A Mèxic la independència es defensa en ‘catanyol’

Josep Ribera, expresident de l'Orfeó Català de Mèxic, té 82 anys i en fa 67 que està cansat de veure els toros des de la barrera. “El 6 de novembre agafaré un vol cap a Espanya, i tornaré després del 9. Li sona la data?”, pregunta juganer, amb un marcat accent català. Dotze hores de vol per no perdre's el que el seu pare i ell mateix —exiliats republicans— van aparcar en l'últim racó de les seves il·lusions quan van fugir de Barcelona. El 9 de novembre està previst que se celebri, malgrat la sentència contrària del Tribunal Constitucional, la consulta ciutadana sobre la independència de Catalunya. I això és suficient perquè Josep Ribera decideixi tornar a Espanya.

Entrar a l'Orfeó Català a Mèxic, un edifici del segle XIX que alberga la institució catalana més important del país, és com retrocedir en el temps. Ribera, recolzat en un bastó, s'apropa colpejant el terra amb força, com si volgués clavar-lo a cada pas i com si en lloc d'un bastó, dugués una estaca, i s'asseu davant d'un retrat de Francesc Macià (1859-1933), el primer president de la Generalitat durant la Segona República Espanyola.

En pujar les escales de l'Orfeó, l'independentisme es modera. O almenys, es despulla de nostàlgia i es torna més pragmàtic. Aquí hi ha el Club Català de Negocis, una institució creada per impulsar les empreses catalanes i aquelles que tenen afinitats amb la regió, i l'única vinculació institucional que té amb l'Orfeó és el pagament del lloguer. El seu president, Josep Palau, de 50 anys, pertany a una altra generació de catalans que resideixen al país asteca. Va arribar a Mèxic després de la crisi del petroli dels setanta amb el seu pare, empresari del sector de l'automoció, i després de més de 30 anys vivint aquí, quan sent un espanyol oblida l'accent chilango i acaba la majoria de les paraules en vocals accentuades. “Si els catalans voten i al final es decideix que Catalunya sigui independent, doncs molt contents. Que esdevé un Estat federal? Bé. I si es queda com està? També”, resumeix Palau, entre riures. I afegeix com a justificació: “Si és que ja ens va bé, a l'empresari no li importa tant aquesta qüestió. Una altra cosa és en l'àmbit personal”. El president explica que hi ha unes 500 empreses catalanes establertes a Mèxic. La majoria dels membres del club són favorables a la independència, però segons explica: “Al club fins i tot el més independentista parla en castellà”.

L'ANC mexicana

A uns quilòmetres de l'Orfeó i del Club de Negocis, en un bar amb decoració catalana anomenat Dinou i situat al carrer València, es reuneixen vuit membres de la filial mexicana de l'Assemblea Nacional Catalana (ANC). El grup es va formar després de la massiva manifestació a Barcelona l'11 de setembre del 2012. Des de llavors, s'encarreguen d'organitzar manifestacions i esdeveniments per reivindicar la independència de Catalunya per tot el país, igual que fa l'ANC original des de l'altra riba de l'Atlàntic. I mai havien tingut tanta activitat com ara, a pocs dies de la consulta.

Mireya Zapata, de 62 anys, amb doble nacionalitat, és de les primeres que arriba a la reunió, vestida amb la samarreta que els organitzadors de la Diada van repartir per tot Barcelona per formar la famosa V el passat 11 de setembre. Igual que a Catalunya, aquesta organització civil és l'encarregada de difondre tota la propaganda sobre la consulta. Però a Mèxic ofereixen un plus: sofà o llit gratis per tots els que vagin a la capital a votar des de diferents punts del país.

Català independentista per adopció

A la taula del bar hi ha asseguts dos membres de l'ANC molt singulars. Guillermo Amador, mexicà de 28 anys, no té família catalana com la majoria dels integrants, va aprendre català per uns dibuixos de Dragon Ball doblats a aquest idioma. Va estudiar Medicina a l'Institut Politècnic Nacional (IPN) de Mèxic i, segons explica, allà es va consolidar la seva “passió per Catalunya”. “A la meva facultat van arribar molts metges catalans exiliats de la Guerra Civil espanyola, sempre se'ls ha tingut molt de respecte”, explica. De tant en tant, aprofita per recol·locar-se la corbata brodada amb els colors de la senyera, vermell i groc. Com un immigrant català a la seva pròpia terra, ha estat el promotor del dia de Sant Jordi i de concursos de castellers que se celebren anualment a la seva universitat. Al seu costat hi ha Lygia Fonseca, de 46 anys, també mexicana, i la seva vinculació amb Catalunya és la d'haver-hi viscut uns anys mentre es buscava la vida. Tots dos són membres de l'ANC i pensen que la lluita per la independència és una causa universal.

Hi ha els qui no han pogut esperar a la data clau per creuar l'oceà. La historiadora i investigadora de la Universitat Autònoma de Puebla, Montserrat Galí, va decidir prendre un vol un mes abans “per viure en primera fila aquest moment històric”. Galí explica per correu electrònic que els catalans residents a Mèxic es divideixen en les generacions més velles —en la seva majoria exiliats o fills de l'exili— i les generacions que han arribat en els últims 20 i 30 anys, a la recerca d'oportunitats i treballant en grans companyies. “Aquests últims són majoritàriament independentistes. Han trencat els llaços afectius amb Espanya; l'Estat espanyol no és més que una instància administrativa, però no representa gairebé res per a ells”, explica Galí, que participa, a més, en l'ANC de Mèxic i presideix l'Associació de Catalanistes d'Amèrica Llatina (ACAL).

“A Mèxic som surrealistes, però Rajoy supera els límits”

“A Mèxic som bastant surrealistes, però el que està fent el Govern de Rajoy supera els límits del surrealisme”, comenta sarcàstic José María Murià, de 72 anys, historiador, museògraf i acadèmic mexicà, fill també de catalans exiliats. Murià, que es troba aquests dies a Catalunya en la presentació d'un llibre seu, reconeix amb la boca petita la seva adhesió al moviment, però sent que no hi ha ningú que faci més per la independència que el Govern espanyol: “Si són veritablement agraïts, quan aconsegueixin la sobirania, haurien de canviar-li el nom a la Diagonal de Barcelona per avinguda Mariano Rajoy”.

Fora de les fronteres catalanes i de les fronteres terrestres, al món virtual, hi ha Sergi Marzabal, català de 47 anys, que fa dos anys que viu a la capital mexicana i treballa com a programador informàtic. És el creador i editor de totes les pàgines associades a Catalans al Món i d'una dissenyada especialment per al 9-N: Vullvotar.cat. “Encara que estic d'acord amb els mètodes emprats per l'ANC, considero que això de repartir pamflets és una mica hippie. Podem fer molt des de la xarxa”, assenyala Marzabal, que també és soci del Club Català de Negocis.

El llum que il·luminava només un triangle del saló de l'Orfeó Català ha reduït el seu perímetre als peus de Josep Ribera. I potser la foscor li ha recordat que fa una bona estona que parla sobre el moment català. Darrere la porta de vidre d'una habitació contigua s'observa tres nois que estan rebent classes de català. En veure'ls, somriu i dóna per finalitzada la conversa. El president actual, Rafael Vidal i Anglès, assegut tota l'estona davant d'ell, ho observa amb l'afecte d'un fill. Amb prou feines ha obert la boca des que el bastó de Ribera ha irromput a la sala.