L’agenda política del 10 de novembre

La crisi catalana no s'acabarà el 9 de novembre, quan els catalans vegin que no se celebra el referèndum o que se celebra un acte mancat de tota base jurídica. Més aviat la crisi s'accentuarà a partir del dia 10, quan Mas i el seu Govern hagin fracassat davant els seus seguidors independentistes i aquests sentin la frustració que sempre apareix quan es trenquen els somnis més esperats. Per això sembla necessari que el Govern de la nació, el Partit Popular i el PSOE comencin a preparar i acordar l'agenda política posterior a la no-celebració del referèndum.

Com tota agenda política, la relativa a la Catalunya postreferèndum exigeix establir prioritats, fer-les atractives per als ciutadans i demostrar que són possibles i adequades. Tinc la sensació que el Govern no vol entrar a examinar el problema de l'agenda setting perquè requeriria un activisme polític i mediàtic incompatible amb l'actitud dominant que propugna la passivitat més completa. Però la crisi de Catalunya exigeix, com a mínim, un policy process molt meditat que identifiqui bé el paper de cada actor, les ofertes polítiques que es poden fer i com es reflecteix en l'opinió pública. I des d'un punt de vista programàtic, l'agenda que es fixi ha d'intentar solucionar: a) l'encaix de Catalunya a l'Estat autonòmic (vector català); b) les disfuncions d'aquest Estat autonòmic (vector autonòmic), i c) la reforma de la Constitució (vector normatiu).

Abans d'analitzar els tres vectors de l'agenda que hem apuntat cal fer un repàs a la situació en què quedarà el sistema català de partits després de les properes eleccions catalanes. Convergència Democràtica de Catalunya serà probablement un partit marginal gràcies a l'esforç conjunt de Mas i de la família Pujol. El gran partit de les classes mitjanes que enllaçava amb els interessos empresarials de Catalunya es convertirà probablement en una petita formació d'independentistes conservadors a qui faci por votar una Esquerra que, equivocadament, consideren un partit d'esquerres. És probable que aquesta funció de partit conservador de classes mitjanes la pugui assumir Unió, però aquest partit i el mateix Duran i Lleida s'han acostumat tant al joc de les ambigüitats i de les contradiccions que potser no aconsegueixin enviar un missatge ferm i nítid als electors conservadors no independentistes. Els electors que perdrà CiU poden acabar a Esquerra, però no és probable que obtingui majoria absoluta si els partits no independentistes saben jugar les seves bases.

Per la seva banda, el PSC és el més semblant a un cadàver polític, perquè s'ha situat en una postura que els electors no perdonen, que és la indefinició, que molts interpreten com una manca de principis polítics. Un partit amb uns regidors que no assisteixen al ple de l'Ajuntament de Barcelona per no votar a favor o en contra del referèndum, un partit que es mostra contrari a l'últim succedani referendari de Mas però ordena als seus alcaldes que col·laborin si l'hi demanen per escrit, i que al Parlament vota a favor d'una llei que permetria un referèndum que desaprova, ja no és un partit, sinó un conglomerat de microinteressos freturós de principis i d'objectius. Si Maurice Duverger parlava de la connexió entre els partits i l'opinió pública fins a l'extrem que l'estructura de l'opinió pública és en gran mesura la conseqüència del sistema de partits (Les partis politiques, París, 1951), a quina opinió pública pot orientar un partit com el PSC, que defuig pronunciar-se sobre els temes cabdals de Catalunya i va a ròssec de les iniciatives de Mas, per inviables o frèvoles que siguin? Les subtileses bizantines que amaguen indecisió no creen opinió pública. I el mateix es pot dir d'Iniciativa per Catalunya, que vol atrapar tants programes (ecologistes, d'esquerra, nacionalistes) que continua sent un partit imprevisible i incapaç d'enviar un missatge nítid a l'electorat (el contrari del que va ser el PSUC fins al Congrés de gener del 1981).

