La democratització de la cultura

L’Hotel Colón de Barcelona, situat el 1924 al xamfrà entre la plaça de Catalunya i el passeig de Gràcia, va ser el lloc on va néixer la ràdio al nostre país ara fa 90 anys.

En els seus inicis, la ràdio va significar la democratització de la cultura. Des de la perspectiva del seu consum, amb la invenció de la impremta a mitjan segle XV, Gutenberg va avançar- se a la fotocopiadora, dit ras i curt; però en una societat que no sabia llegir ni escriure com era la d’aquell temps, la majoria de la ciutadania seguien sense tenir accés al saber. L’índex d’alfabetització aquell 1924 era encara molt baix, i per aquest motiu l’aparició de la ràdio va suposar que, des d’aquell moment, i només a través de l’oïda, tothom pogués accedir a continguts fins aleshores inimaginables.

A la societat actual la ràdio segueix essent el mitjà de comunicació més ràpid, instantani i immediat; l’únic capaç de simultaniejar la seva escolta amb qualsevol altra activitat quotidiana, dels pocs que permet la mobilitat de qui el consumeix. I d’un temps cap aquí, ha aconseguit també que la fugacitat del seu missatge ja no sigui un obstacle insalvable gràcies al podcast, que fa que l’oïdor pugui escoltar el seu contingut preferit quan li ve de gust.

El 1979, els integrants del grup britànic de rock The Buggles van convertir el seu tema Video killed the radio star en un èxit mundial, però van equivocar les seves prediccions, perquè el vídeo no va matar l’estrella de la ràdio sinó que aquell va morir solet. Tampoc la van encertar els qui anys abans havien anunciat que la ràdio sucumbiria a l’aparició de la televisió. Ara hi ha qui sustenta que, davant Internet i les xarxes socials, la ràdio torna a estar en perill, però crec que, de tots els mitjans convencionals, la ràdio és el que té un futur més clar.

Un smartphone és suficient per accedir als seus continguts, i la penetració al mercat d’aquests telèfons mòbils és constant. És cert que les xarxes socials es mouen molt bé amb la majoria dels atributs de la ràdio que abans he esmentat, però no és menys cert que consumir gran quantitat de dades, a les quals podem tenir accés a través dels nous canals que aporten els canvis tecnològics, no suposa necessàriament gaudir de més informació. El professor del Centre Sloan d’Administració d’Empreses del MIT, Roberto Rigobon, abonava també aquesta tesi en una entrevista publicada en aquest diari a l’octubre passat, i afegia: “Les dades són com els criminals: pots fer-les confessar, però no sempre et donaran la informació que tu vols”. I aquí és on adquireix importància el paper de mitjancer dels professionals de la ràdio.

El que garantirà el futur d’aquest mitjà, a part de les seves especificitats, que continuen vigents, serà seguir mantenint la credibilitat de què gaudeix segons diuen tots els estudis qualitatius. Un dia vaig sentir dir al mestre Iñaki Gabilondo que ja seria hora que deixéssim de classificar la ràdio en funció de si és privada, pública, comercial, municipal, de partit o independent... “Caldria començar a definir la ràdio no pel seu adjectiu, sinó pel substantiu. Una ràdio és una ràdio”, va dir. L’adjectiu no hauria de ser transcendent. Quan fem això és quan comencem a treballar tots plegats per garantir-ne la credibilitat i, per tant, el seu futur. Aquesta és la qüestió. De la capacitat d’adaptar-se als hàbits d’una societat tan canviant com és la nostra ja n’ha donat mostres la ràdio en el decurs de la seva història, i tots aquells que l’han innovat constantment i que ens han precedit segueixen sent un mirall per als que ara tenim la responsabilitat de seguir apostant per una ràdio de qualitat, moderna, creïble i que segueixi formant part de la vida dels oïdors.

Els bojos enginyers que ara fa 90 anys van posar en marxa aquell mitjà innovador i revolucionari no entendrien els actuals aparells, però estarien orgullosos de les noves instal·lacions de Ràdio Barcelona, punta de llança tecnològica, ara al carrer Casp, a cent metres de l’antic Hotel Colón. Si aquells barcelonins de principis del XX viatgessin en el temps podrien certificar la permanent evolució de les comunicacions anant a l’edifici dels vells estudis a la plaça de Catalunya, on trobarien una empresa amb aparells estranyíssims xerografiats amb una poma mossegada, amb els quals, curiosament, també es pot escoltar la ràdio.

Josep Maria Girona és director de Ràdio Barcelona.