a Pròxim Orient. L'èxit del procés, encara incert, es compara ja amb la reconciliació del president Richard Nixon amb la Xina el 1972.