Dues coses o més sobre Perucho

El mecanisme necròfil de la cultura catalana és impecable. En una literatura que es va quedant sense lectors, quan mor un escriptor se l'honra amb molta abundància i gairebé immediatament passa a l'oblit potser per sempre. És un mecanisme amb poques excepcions i, per descomptat, Joan Perucho no en va ser cap. Com més patriota català és considerat el mort, més honres fúnebres, però l'oblit és pràcticament el mateix per a tothom. Ha hagut de ser la Fundació Banco Santander, junt amb la crítica Mercedes Monmany, qui actualitzi la literatura de Perucho, tan benignament satànica, publicant una antologia dels seus millors escrits, en versió castellana. Tornem al món de Perucho com qui entra en un balneari per a fantasmes, entre jardins de plantes carnívores i sense nom. La Fundació Banco Santander ja ha fet el mateix amb el maleït Eugeni d'Ors i la tan poc convencional Mercè Rodoreda. La veritat és que Joan Perucho pràcticament havia desaparegut de les llibreries de Catalunya. Ara com ara, els seus nous lectors només aconsegueixen els seus llibres comprant per Internet, a Iberlibro.

En fi, per una vegada Perucho ha tingut bon tracte amb els bancs. Poc abans dels inicis de la crisi de Banca Catalana, va retirar de caixa el seu patrimoni, amb molta prudència. Deia que un no es pot fiar d'un banc que es gasta els diners dels clients pagant perquè uns alpinistes posin una bandera catalana al cim de l'Everest. Aquesta era l'altra cara de Perucho, assenyat com el bon jutge que era, fins que es va afartar dels reus de justícia i es va poder dedicar venturosament a llegir i escriure.

Més tard va tenir la fortuna de constar en el cànon de la literatura annex a l'assaig cèlebre de Harold Bloom. L'assumpte es va convertir en tema predilecte de sobretaula. Havia estat fent conferències en algunes universitats nord-americanes i, de retorn, va passar per Baltimore, on va visitar la tomba d'Edgar Allan Poe. Recollit davant la tomba, d'un arbre proper va caure una fulla i el vent la va anar agitant fins a posar-li al front de patrici august. Ell ho va interpretar –segons deia– com una salutació protectora del vell poeta dipsòman. Però va ser alguna cosa més. A l'aeroport de Baltimore, a punt d'embarcar, va parar a la llibreria i va veure l'assaig de Bloom, amb l'esment a Perucho. Era la benedicció fantàstica de Poe. Inventada o no, aquella història s'anava perfeccionant en el detall, fins al punt que amb cadascun dels seus posats eloqüents, Perucho ens feia veure cada vegada millor com la fulla se li va anar posant al front, enviada pel poeta que va contemplar l'enfonsament tràgic de la casa Usher.

La popularitat de Perucho entre els que confonen la literatura catalana amb el nacionalisme ha estat sempre molt millorable. Li va tocar a més viure en temps del “diktat” que va ser el realisme social. Les dues circumstàncies, de tant biaix, el van perjudicar com a poeta i com a novel·lista. Una mica d'això es va poder constatar en la reunió del jurat d'un dels premis nacionals –assaig, poesia o novel·la– a la seu del Ministeri de Cultura. Ara tant fa quin any. En els diferents jurats, hi havia membres –peninsulars i insulars– conjurats per nominar Perucho per al Premi Nacional de les Lletres. Són recomanacions no vinculants, però crèiem que la unanimitat acordada podia influir a l'hora de, finalment, decidir el premiat. En el jurat del qual era membre qui escriu aquest text, el nom de Perucho va torbar el sopor del representant de l'Institut d’Estudis Catalans. Fulminantment, es va oposar a la nominació de Perucho. No va adduir cap argument. Únicament ho va rebutjar de manera frontal. Després va proposar un altre nom que va ser secundat pels membres del jurat –les acadèmies basca, gallega i d'altres– que acostumen a votar en bloc i una cosa semblant va passar en altres membres dels jurats, però aquell altre candidat no va obtenir el premi, a diferència de les possibilitats reals que hauria tingut la candidatura de Perucho.

A l'home de l'Institut d’Estudis Catalans, un historiador de la literatura catalana a la qual sistemàticament confon amb una tesi sociològica, li incomodava participar en el reconeixement d'algú com Perucho, escriptor en català que alhora escrivia en castellà. L'incident va ser una contradicció fonamentalista peculiar, perquè Perucho va rebre el 1995 el Premi Nacional de Literatura que atorga la Generalitat. Però així va ser com la literatura catalana va perdre aquell dia una oportunitat d'augmentar la presència a tot Espanya i així Joan Perucho es va quedar sense el Premi Nacional de les Lletres fins que jurats més comprensius l'hi van atorgar l'any 2002, ja poc abans de morir. En conèixer aquell episodi de repudi, Perucho va alçar les celles i va posar la seva cara de sorpresa angelical com un teòleg bizantí a punt de ser objecte d'anatema. “El màgic prodigiós”, el va anomenar el seu amic i veí Carlos Pujol en referència a Calderón. És clar que Calderón avui no toca.