El pilot de l’independentisme

Per molts sobiranistes és el Braveheart català; pels unionistes, algú que ha perdut el seny, i per independentistes de soca-rel, un virtuós de la puta i la ramoneta, que no és altra cosa que la capacitat d'interpretar dos papers alhora, el gen ancestral dels convergents. Però, malgrat això, la veritat és que Artur Mas (Barcelona, 1956) passarà a la història com un dels primers polítics que s'ha proposat desafiar el Tribunal Constitucional. Potser la definició és grandiloqüent perquè no hi ha hagut ni referèndum (rebutjat pel Congrés) ni consulta (va assumir la suspensió de l'alt tribunal). Però sí que ha portat fins al final aquest procés participatiu al qual avui donaran suport milers i milers de persones.

“Es farà enrere. Només va trigar sis hores després de suspendre's la primera consulta!”, gallejaven al PP. “Fins que no ho vegi no m'ho creuré”, confessaven escèptics independentistes prestigiosos. “Com ho hem de dir perquè s'entengui que anem de debò?”, es defensaven estupefactes des de CiU intentant desfer-se de les sospites alimentades per la seva actuació ambivalent durant tres dècades. Tenien raó. Mas no ha premut el fre i s'ha posat al capdavant del 9-N, tot i que delegant part de l'operatiu en voluntaris, al·legant que el que passarà avui no és una consulta i que el que es reivindica és la defensa de la llibertat d'expressió. Anit va dir on votarà.

Fill d'una família burgesa, educat al Liceu francès i economista de professió, Mas va iniciar la seva carrera política a l'Administració a l'empara de la família Pujol, que el va triar com a delfí perquè era obedient, fidel i disciplinat per sobre de l'esmunyedís Duran Lleida. Ha bregat en mil batalles, va guanyar dues vegades les autonòmiques (2003 i 2006) però es va quedar a les portes de presidir la Generalitat després de l'aliança del tripartit. L'electorat no li va perdonar que pactés un sargit de l'Estatut amb Zapatero, amb nocturnitat i traïdoria un dia fred de gener el 2006 a la Moncloa, i potser d'aquí neix la seva aposta irrevocable pel soberanisme després del desenllaç d'aquesta norma en el Constitucional.

Casat, amb tres fills, catòlic, soci culer i de costums fixos —va al mateix barber de tota la vida i passa des de petit les vacances a Menorca—, Mas tenia vocació de tecnòcrata i ha acabat per tenir un lloc en la història. Possiblement, la seva millor virtut va ser posar-se al capdavant del tsunami sobiranista que va esclatar el 2012 i lliscar sobre aquesta onada contra vent i marea. Dies després d'aquesta gran Diada, va anar a la Moncloa avisant que partiria peres si no aconseguia el pacte fiscal. Després va convocar eleccions com un “salvador”: va passar de 62 a 50 diputats.

La gran incògnita és si el president anticiparà o no les eleccions

L'oposició va riure's del seu fracàs obviant que aquests escons van alimentar ERC i que d'aquestes urnes en naixia el “mandat democràtic” de la consulta. Després de segellar l'estabilitat amb els republicans, Mas va pactar el 2013 amb ERC, Iniciativa i la CUP el full de ruta del 9-N que ha complert com un rellotge. Pressionat per ERC i l'Assemblea Nacional Catalana i impassible davant les crítiques ferotges del Govern central, Mas ha esquivat com a bon esquiador que és tots els obstacles. I no n'han estat pocs: la suspensió al març de la Declaració de Sobirania pel Constitucional; el sorpasso al maig d'ERC a les europees i, al juliol, per sobre de tot, el colossal frau fiscal confessat per Jordi Pujol i que va posar Convergència a la picota, i això que la seva seu ja està embargada pel cas Palau. La commoció no va fer minvar l'independentisme, que en aquesta Diada va exhibir el seu millor múscul.

Amb solemnitat històrica, Mas va convocar el 9-N. És ben sabut que la gent de CiU és gent d'ordre i es va creure que acataria la suspensió i hi hauria eleccions. Però no ho va fer, potser perquè sabia que les perdria en favor d'ERC. Després va buscar una sortida impossible amb els seus socis i com un mag astut es va treure de la cistella el nou 9-N, primer menystingut i després reivindicat pels seus aliats i una altra vegada impugnat. La força l'hi donaran els ciutadans que votin. I ara aquest home cartesià, fred i capaç de contestar en quatre idiomes en una roda de premsa ha de revelar el gran interrogant de què farà a partir del 10-N. D'entrada, enviarà a Mariano Rajoy una carta demanant una altra vegada el referèndum.

“En la seva investidura, Mas va dir que fixava rumb de col·lisió”, lamenta un diputat del PP

Les alarmes s'han disparat a ERC. Però que ningú se senti enganyat: Mas va obrir el seu mandat el 2010 anunciant la transició nacional i el 2012, en la seva investidura, va fixar rumb de col·lisió. “Jo, com ell, també sóc navegant i això vol dir que no et mouràs encara que t'estampis o xoquis amb un transatlàntic. Vaig sentir esgarrifances”, explica un diputat del PP. Pero, com a funambulista que és, Mas pot tenir cops amagats i demorar els comicis sota la coartada que Esquerra rebutja la llista unitària. Això és el que fa por a ERC. O el que pensa el PP. O una de dues: o Braveheart o la puta i la ramoneta.