“He trobat una nova llum a l’escenari”

Quan al final de la representació al Teatre Romea s'apaguen els focus i es fa la foscor a l'escenari hi ha una persona que se sent com a casa. Rosa Novell (Barcelona, 1953), que s'ha quedat cega a causa d'un càncer, actua cada nit a L’última trobada, de Christopher Hampton, adaptació teatral de la novel·la de Sándor Márai que dirigeix Abel Folk. Quan entren els espectadors, l'actriu ja és a escena mentre ella i Folk, que també actua, ultimen els preparatius de vestuari i maquillatge a la vista del públic. Novell demana que desconnectin els telèfons mòbils i fa broma sobre aquest tema. Comença la funció.

Quan al cap de pocs minuts abandona -acompanyada- l'escenari, al qual no tornarà en una bona estona, l'espero als camerinos. Entra agafada del braç de la regidora, Maria. L'ajudo a posar-se una bata i a asseure's en una cadira. Ens quedem sols. Estem molt junts, fregant-nos els genolls, i m'agafa la mà. Estudio el seu rostre amb total impunitat. Té el cabell molt curt, mig blanc, un suau somriure als llavis fins. No se li veu res d’estrany als ulls, potser la pupil·la més dilatada del normal. Els tanca sovint o mira cap avall. Trigues a adonar-te que no els fa servir. Irradia una barreja de fragilitat i dignitat, una estranya grandesa. A força de concentrar la mirada en les seves faccions descobreixes que està guapa.

“Et vaig tocant i agafant la mà perquè és la meva mirada”, diu. Li pregunto com ho viu. “Amb estupor i tremolors com deien en aquella novel·la. És una cosa que no t'imagines, i menys que et passi a tu. Em vaig proposar no queixar-me, o queixar-me poc, el mínim, i pensar que cada dia és un dia més. Em trobo bé, em trobo bé, encara que tinc aquest handicap, aquest dany col·lateral”, riu amb riure de pardal. “He passat una guerra i el resultat és aquest dany”.

No parla amb cap dramatisme –fins i tot diu en broma que s'assembla a Jean Seberg-, la seva veu és la de la Rosa Novell de sempre, encara que amb alguna cosa nova indefinible, un timbre més cristal·lí. “M'aixeco cada matí recordant que he somiat que hi veig, i llavors penso: ‘Ja estic’. Però és un somni. Obro els ulls i tot està fosc. ‘Un altre dia’, penses. Com el visc? No em vull queixar, només tirar endavant. I a partir d'ara seré una altra. La Rosa que coneixies ja està. L'actriu que coneixies és una altra. Ara sóc aquesta Rosa Novell que no hi veu. Sóc la Rosa Novell del 2014”. Em deixa anar la mà i mou les seves, boniques i de dits fins, davant la seva cara. Després les deixa caure a la falda com dos coloms cansats.

No m'agrada que em compadeixin

Explica que ja ha anat a l'ONCE. “Però m'ha costat molt. Anar i dir: ‘No hi veig, ajudeu-me’. T’has de deixar estimar i això m'ha costat”. Aquí asseguts, aïllats del món, mentre a fora continua la representació, és fàcil perdre la noció del temps. La nit sembla plegar-se al voltant com un paravent fosc. “Que t'hagin de dutxar…”, prossegueix l'actriu. “Començo a valer-me sola, a moure'm, a anar al lavabo. Sempre he estat una dona independent! Una nit, per voler anar massa ràpid, vaig caure, em vaig trencar diverses costelles. Va ser un disbarat. T'espantes. Vaig agafar por”.

El paper que li va oferir Abel Folk va ser molt important per a ella. “Pensava: ‘Si tingués un objectiu, alguna cosa que em proposessin, alguna cosa molt senzilla, que hi hagués una llum... em faria anar endavant’. Abans que em passés això, l’Abel m'havia proposat el paper, era de vella, però a mi m'encanten les velletes! Llavors, després, me’l va tornar a oferir. ‘Segueixes sent un actriu’, em va dir. Allà a dalt, si no hi veus no et distreu res, vius completament en aquest món de la representació, captes d'una altra manera el públic. No sé on són, però ara és així. No penso desesperar-me. De vegades penso: ‘No veuré mai més la cara del meu últim nebot-nét’. No m'agrada que em compadeixin”.

Li pregunto com va ser el procés de quedar-se cega. “Estava cansada. El teatre m'ha donat molt però també m'ha fet patir molt. En un moment em vaig desil·lusionar una mica. No tenia feina, i això em va tocar. Després vaig fer una obra, Els missatgers no arriben mai, de Biel Mesquida, a finals del 2012, a La Seca. Un gran esforç. I després una cosa al Lliure, amb el meu germà Queco, les cartes d'Eduard Toldrà a l'avi Clausells, al maig del 2013. Notava una burxada aquí” –s'assenyala el pit-. “Em van fer unes plaques i va aparèixer. Havia sofert una embòlia pulmonar al Lliure. Ja no em van deixar sortir de l'hospital, proves, i el tumor, petit. S’havia d’operar. M'ho va fer el doctor Rosell. ‘Eduardo’, li havia dit jo a la meva parella (l'escriptor Eduardo Mendoza) ‘vull el millor’, i va resultar que el millor era de Manresa. Sento una gran admiració pels metges i els científics que ajuden a salvar vides. Llavors va començar allò que tots t'expliquen, la quimio, etcètera”, -fa un gest com si apartés el record- . “Ho vaig portar bé, al gener d'aquest any em van dir que la malaltia estava controlada. Al febrer vaig anar al gimnàs. Al març em va aparèixer una cataracta. L'efecte de la quimio o la ràdio que m'havia arrasat el cuir cabellut. Després em va sortir a l'altre ull. Va ser molt difícil, no vaig tenir temps de preparar-me. Mirava l’Eduardo de molt a prop. ‘Què fas?’, em preguntava. ‘Perquè me’n recordi’”.

