Assalt al Senat

Els nord-americans voten demà per renovar tota la Cambra de Representants i un terç del Senat, en unes eleccions legislatives emmarcades pel pessimisme dels votants i el desencantament amb Barack Obama. El trofeu fonamental en disputa és el control del Senat, que podria passar també a les mans dels republicans, amos de la Cambra de Representants, si aconsegueixen esgarrapar els sis escons que els separen de la majoria.

Davant d'un Partit Demòcrata a la defensiva, l'oposició republicana ha imposat entre molts votants blancs la percepció d'Obama com un president fallit, i les eleccions parlamentàries com un plebiscit sobre la seva gestió. Ha estat el mateix Obama qui li ha donat aquest caràcter en considerar el vot com un pronunciament sobre els seus èxits. Malgrat el creixement sostingut de l'economia i la caiguda de l'atur i el dèficit públic, una consistent majoria es mostra descoratjada sobre la situació dels EUA i desaprova l'actuació presidencial en àmbits que van des del conjuntural, com la crisi de l'ebola, fins a d'altres de llarg recorregut, com les seves vacil·lacions en política exterior o la poca convicció de la seva resposta davant del gihadisme. La impopularitat del cap de l'Estat l'ha convertit en tòxic per als seus propis senadors, que han evitat la presència d'Obama en suport dels seus actes electorals.

La polarització nord-americana s'ha accentuat durant els últims anys, en paral·lel amb la pressió de la dreta salvatge sobre el Partit Republicà i el poc entusiasme demòcrata en la defensa de les seves pròpies polítiques. Aquesta evolució, que inhibeix progressivament el vot moderat, té el seu reflex en la minvada atenció que susciten les legislatives (participació mitjana del 40%), malgrat la seva importància en la governació del país.

El Congrés actual no s'ha caracteritzat pels èxits. Si els republicans aconsegueixen recuperar el Senat no es produirà un cataclisme polític. Una majoria conservadora no pot eliminar d'un cop de ploma l'obra d'Obama, però sí que la pot desfigurar i emmanillar les iniciatives presidencials. Torpedinar l'agenda de la Casa Blanca durant els dos propers anys, no obstant això, seria l'opció més maldestra en un país tan necessitat de l'acord entre els seus dos grans partits per resoldre alguns dels seus problemes socials i polítics més urgents.