“A Europa ens tracten com a animals perquè els espantem”

Al Centre d'Internament  d'Estrangers (CIE) de Barranco Seco, Gran Canària, han habilitat el menjador perquè els immigrants que van arribar la setmana passada a una platja de Maspalomas (Gran Canària) puguin relatar la seva odissea. És una sala freda, amb taules allargades i bancs. S'hi arriba per un passadís llarg, d'aspecte carcerari, de fet és una antiga presó. Des d'aquesta estança expliquen el que van viure el passat 5 de novembre, quan van quedar estesos al sol, damunt la sorra, durant cinc hores sense ser atesos per por que algun pogués estar contagiat d'ebola. “Semblava que els espantàvem, per què ens tracten a Europa com a animals?”, diu un d'ells amb els ulls ben oberts. Al seu costat, els companys de travessia assenteixen resignats.

“No sabem per què...”, es lamenta en francès un altre jove, visiblement enrabiat perquè està tancat dins del que a ell li sembla “una presó”. Va ser ell mateix qui va alçar els braços en senyal de protesta mentre els fotògrafs retrataven la seva sortida duna amunt al remolc d'un camió que habitualment s'utilitza per retirar residus de les platges. La Vicky arriba de Costa d'Ivori. Allà va aconseguir finalitzar els estudis superiors i parla francès amb fluïdesa. Admet que al seu país no li faltava el menjar a taula, però que va fugir per “la situació política, que no és bona, hi ha molta tensió”. Parla de les conseqüències del conflicte entre els partidaris del president actual, Alaska Ouattara, i els qui troben a faltar el seu antecessor, Laurent Gbagbo, jutjat a l'Haia. El conflicte va generar un milió de refugiats que van arribar a la frontera de Libèria, com la Vicky i la seva família, que no confien en la pacificació. Libèria és també un dels països assolats pel virus de l'ebola.

La Vicky explica que quan va sortir del seu país en direcció a Europa encara no hi havia arribat la malaltia. I que pel camí va passar dos anys al Marroc abans de pujar a la pastera cap a Espanya. Va arribar a Gran Canària i ara és al CIE i no creu que la repatriaran: “Diuen que ens expulsaran, però a mi altres africans que han vingut no m'han parlat d'aquesta presó”, assegura.

La Marie prové de Nigèria. És callada i encara està atordida per un viatge “molt dur”. El seu marit va aconseguir arribar abans que ella a la Península. En el seu periple fins a Maspalomas va extraviar el seu número de telèfon i ara no sap com contactar-hi per dir-li que encara és viva.

Dilluns, quatre dies després de la seva arribada atzarosa, el grup es va poder canviar de roba, amb l'ajuda de la Federació d'Associacions Africanes de les Canàries.

En la revisió mèdica que van passar els van tornar a atendre amb màscares, tot i que cap tenia febre ni símptomes de malaltia, com va quedar escrit en les revisions anteriors. La jutgessa que els va prendre declaració a San Bartolomé de Tirajana els va atendre a través d'una finestreta, a sis metres de distància. Està embarassada i tenia por de contagiar-se, desconfiada de la informació oficial.

El Centre d'Internament de Barranco Seco té un índex d'expulsió relativament baix, després del termini màxim d'estada legal, que és de 60 dies. Només la quarta part dels que arriben (el 26,4%, segons informen fonts policials) són enviats de retorn als seus països. Una altra jutgessa, la que tutela el CIE, Victoria Rosell, demana que es reflexioni sobre “si aquest percentatge inferior al 30% d'expulsions efectives fa necessària la privació de llibertat o si en molts casos es pot evitar”.

Al CIE no hi ha tots els 21 immigrants que van arribar. Un menor continua en un centre d'acolliment immediat i un altre està a l'Hospital Insular de Gran Canària. Té un tall profund causat per l'hèlix de la pastera que es va fer quan intentava baixar de l'embarcació. A un altre immigrant li costa caminar. Coixeja visiblement i es queixa d'un cop al maluc. L'han portat diverses vegades al centre hospitalari. Tant com el dolor, igual que a la resta el preocupa una pregunta: “És veritat que ens expulsaran?”.