Meeting Point a la ciutat dels desnonaments

Ja el 2007 la ciutadania anava molt per davant de les nostres institucions i denunciava la bombolla immobiliària que l'Estat negava rotundament que existís. Mentre la ministra socialista Carme Chacón inaugurava el saló Barcelona Meeting Point al costat de l'alcalde Jordi Hereu, el conseller ecosocialista Francesc Baltasar i el popular Enric Lacalle, i animava compulsivament a comprar habitatges com la més prudent de les inversions, milers de ciutadans ens manifestàvem assenyalant que la bombolla era tan colossal que “no tindríem una casa en la puta vida”.

La resposta oficial a les manifestacions massives de VdeVivienda va ser que érem uns alarmistes: fent seguidisme de les tesis de la patronal financera i immobiliària, els nostres representants democràtics ens van alliçonar sobre com de segura era la inversió en el totxo. I ja veieu com ha acabat tot plegat: malgrat que els moviments ciutadans van ser els únics a encertar-ho, avui continuen governant les mateixes elits polítiques i financeres que ens van enfonsar en la misèria. Després de Chacón, Hereu, Baltasar i Lacalle, van venir Corredor, Trias, Mas-Colell… i Lacalle una altra vegada, que no ha deixat de repetir. Igual que Fainé, Nuñez i Navarro, Sanahuja o la família Botín, els senyors de les finances i el totxo continuen manant a la nostra ciutat, governi qui governi.

Una vegada que va esclatar aquesta bombolla que oficialment no existia, novament van ser els moviments ciutadans els qui ens vam anticipar i vam alertar del desastre hipotecari. Quan ningú no parlava d'execucions hipotecàries ni de desnonaments, i gairebé ningú no sabia què era la dació en pagament, un grup d'activistes pel dret a l'habitatge vam fundar la Plataforma d'Afectats per la Hipoteca a Barcelona. Era el febrer del 2009. Han passat gairebé sis anys, i així com les mobilitzacions ciutadanes no han parat d'acumular èxits, les institucions poc s'han mogut de les seves antigues i fracassades tesis. Fracassades des del punt de vista de la majoria social, s'entén, perquè per a les elits això continua sent una ganga.

Segons dades del Consell General del Poder Judicial, la província de Barcelona continua encapçalant les estadístiques, amb 7.000 execucions hipotecàries iniciades només el primer semestre del 2014

Quedeu-vos amb aquesta imatge: el passat 3 de novembre es va produir un dilluns negre de desnonaments a Nou Barris, el districte barceloní més castigat per aquest problema. El districte tenia una quinzena de notificacions de desnonaments, just el dia després que acabés la 18a edició del Barcelona Meeting Point. En aquesta edició, com en les anteriors, les nostres institucions van posar a la venda la nostra ciutat, especialment a inversors russos, xinesos i de manera destacada a fons voltor com Goldman Sachs i Blackstone.

Avui, 13 de novembre del 2014, se celebra a Barcelona un ple extraordinari sobre desnonaments. L'Ajuntament anunciarà noves mesures, però el que hauria de ser titular és que, sis anys després de l'esclat de la crisi, sis, les institucions han estat incapaces de resoldre el problema. Es persisteix en la mateixa política de cul-de-sac. Augmenten lleugerament els pressupostos socials, les ajudes, la mediació i els pisos destinats a emergència social, però és com posar tiretes a una hemorràgia.

Segons dades del Consell General del Poder Judicial, la província de Barcelona continua encapçalant les estadístiques amb 7.000 execucions hipotecàries iniciades només el primer semestre del 2014 (69.000 acumulades des del 2007), i més de 6.000 llançaments o desnonaments el mateix primer semestre, la majoria per impagament de lloguer. Que jo recordi, fa almenys 8 anys que expliquem el que és obvi: mentre l'habitatge sigui tractat com una mercaderia, serà impossible donar compliment al mandat constitucional de garantir el dret a un habitatge. Però no és només un problema d'habitatge, és tot un model de ciutat el que està en joc: la mercantilització genera despossessió, corrupció (com la del Palau de la Música), pèrdua d'identitat, privatització de serveis bàsics i de l'espai públic (escoles bressol, normativa de terrasses, port de luxe finançat presumptament pel blanqueig de capitals), un model turístic intensiu al servei de grans lobbies, entre d'altres.

Una ciutat desigual no és només una ciutat injusta. També és una ciutat insegura per a tothom, no només per als pobres

I ull: no parlem únicament de col·lectius en risc d'exclusió social. Una ciutat desigual no només és una ciutat injusta. És també una ciutat insegura per a tots, no només per als pobres. Així que ningú se senti lliure de la desigualtat. L'emergència habitacional, igual que la precarietat laboral, posen en risc la cohesió social de la ciutat en el seu conjunt. Barcelona és una ciutat rica, en el sentit que és una ciutat amb habitatges i, en general, recursos suficients per garantir l'existència digna dels seus habitants. El que manca és la voluntat política per abordar el problema de fons: o es prioritza la funció social de l'habitatge i l'interès general, o s'obre la veda de l'especulació. Dues Barcelones: la de la PAH, la FAVB i Nou Barris, és a dir, la de la gent que hi viu; o la Barcelona en venda del Barcelona Meeting Point. Que cadascú triï la seva, i la defensi, perquè les ciutats, com els drets, es conquisten.

Ada Colau és portaveu de Guanyem Barcelona.