Fa falta un nou Estatut amb un camp de relacions diferent, més nítid i més operatiu

Finalment, el PP tampoc té capacitat d'influir en l'opinió pública. Llastrat pel quietisme del Govern de la nació, condicionat per l'exagerat suport que va donar a Mas fins que el president va passar a l'independentisme, difícilment es traurà la imatge d'una dreta que no comprèn el que és Catalunya.

En poques paraules, Mas i els independentistes han triturat l'actual sistema de partits, que només durarà fins a les properes eleccions, després de les quals potser tot es recondueixi a un pol d'Esquerra versus un altre pol de Ciutadans (Podem i assimilats són una incògnita). Potser CiU es podrà lliurar de Mas i tornar a la centralitat, amb o sense Unió. Potser, en definitiva, alguna fracció del PSC podrà donar un missatge nítidament socialdemòcrata i autonomista. Però la situació no pot esperar. Cal començar a fer passos per canviar la tendència electoral que, a dia d'avui, sembla afavorir només Esquerra.

El Govern, el PP i el PSOE han de dissenyar una política de recuperació d'electors a Catalunya, política que passa, en el cas d'aquest últim, per aclarir què és el PSC i si s'ha de refundar amb principis clars que només poden basar-se en l'autonomisme, sense adherències independentistes.

En l'agenda política que assenyalàvem més amunt és necessari treballar en l'encaix de Catalunya en l'Estat autonòmic. Hi ha hagut recents iniciatives —com Cataluña y las otras Españas (Crítica, 2014), de Santiago Muñoz Machado— que van en una direcció adequada: cal preparar un nou Estatut d'Autonomia que permeti establir un camp de relacions diferent, més nítid i més operatiu (cosa que no permet l'actual Estatut que sembla, per la seva innecessària minuciositat, una ordenança municipal). No serà fàcil, però després del 9-N el Govern, amb l'actitud del PSOE, ha de convocar immediatament el fràgil Govern català (no n'hi ha cap altre) i els partits que desitgin participar en la reforma per treballar en un nou marc estatutari que respecti, per descomptat, la unitat d'Espanya. Si hi ha alguna cosa urgent en la política espanyola és aquesta convocatòria per neutralitzar la propaganda independentista i per entreveure punts d'enteniment i també fins i tot de desacord.

Al mateix temps, el Govern hauria d'oferir un nou model territorial per tot Espanya

Al mateix temps, el Govern hauria d'oferir un nou model territorial per tot Espanya. No és difícil, hi ha suficients treballs doctrinals que han diagnosticat els defectes de l'actual Estat autonòmic i el dret comparat (que no s'esgota al Canadà com creuen alguns) ofereix models pràctics de descentralització. Que aquest model descentralitzador s'anomeni o no federal és secundari, l'important és sanejar l'Estat autonòmic, recol·locar-lo sense destruir-lo.

Finalment, aquest doble disseny territorial (català i estatal) necessita una reforma constitucional. El Govern es resisteix però, si s'ha de jutjar per les enquestes més recents, podria passar que, després de les següents eleccions a les Corts, el PP no tingui capacitat per impedir una reforma que pugui no respondre ja als seus principis polítics. Més li val al Govern preparar un text que, conforme a l'article 168.1 de la Constitució, sotmeti les actuals Corts abans de dissoldre's. Un text totalment articulat, ja que, si bé hi ha constitucionalistes que creuen que n'hi ha prou amb uns principis, la lògica ens diu que ningú vota una reforma constitucional sense conèixer, fins l'última coma, allò que es reformarà.

Aquesta triple agenda de reformes requereix un pacte PP-PSOE i també una major iniciativa política de tots dos partits a Catalunya. No és fàcil, ja que el PP té poca força política i el PSOE, en estar vinculat al PSC, té un marge estret. Però si els catalans no veuen la implicació de tots dos partits, si aquests partits no són capaços de desplegar una nova hegemonia política entre els milions de catalans que no volen la independència, que viuen acorralats per l'audàcia, les fal·làcies i els grans mitjans econòmics dels independentistes, el 9-N produirà frustració però no evitarà noves situacions de crisi.

Javier García Fernández és catedràtic de Dret Constitucional a la Universitat Complutense de Madrid.