CRÍTICA | MATAR AL MENSAJERO
Opinión
Texto en el que el autor aboga por ideas y saca conclusiones basadas en su interpretación de hechos y datos

Publicar, potser patir

Jeremy Renner, en un moment de 'Matar al mensajero'.
Jeremy Renner, en un moment de 'Matar al mensajero'.

A la seqüència clau d'Els tres dies del Còndor, el personatge de Robert Redford, després de descobrir un fosc complot de la CIA, es defensa del seu amenaçador interlocutor, en ple carrer, amb una mirada cap a l'edifici veí, el del The New York Times. La premsa ja té la seva història sobre els tripijocs ocults de l'agència, i això el manté fora de perill. Llavors ve la rèplica, subtil, colpidora, reveladora, la que fa dubtar sobre el veritable rol de la premsa com a quart poder: “Per què sap que ho publicaran?”. Uns interessos, polítics i econòmics, que sempre envolten els mitjans com a eix de denúncia dels excessos del poder i que també apareixen en l'essència de Matar al mensajero, notable intriga politicoperiodística dirigida per Michael Cuesta, basada en fets reals, que gira la mirada cap a aquells extraordinaris thrillers conspiranoics dels anys seixanta i setanta, com El còndor, Tots els homes del president, Klute o El missatger de la por. I no només en el fons, també en la forma.

MATAR AL MENSAJERO

Direcció: Michael Cuesta.

Intèrprets: Jeremy Renner, Rosemary DeWitt, Mary Elizabeth Winstead, Oliver Platt, Andy García.

Gènere: polític. Estats Units, 2014.

Durada: 112 minuts.

Com aquestes pel·lícules, Matar al mensajero ve amb el compromís a la motxilla, amb la responsabilitat de donar a conèixer una història silenciada, a cop d'amenaça, interessos i difamació, potser també de gallet. El 1996, un periodista del que allà seria un diari de províncies, sense influència, el San Jose Mercury News, va revelar les connexions de la CIA amb el tràfic de drogues els anys vuitanta, i com els barris negres de Los Angeles van ser inundats de crack mentre els diners del narcotràfic finançaven la mateixa agència en les seves contrarevolucions llatinoamericanes. Tema enorme, periodista gran, mitjà de comunicació petit. Combinació letal. Basada en el llibre del mateix cronista, la pel·lícula recorre a algunes de les formes de les seves germanes grans: el suport de la televisió i la imatge documental com a guia narrativa, la fosca fotografia de gra dur del mestre Gordon Willis. I ho explica molt bé. Cuesta, el director, bregat en episodis de Homeland, aporta força sense focs artificials. Periodisme i diners. Credibilitat i por. Secrets. Denúncies. Calúmnies. Desprestigi. I, finalment, l'oblit. I aquí seguim.

Regístrate gratis para seguir leyendo

Sobre la firma

Javier Ocaña

Crítico de cine de EL PAÍS desde 2003. Profesor de cine para la Junta de Colegios Mayores de Madrid. Colaborador de 'Hoy por hoy', en la SER y de 'Historia de nuestro cine', en La2 de TVE. Autor de 'De Blancanieves a Kurosawa: La aventura de ver cine con los hijos'. Una vida disfrutando de las películas; media vida intentando desentrañar su arte.

Arxivat A

Recomendaciones EL PAÍS
Recomendaciones EL PAÍS
Recomendaciones EL PAÍS