Entenent Podem

Un nou espai electoral creix a Catalunya. Amagat darrere el debat sobiranista i sense tenir ni tan sols cares locals que el representin, Podem apareix amb força al buit deixat pels dos grans moviments tectònics que han sotragat la política catalana els últims anys. El primer, la consolidació de l'independentisme com a eix important del debat, és òbviament català. El segon, compartit amb la resta d'Espanya, és la desafecció cap a uns partits per la resposta donada a la crisi econòmica i castigats per incomptables casos de corrupció.

Catalunya viu des de fa uns quants anys un important corrent de fons cap a posicions sobiranistes. Però que les seves dimensions siguin colossals, que els seus promotors siguin capaços de fer sortir al carrer més d'un milió de persones, no significa que tota la societat assumeixi com a propi el discurs nacional. Tampoc que posicionar-s'hi es percebi com una prioritat o una obligació per a moltes persones, com sovint es vol fer creure. Si les úniques opcions exigides per l'electorat fossin triar entre independència, més autonomia i seguir sense canvis a Espanya, l'oferta electoral existent (amb les respectives variants a esquerra i dreta) seria suficient i no hi hauria espai per a noves formacions. I, malgrat això, Podem es consolida enquesta rere enquesta malgrat que ni tan sols ha concretat la seva postura en aquest afer.

El segon moviment de fons, l'anomenat tercer eix o, més clarament, l'atipament d'una manera de fer les coses que una part de la societat ja no tolera, fa anys que va augmentant la seva base social. Una base que a costa dels grans partits ha alimentat de manera dispersa fins ara l'abstenció, forces com Ciutadans, files sobiranistes o moviments socials, el salt a la política dels quals s'ha fet a través de la CUP o l'incipient Guanyem. Però ningú ha estat capaç d'articular aquest descontentament com sembla que està aconseguint Podem.

Com abans va passar amb Guanyem, se li exigeix un posicionament clar a l’eix nacional

Catalunya no és tan semblant a la resta d'Espanya com els agradaria a alguns, però tampoc tan diferent com d'altres proclamen. Això és el que explica que al mateix temps que viu un evident reequilibri de forces a l'eix nacional, acull sense problemes un fenomen comú a la resta d'Espanya. La falta d'una sèrie històrica impedeix dibuixar un escenari precís, però les enquestes que es van coneixent mostren que Podem rebrà un suport important a Catalunya, tot i que una mica inferior al de la resta d'Espanya. Una diferència que, segons es pot deduir, es deu a aquells electors també descontents amb el sistema però la decisió dels quals està molt decantada a favor o en contra del procés sobiranista i que, per tant, ja es troben còmodes en altres formacions.

Amb aquest escenari, no són estranyes les dures crítiques que ja rep des d'algunes files independentistes el que ara com ara és només el projecte de Podem a Catalunya. Com abans va passar amb Guanyem, se li exigeix un posicionament clar en l'eix nacional (a favor del sí-sí, esclar) i al no obtenir-ho se l'ataca dient-li des de cavall de Troia de l'unionisme fins a acusar-lo de no aportar res al debat i ocupar l'espai que ja va trencar al PSC.

Però la realitat social és molt més plural que les respostes binàries (encara que siguin dobles) i el que per a alguns és un moment clau de la història catalana, per a d'altres la independència (o la unitat d'Espanya) són qüestions més relegades en la seva llista de prioritats. Als primers se'ls ha de respectar que la transcendència del moment porti a anar de bracet els neoliberals de CiU i els anticapitalistes de la CUP, en paraules de David Fernández. I als segons no se'ls ha de retreure que mirin tant de discurs èpic des d'una escèptica distància.

El terratrèmol sobiranista fa temps que fa notar els seus efectes en el de la política catalana amb un discurs hegemònic i en un sistema de partits que s'ha polaritzat. Creixen els extrems, a favor i en contra de la independència (CUP, ERC i Ciutadans), i no ho han fet a través dels partits tradicionals, castigats per la crisi del sistema (CiU i PP). El PSC s'ha dessagnat enmig dels dos vendavals i ICV sobreviu (no se'l culpa de la crisi però tampoc se'l veu com la solució) amb un sòl que sembla tan ferm com el seu sostre.

Ara sembla que arriba el torn de Podem i, encara que molts no vulguin admetre-ho, pot ser que els seus efectes ja s'estiguin començant a notar. Perquè la irrupció del partit, que potser impedirà una majoria al Parlament de la suma CiU (o CDC) i ERC, és una de les raons que podria explicar perquè l'avançament de les eleccions catalanes ha passat de ser una cosa imminent a una cosa que haurà d'esperar.