Matinal de cançons eternes

La gorra no era una cosa que portava sobre el cap, sinó que semblava que en formés part, com els cabells que li brollaven de la part posterior. Els pantalons texans, igual que la camisa, texana de reglament. I per descomptat, noblesa obliga, els peus enfundats en botes camperes. Un rocker de llibre. Íñigo Coppel es va sincerar dient “i ara escolteu-me i no sigueu gaire durs, la cançó que us interpretaré no és gaire del meu estil”. Va començar a tocar el primer acord de Hoy no me puedo levantar i just quan entrava la veu va fallar el to. El van saludar rialles de complicitat. No, no era un concert normal, entre altres coses perquè era l'hora del vermut i a l'auditori del CaixaForum coincidien nens de cinc anys i senyores empolainades per les quals els cinquanta eren un record de joventut. Íñigo Coppel, el rocker que cantava a Mecano, també va riure en aquest concert inusual que presentava a Barcelona la col·lecció El País de Música, un repàs per les millors cançons de la nostra música popular dels últims trenta anys. Era també una manera menys formal que un acte oficial amb parlaments de presentar l'edició digital d'elpais.cat, una manera de donar la benvinguda el seu naixement amb música.

El repertori tenia bemolls, una vintena de cançons votades pels lectors entre les que formen part de la col·lecció i que va establir una llista en què han triomfat Sabina, Serrat i Los Secretos, els únics artistes que han col·locat dues composicions en aquest imaginari col·lectiu de la nostra música popular. I Íñigo, carregat amb la guitarra acústica, moviments d'artista foguejat en el circuit de bars i antres, no va poder sinó dedicar Y sin embargo a tots aquells que com ell s'han quedat sense entrades per als concerts del seu autor, Sabina. El públic, en bona part familiar a tenor de l'hora i de l'espai, callava amb aquest silenci que no indica desatenció sinó emoció, l'efecte que la lletra de Sabina semblava causar-los en l’ànim. Coppel, que havia començat amb una peça del Dúo Dinámico —posant-hi versatilitat i atreviment— ja estava calent, i malgrat que al públic li costava brindar un voluntari per acompanyar-lo a l'escenari per cantar amb ell, ja estava entonat, com si allò fos un bar de Lavapiés ple d'aficionats entre gots.

I potser per això Coppel, en rebre un amic que es va atrevir a trencar el gel i pujar a l'escenari a cantar, va saludar primer amb un bona nit i després amb un bona tarda sense arribar a l'adequat bon dia. Més rialles. I aplaudiments a mansalva quan va sortir el primer voluntari de debò i va emocionar cantant Paraules d’amor, fins i tot quan potser pels nervis va oblidar l'inici d'una estrofa, que li va apuntar una mare que bressolava una criatura al mateix ritme que somreia i movia el cap. Després va arribar Mediterráneo i la poca contenció que quedava es va fondre en "lo que duran dos peces de hielo en un güsqui on the rocks", que cantava Sabina en els llavis de Coppel. La recta final va combinar dues peces enormes. Amb El sitio de mi recreo el silenci es va fer profund, un moment àlgid d’estremiment, mentre que amb Volando voy, “una peça que mai falla al carrer”, va dir Coppel, el so de la gent picant de mans van galopar per l'aire. Era el final d'un matí que per moments va semblar una nit. Les grans cançons no miren el rellotge.