El ‘món neuròtic’ de Guadalupe Nettel guanya l'Herralde de Novel·la

Guadalupe Nettel (Ciutat de Mèxic, 1973), membre del grup capdavanter de la nova narrativa del seu país, creu que, vist de prop, ningú és normal. “M’agrada enfocar el que la gent creu que és anormal, el que amaga, el que pensa que són defectes; m’ho passo bé descrivint les seves manies i obsessions, segurament perquè així no em sento tan sola”. Per això potser la millor manera de definir la seva última obra, Después del inverno, és asseverant que és “una trobada xocant entre dos neuròtics”, amb la qual ha obtingut el 32è premi Herralde de novel·la, amb els seus respectius 18.000 euros, que convoca l’editorial Anagrama.

“No entenc com no sóc de l’Institutum Pataphysicum Granatensis”, bromeja a Barcelona Nettel amb el no menys particular currículum de l’espanyol Manuel Moyano (Còrdova, 1963), que ha quedat finalista del guardó amb la novel·la El imperio de Yegorov, malson distòpic a partir de la malaltia parasitària que una estudiant d’antropologia contreu a Papua Nova Guinea i que acabarà desembocant en un thriller polític repuntat per reflexions sobre la fugacitat de l’existència humana.

En Claudio, cubà establert a Nova York i que treballa en una editorial (“és un personatge obsessiu, amb uns rituals que executa inexorablement”), i la Cecilia, una estudiant mexicana resident a París (Nettel va viure més de cinc anys a la capital francesa i gairebé 15 a França), van deixant entreveure les seves neurosis i fòbies, que s’acabaran entrecreuant a París. “A la vida xoquem amb una altra persona i de vegades ens la trastoca completament”, fixa com a gènesi de la novel·la Nettel. O sigui, en perfecta sintonia amb la seva obra narrativa anterior, en la qual destaquen les novel·les El huésped (amb la qual ja va quedar finalista del premi el 2005) i la més autobiogràfica El cuerpo en que nací (2011). Per això no és d’estranyar que els dos narradors siguin emigrants i sentin una incomoditat existencial: “Són en un país que no és el seu, no pertanyen al lloc al qual potser un vol estar o ser”. Ni tampoc la presència de la mort, tots dos narradors fascinats –com l’autora– pels cementiris. “Sí, hi tinc certa afició, potser conseqüència que m’agrada anar a rescatar els morts que sempre ens acompanyen i, a la seva manera, ens rescaten”.

És inevitable rastrejar en tota la seva obra la biografia de Nettel, marcada com ella mateixa ha reconegut, pels seus problemes de visió reduïda, que van modelar la seva infància. “No és tan autobiogràfica com El cuerpo en que nací, però sí que hi ha retalls de les meves experiències”, admet, en el marc d’arrencar sempre en les seves obres d’“històries reals i, a partir d’elles, explorar altres possibilitats, de com les coses poden anar a pitjor”. L’escriptora mexicana es fa seva la imatge que va construir el seu compatriota Juan Villoro que la hiena hauria de ser la deessa de l’escriptura. “M’alimento de trossos palpitants de vides d’altres i aquesta també és una novel·la de rapinya: són fragments de vides d’altres persones, és un collage de diverses existències”. La música de Nick Drake (favorita de la protagonista i de la seva creadora) o de Miles Davis o de Keith Jarrett amb prou feines mitiga aquestes inquietants obsessions en la que fins ara és la seva novel·la més llarga; segurament les reforça.

Alguna cosa d’escriptura inquietant, com alguna estranya afiliació de la seva vida, té també l’obra finalista de Moyano, la base de la qual, va admetre, va escriure “en tot just dues setmanes”, fenomen que va atribuir, fent broma, a la seva residència a la localitat murciana de Molina de Segura, on va caure el meteorit més gran d’Espanya (el desembre del 1858) i gènesi de l’explicació paranormal que hi hagi tants escriptors d’aquesta localitat (Lola López Mondéjar, Jerónimo Tristante…), la majoria adscrits a la Molt Noble i Molt Lleial Orde del Gran Meteorit de Molina de Segura.

El tema d’El imperio de Yegorov alimenta el cas estrany: la malaltia parasitària que una expedicionària contreu el 1967, i de la qual algú pretén treure rendibilitat econòmica, s’acaba convertint en una distòpia, en una història sense veu narradora omniscient recognoscible i que és explicada sempre a partir de textos: des de prospectes farmacèutics fins a SMS, passant per cartes o testaments. “M’agradava jugar amb la desconstrucció però narrant una història tradicional, un thriller, insinuant només les famoses puntes de l’iceberg d’una història com va definir Hemingway”, situa l’autor, més assidu dels relats, i que va debutar amb El amigo de Kafka (2001), amb el qual va obtenir el premi Tigre Juan.

Enginyer agrònom de professió, Moyano també és “sàtrapa transcendent” d’aquest Institutum Pataphysicum Granatensis que tant sedueix Nettel i que sembla que segueix la del moviment que va crear el 1893 l’escriptor Alfred Jarry. “Es pot prendre com una bajanada o com una derivada del surrealisme; l’Institut Patafísic segueix Jarry i aborda la ciència de les excepcions; jo vaig ser desocultat”, diu l’autor de Dietario mágico (2002), fruit d’un treball de camp sobre la curanderia.

Nettel, la novel·la de la qual es publicarà, com la del finalista, el proper 19 de novembre, és el vuitè autor dels últims deu guanyadors que procedeix de l’Amèrica Llatina i el cinquè mexicà que obté l’Herralde (després de Pitol, Villoro, Sada i Enrigue). Què passa a Mèxic amb aquesta eclosió d’escriptors? “Amb la literatura no ho sé, però en la vida quotidiana és desastrós; Mèxic és avui la meva idea de l’infern: durant els últims vuit anys han desaparegut 30.000 persones i cada dia no es fa més que trobar fosses i fosses plenes de cadàvers torturats o calcinats; aquesta violència s’ha estès tant que ja no queden estats a resguard; ni a Mèxic capital: al meu fins ara barri tranquil de Coyoacán la setmana passada hi va haver dos assassinats”.

Aquesta extensió de la violència també es dóna en els feminicidis, que han transcendit l’escenografia de la tristament cèlebre Ciudad Juárez. “Al llarg del recorregut més o menys establert dels immigrants que intenten creuar la frontera per anar als EUA, amb el seu famós tren anomenat La bèstia, si ets dona tens el 99% de possibilitats de ser, com a mínim, violada”, constata Nettel, que recomana sobre el tema el documental de Marcela Zamora, María en tierra de nadie. La violència en l’obra de Nettel és més soterrada i circumscrita a l’àmbit familiar, però no ha d’estranyar aquesta presència ni la de la foscor o l’anormalitat; en el fons, tot això és, tristament, el més normal.