Viure en valencià a Alacant

En un país indesxifrable, Alacant és un enigma. Per a la cultura valenciana, la ciutat més gran del sud és un interrogant que demana respostes més enllà d’un derrotisme estèril. Els ascetes del valencianisme fa temps que contemplen aquells carrers amb ulls dimitits. Alacant com un dolor. No hi ha cultura en valencià allà, sancionen els més pessimistes. El seu diagnòstic és implacable: una ciutat totalment castellanitzada, doncs. I punt final.

No és així. Almenys, hi ha qui pensa que la cultura en valencià a Alacant, contra tots els vents, derrotes, eufòries impossibles i passats foscos, encara navega, respira i viu. El problema, però, és que ho fa a l’ombra. “La cultura en valencià és bastant invisible des del punt de vista popular. S'ha obert a nous espais ciutadans, però no deixa de ser un granet de sorra en el desert cultural de la ciutat”, afirma Ismael Vicedo, de l’Associació Cívica per la Normalització del Valencià a l’Alacantí, més coneguda com La Cívica-Escola Valenciana, que s’encarrega, entre altres, d’organitzar les Trobades o els concerts de La Gira, el Festival Itinerant de Música en Valencià. El que fa Vicedo, en el fons, no és res més que posar paraules a una realitat, la de la dificultat d’una cultura fora de l’oficialitat per a traure el cap en una ciutat on no és cap prioritat. En això no hi ha debat.

Una realitat que, per cert, té la llengua com a estendard. No és cap secret, això. Sense llengua no hi ha cultura. Si és la llengua la que l’articula, la que li dóna forma, a Alacant, senzillament, el valencià passeja invisibilitat. Més enllà de l’ornamentació de les Fogueres – les oficials, és clar, lluny de la nova via oberta per les Fogueres Populars i Combatives–, la seua presència és de tot, menys evident. “La quotidianitat en valencià a Alacant no és senzilla, però no és impossible. Has de ser una persona conscienciada lingüísticament”, comenta Dèlia, filòloga de Novelda i professora de valencià a la ciutat, “el primer pas és dir ‘bon dia’. Si vas per Alacant dient ‘bon dia’ et trobes moltes sorpreses, perquè no és cert que hi haja poca gent que parle valencià, però sí que hi haja poca gent que el parle socialment”. Al seu costat, Irene assenteix. Amb 22 anys, també filòloga i originària de Castalla, no dubta a anar més enllà: “La situació, amb tots els matisos que vulguem, no és tan diferent de la de la ciutat de València o de la de Barcelona”. El dit a la nafra.

Les dues formen part del Casal popular Tio Cuc, una de les entitats que, juntament amb La Cívica, més treballa per la cultura valenciana a la capital. Amb tres anys de vida, una seixantena de socis i tres línies de treball: llengua, memòria històrica i país, s’ha convertit en un dels símbols de l’Alacant amagada. Organitza actes regularment, des d’actuacions musicals fins a projeccions de documentals, passant per recitals, cursos de valencià o, fins i tot, la recent creació de la Muixeranga d’Alacant, que començà a caminar fa poques setmanes. El Casal vol erigir-se com a punt de referència de la cultura en valencià a Alacant, fet, per descomptat, gens fàcil. Ara per ara només obrin els dijous, els divendres i els dissabtes. “No som el Terra”, afirmen, rotundes, “tant de bo, és clar, amb més gent, més diners i, per tant, més possibilitats”. Amb tot, s’obrin pas: “ara hi ve més gent i més diferent: de la universitat o dels pobles del voltant, per a qui comencem a ser referència”.

Alacant, per a les empreses culturals, entra dins del circuit de Múrcia”

Un dels últims actes del Casal fou el concert de Natxo Gironés, un cantautor de la ciutat que no renuncia a la llengua dels iaios. Serveix de símbol. La música, no debades, és un dels últims pulmons de la llengua. També a Alacant, és clar. “Sembla que va renaixent”, apunta Irene. I és que no es tracta només de Gironés, sinó també de la Caixa de Gel, Diluvi o Mervyn and the Moais, grups que, des d’Alacant, han fet de la llengua pròpia matèria primera de gèneres i melodies diferents.

La música camina, sí, i també ho fa el teatre. Als monòlegs del conegut Clan Cabaret, a què Xavi Castillo o Eugeni Alemany han congregat centenars d’espectadors durant l’últim any, se sumen les programacions dels coliseus més tradicionals. És el cas del Teatre Principal, on aquests dies es representa Ficció, de Carles Alberola. Poca cosa, potser. Però és que el problema, de vegades, és estructural. “Alacant, per a les empreses culturals, entra dins del circuit de Múrcia”, diu Dèlia, “l’altre dia hi va actuar Albert Pla, per exemple, i no en tocà cap en valencià. Fa uns quants anys, en una conferència de Benet i Jornet, va passar el mateix. Ara hi ha una obra programada de Manuel Molins, però posa ‘obra en valenciano’. En les altres hi diu ‘obra en castellano’? No, és clar”. I és que res no és fàcil, en aquesta riba.

