La força de negociar

La polèmica jornada del 9-N a Catalunya està sent de digestió més pesada del convenient. Alguns dels que s'autoproclamen els més purificats defensors de la Constitució i la legalitat cauen en una postura utilitarista. Tant ells com els que han desbordat les resolucions del Tribunal Constitucional volen decantar la llei a favor de les pròpies posicions. La moda d'últim minut és reclamar mà dura i vituperar el Govern espanyol pel presumpte desistiment de les seves obligacions, que hauria abocat Catalunya a l'equivalent d'un territori sense llei.

Aquesta gent es descuida que la defensa de la legalitat s'ha de fer sense forçar-la a la conveniència de cadascú, que els tribunals no han d'obeir ordres dels polítics, i que els jutges davant els quals alguns van presentar denúncies amb la pretensió que la força pública interrompés el festival sobiranista van adduir bones raons derivades del principi de proporcionalitat per rebutjar-les.

Encara que vagi a contracorrent, cal dir ben alt que la cautela –en aquest cas benvinguda– de Mariano Rajoy no va constituir un excés de prudència en cap cas. O per ventura lamenten que no hi hagi hagut imatges de policies segellant urnes o la d'Artur Mas emmanillat? Això hauria creat encara més perjudici del que es va pretendre evitar, i al capdavall no hi va haver res irreversible, això és, res sobre el qual la justícia no pugui i hagi d'escodrinyar si escau.

L'equivocació del Govern central, no deixarem de reiterar, resideix en el dèficit d'acció política positiva. Rajoy ha de prendre la iniciativa ja, no pels propis interessos, sinó perquè és el president del Govern d'Espanya; i això no és un problema seu, sinó una greu amenaça als interessos dels espanyols. El mateix se li hauria de dir a Mas, però fa l'efecte que ja ha passat el temps en què Mas és capaç d'escoltar (i potser d'explicar-se, com ahir va demostrar l'elaboració per part de CiU del concepte d'ultimàtum flexible).

La qüestió catalana ha superat el marc estret d'un conflicte entre dos Governs per convertir-se en un problema dels espanyols. Per això li demanem a Rajoy que surti del seu racó per aplicar, davant d'un problema, les mesures i estratègies proactives convenients, sense limitar-se a la defensa de l'ordenament ni a rebre i gestionar les iniciatives que arriben de Barcelona.

El desprestigi i envaniment de l'Estat provenen ara mateix de la corrupció i la passivitat, no de l'ús ponderat de les pròpies competències. Sobretot quan, per més que pugui molestar, molts ciutadans catalans estan expressant tranquil·lament la seva divergència radical o el seu malestar. S'hauran de tenir en compte, sobretot perquè confirmen una seqüència freqüent, cronificada, que va esgotant les vies de redreçament.

Aquesta és sens dubte l'hora de la política. La política democràtica comença en el diàleg, que ha de convocar el poder amb majors competències: en aquest cas, el Govern. El diàleg ha de desembocar en negociació per acordar les solucions amb el màxim consens possible. I els acords impliquen sempre algun grau de cessió mútua.

Els socialistes van marcar ahir una referència, en plantejar formalment davant el Congrés la reforma constitucional federal que hauria de constituir un punt de convergència en aquesta crisi. Detallin-la més, si cal, als qui encara l'eviten com a presumptament inconcreta. I afegeixin entre tots –els Executius, els principals partits– un full de ruta sobre els passos intermedis per arribar-hi, o els elements que considerin imprescindibles per modificar-la o complementar-la. Però no hi ha una altra sortida que la inauguració d'un nou temps polític mitjançant la reforma de la Constitució.