“Ha sortit una altra Rosa Novell. Tranquil·la. Afectuosa. Tranquil·litzava els altres. Tothom em deia que estava estupenda”.

La regidora ve a buscar l'actriu. Ajudo a treure-li la bata. S'allisa el vestit negre amb les mans. S'agafa al meu braç i al de María i l'acompanyem fins a la porta que condueix a l'escenari. Des d'allí continuen soles.

Quan torna i es torna a asseure li pregunto per Sándor Márai, de qui ja va fer en teatre una altra novel·la, La dona justa. “Márai, com Rodoreda, tenen l'habilitat, el talent d'arribar directes al lector, i a l'espectador. Les seves frases la gent se les apunta. Són frases que commouen molt, que arriben directes al cor. Dir els seus textos és molt gratificant. La gent no respira, està clavada a la butaca escoltant”. Li demano que expliqui més les seves noves sensacions a l'escenari. “Al principi m'atabalava perquè l’Abel ha col·locat públic a l'escenari, en una graderia. M'era difícil acostumar-me a tenir espectadors a la platea i a l'escenari, a repartir joc. El problema és d'orientació. Has d'assumir l'espai, és una cosa que no fas comptant passos, és una mica més abstracte. Encara és aviat per caminar sola. El meu profe diu que és el que més costa. Caminar en línia recta, sense fer tentines. Allà a dalt… sento les veus dels altres, dels companys, m'orienten. M'és igual no saber com és l'escenografia. Em diuen que hi ha fulles a terra. Les veig. Amb la mirada interior. És igual que no siguin les que hi ha de debò. A tu et veig perquè recordo la teva cara”. No sé què dir. I penso que si no parlo és com si no existís i això m'omple d'una tristesa que em fa més difícil encara dir res.

“No em sento diferent. Estic molt concentrada en mi mateixa. És la gent la que em veu diferent. Com a actriu també. Potser he millorat” –alça la mirada amb un gest de coqueteria-; “m'agradaria” –deixa caure el cap una altra vegada. “El que m'agradaria és tornar a veure-hi”.

Rosa Novell explica que està treballant en una pel·lícula amb Agustí Villaronga. És un documental, “una cosa que ens hem inventat, sobre una actriu en les meves condicions, estudiant un text, El testament de María, de Colm Tóibín, que havíem projectat fer junts i no vaig poder fer” (el director va estrenar l'obra, la seva primera posada en escena, aquest estiu, amb Blanca Portillo). “Al documental es barregen imatges del treball amb l'obra i de la meva vida quotidiana”. L'actriu explica que té altres propostes. “No de fer de cegueta”, avisa, i llavors parlem de papers com els de Max Estrella, Lear, Èdip. I somriu. “Vull fer coses. Estic encantada, encantada. És com si hagués guanyat una espècie de puresa, com si haguessin caigut màscares. Ara sóc jo”.

Què és el que més troba a faltar? Sospira. “Llegir un llibre. Llegir. I sobretot la independència. Això és el pitjor. I no poder conduir. M'agradava molt. La música en canvi ha crescut molt en mi. Ara m'agradaria anar a més concerts, al teatre menys”. Diuen que els sentits es desplacen, aventuro. “El tacte són els ulls”. Ha guanyat alguna cosa com a actriu, en la seva nova situació? “Encara és aviat. Crec que ara és un efecte que veu la gent. Intento fer el mateix. Crec que he guanyat en concentració, en tinc moltíssima més, en cada paraula. Durant la funció, quan sento La polonesa de Chopin i dirigeixo amb les mans, faig veure que toco el piano; a la gent li encanta. Faig coses que potser abans no m'atrevia. En aquest personatge, Nini, busco la meva pròpia fragilitat. Abans buscava coses més externes”.

“M'agradaria no baixar de l'escenari, però no vull que es converteixi en una obsessió, això abans m'ha perjudicat. Ara hi ha altres coses que han passat a primer terme: la gent que m’estima i que m’estimo, els amics, la meva parella, he rebut un amor tan gran… El teatre està bé, però…”. L'actriu torna a parlar del que sent a escena: “Una puresa nova, hi ha més llum, més força. M'agrada molt ser actriu, tota la vida m'ha agradat ficar-me en altres personatges. I el teatre em fa venir gana! Que és una cosa molt bona ara en el meu estat”.

Té por? “Sí, perquè vaig caure, i no sabia on era”. No diu res més de la por de la foscor aquesta dona valerosa. Una altra vegada vénen a buscar-la, per l'última escena. M'abraça amb força i se'm fa un nus a la gola. Sóc jo qui no pot fer un pas i acompanyar-la i m'alegra que no em pugui veure mentre marxa cap a l'escenari i la llum.