I llibres? En paper, Alacant s’allunya de València o de Barcelona, on totes les novetats editorials en valencià són trobables, amb més o menys odissees. En el cas de la capital alacantina, la llibreria 80 Mundos és la de referència per als qui busquen llibres i presentacions en la nostra llengua. No és l’única, és clar, però “el cert és que es fa complicat trobar certes novetats de vegades”, diu Irene. Malgrat tot, doncs, hi ha llibres i hi ha llibreries. I també hi ha autors: Ximo Caturla, Lliris Picó, Emili Rodríguez Bernabeu, Marià Sánchez Soler, Ximo Espinós... Alacantins de naixement, alguns; d’adopció, d’altres, tots fan del valencià literatura. Tots, però, publiquen en editorials de fora de la ciutat, perquè a Alacant no hi ha cap segell que estampe en valencià. Lluny queda el cas d’Aguaclara, que n’editava als anys huitanta. Tampoc no hi ha revistes. Raons? Moltes, és clar. “No hi ha un mínim suport institucional”, comenta Dèlia. Des de les institucions, d’iniciatives, “les justetes”: alguna col·lecció de literatura infantil, el manteniment del retolament bilingüe dels carrers... I poca cosa més.

Què hi ha, de la universitat? Juntament amb La Cívica i el Casal Tio Cuc, la seu universitària és un altre dels punts forts de la cultura en valencià a Alacant. Un punt indefugible, de fet, potser el que més força i recursos té. El problema? No està dins de la ciutat. El fet que el campus estiga situat fora dels carrers, a diferència, per exemple, del cas de Blasco Ibáñez a València, fa que els estudiants valencianoparlants dels pobles del voltant no tinguen barris de referència. “Si ací la universitat estiguera dins, les coses serien diferents, hi hauria una relació més estreta entre cultura i ciutat”, diu Irene, convençuda. Sap el que diu. No debades, és estudiant de màster i es desplaça al campus cada dia.

Així doncs, cal buscar iniciatives noves, vies noves. Les xarxes socials són una de les últimes vies per a recuperar la cultura valenciana a la ciutat. En els últims mesos, s’ha fet famosa la pàgina de Facebook “Alacant en valencià”, en què podem trobar des dels últims actes culturals fins a refranys populars encara vius a la ciutat. La gestiona Pedro, un metge alacantí de 25 anys, de pares castellanoparlants, que seu a l’altra banda de la taula i que va redescobrir el valencià parlant amb dos xiques de Lleida quan vivia a Còrdova. Ell no en dubta: “Sóc un cas molt atípic”. És cert, i també que la seua pàgina funciona –acumula vora 2.700 seguidors–, amb una consigna clara: “La meua intenció era fer valorar el valencià a Alacant, donar-li visibilitat. És una manera d’estimular la gent i mostrar-li que es fan coses”. Tot això, per cert, amb una actitud positiva. No hi ha lloc, ací, per a les autoflagel·lacions. “Això no serveix per a res”.

El seu optimisme, doncs, és un de ben informat, que no cau en el derrotisme inútil, però tampoc en idealismes no menys eixorcs. Alacant fa temps que viu desconnectada de la llengua i de la cultura valencianes. Què ha fallat? Respostes impossibles. El context històric, és cert, no ha estat fàcil, immigració i polítiques tenebroses, sí, i sobretot desmemòria, a la ciutat que va pagar com cap altra la postguerra d’una Guerra Civil que va veure com el seu port esdevenia símbol, dècades abans que Miquel Grau s’hi deixara la vida penjants cartells del Nou d’Octubre. Referents esborrats. Al capdavall, potser és això, l’absència de memòria, un dèficit crònic de passat, el que ha fet de la ciutat una urbs amnèsica. “A Alacant se l’ha silenciada”, sentencia Dèlia. Vol pensar, però, que cada vegada hi ha més veus que trenquen un silenci d’anys. “Hi ha molta gent a Alacant que treballa per la normalitat lingüística del sud, perquè Alacant recupere la capitalitat que li correspon. No reculem; anem augmentant”, rebla. Pedro hi està d’acord, “cal traure de l’armari el valencià, el poc o molt que hi haja”. Irene se’ls mira i pensa uns quants segons: “Sí, Alacant, encara que siga mínimament, encara batega”. Els altres assenteixen en el moment que el cambrer d’aquesta cèntrica terrassa s’acosta i ens pregunta, en un valencià aprés lluny, si volem alguna cosa més. De sobte em miren tots plegats: “Veus?”.