Tenim assaig?

L’any 1925, en un article intitulat Una generació sense novel·la Carles Riba analitzava amb arguments de sana intel·ligència la idea, o el fet, que Catalunya no tenia novel·la, o la tenia petita. Però ni ell ni cap dels defensors d’una sòlida tradició novel·lística (cosa de tot punt impossible, perquè en aquell temps els autors catalans s’havien d’emmirallar en la novel·la del XV) no van aconseguir cap prosperitat per a la novel·la catalana: Riba i molts crítics que l’havien precedit van diagnosticar com calia aquesta mancança —que encara és un fet, però menys— però no van poder col·laborar en la producció d’una novel·lística de patent, com la que hi havia, aleshores, a França, Anglaterra o Alemanya. Al cap i a la fi, Riba va ser el primer traductor universal d’una narració de Kafka, Un fratricidi, a la revista La Mà Trencada, el 1924. D’antenes, com a Eugeni d’Ors, no li’n faltaven i, com D’Ors, sempre va preuar la gran poesia catalana del primer terç del segle XX mentre blasmava aquesta novel·lística d’être pour la maison que era la que havien produït els modernistes (menys Víctor Català) i la que no havien ni intentat els noucentistes, sens dubte a causa de la inflació poètica de la seva generació.

Però ni Riba ni ningú no va plantejar l’altra de les qüestions punyents del panorama literari català: tampoc no teníem una assagística catalana de qualitat, i, a diferència de la novel·la, que ha guanyat una mica de terreny i ha recuperat una bona part del temps perdut, continuem no tenint una tradició d’assaig com han tingut, des de fa segles, els països d’Europa. Hi ha hagut, tradicionalment, molt bona filologia a Catalunya, molta investigació i recuperació arqueològica que calia dur a terme, moltes tesis doctorals publicades per compte dels autors i poc llegides, però minsos resultats en el camp del que entenen per “assaig” els pobles més cultes del continent.

És cert que els francesos, per exemple, es van passar ben bé dues dècades publicant una dosi espantosa d’assajos de caire semiòtic i estructuralista, i que els alemanys han escrit, al darrer mig segle, molt més d’assaig històric i filosòfic que assaig en els termes més universals del terme: val a dir la temptativa de penetrar amb sentit comú i una llengua passadora els vaivens d’allò que en llatí se’n deia mores, els costums de cada dia.

Qui més bé ha conreat el camp de l’assaig en els termes que acabem d’apuntar són els anglesos i els nord-americans. Hem tingut mai nosaltres —exceptuem-hi les proses de Carner o de Sagarra, també els papers de Riba (encara que estiguin escrits amb sintaxi grecollatina), o més tard Joan Fuster i uns quants més—, hem tingut, dèiem, un assaig divulgatiu, apte per a moltes edats, que entri a fons, però de manera intel·ligible i mai dogmàtica, en les grans qüestions d’ordre religiós, educatiu, moral, filosòfic, polític, literari i de la vida quotidiana com han tingut i encara tenen els països anglòfons?

Tot això ens ve al cap després de la lectura de dos llibres molt importants de Roger Shattuck, l’un traduït i dues vegades editat en castellà (Conocimiento prohibido, Taurus, 1998 i ss.) i Candor and Perversion (Norton, 1999), aquest no traduït ni al català ni al castellà. En la línia traçada per aquesta tradició moral que diria que arrenca d’Emerson (visible a Joan Maragall) i arriba fins a ell mateix, passant per Lionel Trilling, Virginia Woolf, Mary McCarthy o Susan Sontag, Shattuck ens ha ofert, entre altres, dos llibres d’assagística al més pur estil anglosaxó. El primer dels esmentats entra a fons en el comentari de grans autors i llibres —Madame de Lafayette, Goethe, Melville, Dickinson o Camus— i en l’altre tot gira a l’entorn de dos temes cabdals, molt propis de l’escriptura moralística (un cop més, de mores, costums i fets de cada dia), és a dir: l’educació literària considerada com a forja d’una bona ciutadania, capaç de distingir entre racionalitat i falòrnies, i la definició i tossuda preservació del gran cànon de les lletres d’Occident (l’art de separar el gra de la palla, i de no tenir manies a l’hora de fer llegir als estudiants primer George Eliot o Vinyoli, i molt més tard, potser mai, Pedrolo o Martí i Pol).